Hi ha una espècie de lament que sobrevola des de fa molt de temps les comarques castellonenques, un lament al qual si no li posem remei es convertirà en un mal endèmic i que diu així: «A Castelló mai passa res. No hi ha lloc ni futur per a l’art, per a la cultura».

Sabut és que aquest no és un territori complaent —algun ho és a Espanya?— en aquest àmbit. No obstant això, no hem de caure en la temptació de demonitzar o menysprear tot quant existeixi, ni d’anhelar amb tristesa i aflicció el que no existeix, perquè de res serveix. El que sí que cal fer és actuar, i ser conseqüent.

En aquest sentit, diria que existeix un despertar o renéixer, un sorgiment, de certes inquietuds intel·lectuals relacionades amb el món de l’art i que estan, a més, íntimament lligades a les noves generacions, als més joves. Hem de recordar que ara mateix vivim una època d’esplendor, fruit dels vastos coneixements adquirits i de les possibilitats d’accedir a ells d’una forma ràpida i fàcil. Mai abans en la Història el percentatge de persones amb estudis superiors ha estat tan elevat, i això es tradueix en un moviment constant d’informació, a més d’un caràcter reflexiu i inconformista més marcat.

Vivim un període que busca trencar amb qualsevol cànon, amb els discursos hegemònics, amb els autoritarismes socials i polítics. Som protagonistes d’un moment de canvi respecte a les perspectives de gènere, de sexualitat... I, no obstant això, no acabem de creure’ns, o de valorar més aviat, la rellevància de tot això i de la importància de l’art, de la cultura, en tot això; com tampoc acabem de creure que a Castelló puguin desenvolupar-se projectes de recerca artística sobre aquests temes. Encara sort que sempre hi ha espai per a albergar la sorpresa.

'Cultura resident'

Les institucions tenen l’obligació de procurar iniciatives que serveixin per a qüestionar, replantejar, reflexionar i dialogar entorn de les preocupacions, desitjos i aspiracions de la ciutadania. Això és alguna cosa que hem de reivindicar com a societat compromesa, ja que per desgràcia són poques les oportunitats que es tenen per a abordar aquests interessos, i menys fer-ho des d’un camp tan fascinant com l’artístic.

És per això que, quan sorgeixen oportunitats com les de certes convocatòries públiques, s’ha de valorar l’esforç de les entitats, a més de posar en valor l’ocasió que suposa per als creadors -siguin joves o no-. I per tal motiu valorem de manera positiva l’existència d’un programa que en poc temps ja s’ha convertit en una sòlida base per a continuar sumant talent artístic, capacitats reflexives, a més d’omplir alguns buits o de renovar els discursos oficials. Ens referim al programa de beques «Cultura resident» que promou el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i la direcció General de Cultura i Patrimoni de la Generalitat i que en el seu apartat d’investigació artística 2020, dut a terme en el Menador, Espai Cultural de Castelló, va concedir dos de les seues beques a dos castellonencs: Irene Gras i Agustín Serisuelo. Tots dos es van presentar en societat poc abans del Nadal i, per la seua rellevància i interès, ara els recollim en aquestes pàgines.

Dones creadores

Dones creadores a Castelló, que així és com es titula el projecte de la comissària, crítica i historiadora de l’art Irene Gras, és una iniciativa que «naix de la necessitat d’investigar i crear un arxiu de dones artistes relacionades amb la província de Castelló, mitjançant diferents entrevistes i estudis», tal i com remarca Gras, qui afegeix que «després de la poca presència femenina en els discursos oficials durant els segles XIX i XX, actualment es posa en qüestió la presència, real, de les dones artistes. Potser no van existir?».

Així, mitjançant aquesta proposta es busca donar una resposta al buit al qual s’enfronten les dones artistes a Castelló, gràcies a un estudi que pretén reconéixer-les, reconéixer la seua tasca i trajectòria, abandonant així l’anonimat i el silenci, deixant arrere l’ostracisme artístic al qual van ser confinades. «Aquesta és una situació que es revela anacrònica en ple segle XXI, i que necessita exposar-se per a abordar altres qüestions com, saber quantes dones artistes hi ha a Castelló, si es dediquen exclusivament a l’art, com concilien la seua vida familiar amb la professional, etc.», explica l’autora del projecte, i segueix: «En aquest sentit, la investigació gira entorn de revelar unes certes incògnites que es plantegen: La poca presència femenina en els museus de Castelló es deu al seu desconeixement o al fet que veritablement no hi havia cap dona artista? En quin context van haver de desenvolupar la seua trajectòria artística? Van tindre les mateixes oportunitats? Se’ls oferia la mateixa visibilitat i suport institucional? Existeix un període o moviment en el qual la dona artista haja tingut una major presència i/o reconeixement a la província de Castelló? Podien treballar al seu poble i/o ciutat natal o es veien obligades a exiliar-se? En l’actualitat es realitzen exposicions de dones artistes de la província? Quantes dones es poden dedicar exclusivament a la seua carrera artística?».

La raó per la qual és necessari dur a terme aquesta investigació, segons Irene Gras, «és recuperar i valorar la trajectòria de diverses artistes que han estat ocultes i/o silenciades dins del món de l’art de la província de Castelló». Ara, gràcies a aquesta iniciativa que ja es pot consultar a la pàgina web creada específicament —donescreadorescastello.com— ens podem qüestionar i esbrinar les raons del perquè «la dona artista no ha tingut la mateixa presència i suport institucional dels seus col·legues masculins i visibilitzar el treball intergeneracional, independentment del seu estil i tècnica».

Espacio intermedio

Per la seua banda, l’artista de Betxí Agustín Serisuelo va presentar Espacio intermedio, un projecte de recerca sobre la construcció i representació del paisatge contemporani, «concretament el paisatge perifèric de la ciutat de Castelló i els seus terrenys erms que dibuixen el límit i delimiten la forma exterior de la ciutat». «Territoris —ens diu— entesos com a llocs estancats en el temps i condemnats a una espera especulativa fins a concloure el seu desenvolupament urbanístic interromput, llocs que viuen al marge de la lògica capitalista».

Per a Serisuelo, «l’experimentació del lloc adquireix un marcat protagonisme» i és per això que aquest projecte es transforma «en un exercici de recórrer i representar aquests territoris fitats, amb la intenció de comprendre’ls des de la pròpia experiència». Així, remarca el de Betxí, «l’objectiu principal és cartografiar aquests territoris utilitzant la fotografia com a mitjà d’anàlisi per a representar la seua naturalesa precària».

Després de la presentació pública sobre el desenvolupament de la recerca, on Serisuelo va mostrar el conjunt d’elements significatius per al procés d’estudi —que parteixen des dels documents oficials utilitzats als exercicis fotogràfics realitzats—, el següent pas és la creació d’una publicació amb format de mapa «des de la nostra experiència amb la finalitat de fer-los presents per a la societat», matisa.

En definitiva, és aquest un projecte que «té com a fi el reflexionar sobre les conseqüències soci-polítiques de les planificacions urbanístiques, com canvien el lloc i la nostra perfecció per a analitzar com això afecta en la relació entre l’individu i la perifèria de la seua ciutat».

A més d’aquests dos projectes, en l’última convocatòria també es van dur a terme altres dues recerques a càrrec de Mar Reykjavik, amb el títol Mira si he corregut terres, i La Estridente, conjunt format per Irati Cano Akain i María Laura Ríos García, que van donar a conèixer La gota de leche, nodrizas y lactancias mercenarias.

Rellevància

El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, va destacar en començar el període d’aquestes residències en el Menador —a finals del passat mes de setembre de 2020— que aquest programa de residències de creació de la Generalitat, en només tres anys, «ha creat una àmplia xarxa de col·laboracions que fomenten el desenvolupament dels projectes artístics en diferents contextos i en contacte amb la ciutadania, des de l’àmbit més pròxim», gràcies també, com va remarcar, a la col·laboració amb institucions com l’Ajuntament de Castelló o la Universitat Jaume I, «fins a vinculacions de caràcter internacional amb altres programes de residències a Hèlsinki, Xile, Praga, Ginebra i Taipei».

En total són més de 60 les i els creadors que s’han beneficiat dels diferents projectes de residències, sota el paraigua de «Cultura Resident», la qual cosa vol dir que 60 persones amb molt de talent han pogut plantar una llavor a l’espera que de pugui germinar i donar fruit a una cosa més gran, tant per a les seues carreres professionals com per a la formació d’un patrimoni intel·lectual que ens beneficia a tots.