Vaig conèixer a Ramón Fernández fa ja alguns anys, quan Castelló presumia de ser la capital de la música més independent gràcies a festivals com el sempre enyorat Tanned Tin. Ell anava des de Madrid per fer alguna crònica en revistes especialitzades de prestigi o per a un important diari nacional. Solíem seure molt a prop, l’un de l’altre, i comentar quins grups o cantants ens impactaven més. Aquest diàleg em semblava molt estrany perquè a Ramon el veia des de feia molt en la televisió fent tasques de comentarista de la NBA, una de les seues grans passions juntament amb la música. Així, a l’estar cara a cara i parlar de tu a tu vaig poder conèixer millor a la persona i no tant al periodista.
Si parlo de Ramón Fernández és perquè el seu gust musical és exquisit, i les seues crítiques sempre precises i enriquidores. Així, quan un llegeix que, segons ell, el cinquè àlbum de Christian Kjellvander, The Rough and Rynge, «t’enlluerna des del tret de sortida», és que el suec és bo, molt bo.
AMERICANA
En aquesta crítica, signada en 2011, Fernández comença preguntant-se: «Un suec practicant americana.
Arribats a aquest punt, molts poden preguntar-se què és això d’americana. Un estil musical, un gènere, què? L’americana. Molts asseguren que és com un calaix de sastre, ja que pren prestats elements del folk, rock, country blues, bluegrass o hillbilly, country alternatiu o rockabilly. Dins d’aquest gènere podem incloure a Bob Dylan o el recentment desaparegut Tom Petty, però també estarien presents, per què no, rockers de la talla de Jimi Hendrix, Bruce Springsteen o clàssics com George Gershwin i Leonard Bernstein. Tot el que es «confongui» amb la música popular del «país de les oportunitats», seria susceptible de considerar-se americana.
Tenint en compte això, no deixa de resultar estrany que un cantautor suec produeixi unes cançons que s’assemblin a aquest bategar i sentir musical nord-americà. Però, és clar, la «cultura americana» ens ha impregnat a tots, encara que cal remarcar que els seus pares es van mudar als Estats Units quan ell tenia tot just sis anys, de manera que les seues influències musicals més primerenques i duradores són les que va viure a Amèrica. Així, des del seu inicis al capdavant de la banda de country alternatiu Loosegoats —que va fundar poc després de tornar a Suècia amb 15 anys—, en la dècada dels 90, a la seua carrera en solitari, Kjellvander ha demostrat que gràcies a la seua veu barítona i reposada, pot oferir cançons folk «com si fos un cantautor ianqui més», en paraules de Guillermo Z. del Águila.
SONS CASTELLÓ
De folk oceànic espectral, a folk tòxic (en el bon sentit), les cançons de Kjellvander desborden serenitat. Més d’un ha dit que les presses no van amb ell. Aquesta actitud s’albira a través de la seua veu, que en res o molt poc ha d’envejar a tòtems com Bill Callahan o Will Oldham, i d’aquesta guitarra que ens transporta a llocs recòndits. Les seues cançons són subtils, encara que alguna comparteix atrevits arranjaments que les embelleixen encara més si és possible, com segur demostrarà en el concert que oferirà el pròxim 6 de novembre al Teatre del Raval gràcies al cicle de músiques independents SONS Castelló, la temporada de tardor del qual va inaugurar Laetitia Sadier de forma magistral.
Kjellvander presentarà el que és fins a la data, el seu últim disc, A Village: Natural Light. Cicles així, músics així, fan falta.
