Barroquisme, somnis, lirisme. L’obra de Federico Fellini no va seguir el mateix deixant de molts dels seus contemporanis, adscrits al que la Història del cinema ha definit com a Neorealisme. Ell, igual que Antonioni, va anar més enllà d’aquesta estètica, convertint-se tots dos en autors singulars dins de la seua contemporaneïtat.

En Rímini va néixer un 20 de gener de 1920 el que molts consideren el més important cineasta italià quant a reconeixement internacional i originalitat. Fellini, que va treballar com a escriptor, periodista i també caricaturista, es va iniciar en el món del cel·luloide col·laborant com a guionista en les primeres pel·lícules de Rossellini rodades després de la Segona Guerra Mundial. Va fer el mateix amb Alberto Lattuada, amb qui va codirigir la seua primera pel·lícula, Llums de varietats (Luci di varietà, 1950), «una obra de rerefons autobiogràfic amb elements lírics que reflecteix la vida de còmics ambulants i planteja la necessitat de fugir de l’entorn provincià mitjançant el món de l’espectacle», tal com indica José Luis Sánchez Noriega en la seua magna obra Historia del Cine (Alianza) que compta amb pròleg de Román Gubern. Així, des de la seua primera pel·lícula, podria dir-se que Fellini ja deixava entreveure quines eren les seues majors preocupacions o inquietuds, a saber: l’espectacle, la memòria, la vida somiada, el qüestionament de la realitat i cert toc de surrealisme.

Films com La Strada (1954) o Les nits de Cabiria (1956), li van valer el reconeixement internacional, i en ambdues dota a la seua història i personatges d’un alè poètic que va més enllà del marc neorealista. És més, segons Sánchez Noriega és en Les nits de Cabiria on «explota el món fellinià de barroquisme, somnis, lirisme, contradiccions, etc.». Tot això continuaria in crescendo amb la seua mítica La dolce vita (1960), on el director abandona per complet l’herència neorealista per a aprofundir en el món de l’espectacle i a la ciutat com a espai amenaçador per al subjecte.

A partir d’aquesta pel·lícula, ja situada dins de la modernitat cinematogràfica, l’obra de Fellini, com adverteix Sánchez Noriega, «és cada vegada més autobiogràfica i surrealista, al mateix temps que s’aparta del cinema clàssic quan trenca amb la continuïtat narrativa i es plasma la subjectivitat dels personatges». Exemples clars els tenim en Fellini 8 ½ (Otto e mezzo, 1963), un recorregut pels somnis i la memòria subjectiva; Roma (1972), que constitueix una sàtira sobre la ciutat, i Amarcord (1973), la recreació —filtrada per la memòria subjectiva— de l’adolescència del cineasta.

En les seues últimes obres el seu estil es va tornar cada vegada més barroc, amb formes exuberants i tipus grotescos, fent de la seua filmografia una cosa totalment recognoscible per al gran públic i la crítica, que sempre ho va considerar una excepció en tota regla.

Homenatge

Amb motiu del centenari del seu naixement, la Filmoteca Valenciana i la Universitat Jaume I rendeixen el seu particular tribut al director italià a través d’un cicle de projeccions que s’iniciarà el pròxim 26 de setembre.

Aquesta mostra, assenyalen des de l’UJI, «dóna compte de l’originalitat i l’enorme creativitat d’un artista que ha creat un món propi i intransferible, fins el punt de donar nom a un adjectiu, fellinià». Així, al Paranimf es veuran títols tan emblemàtics com Els inútils —que obrirà el cicle «En pantalla gran», els dies 26 i 27 de setembre—, Les nits de Cabiria —el 10 i 11 d’octubre—, La dolce vita —el 24 i 25 d’octubre—, Fellini 8 ½ —el 7 i 8 de novembre—, Giulietta dels esperits —21 i 22 de novembre—, Roma —els dies 5 i 6 de desembre— i finalment, per a concloure aquest particular homenatge, es projectarà Amarcord —19 i 20 de desembre—.

Fellini ens va deixar obres inoblidables amb un estil oníric i visionari. Encara les gaudim.