Diuen que tota notícia necessita incloure la resposta a les 5 W de l’escola nord-americana: Què (What); Qui (Who); On (Where); Quan (When); i per què (Why). Aquestes preguntes serveixen per a contextualitzar al lector, per a situar-li en l’escena d’allò que volem comptar o narrar. No obstant això, tot és i tot pot ser mera ficció. Ho és en tant que som éssers subjectius, malgrat els nostres vans intents de voler ser imparcials, o aparentar-ho si més no.

El llenguatge periodístic no difereix molt del cinematogràfic, almenys no d’aquest llenguatge o narrativa visual més clàssic, l’estructura argumental del qual sempre respecta les parts d’introducció, nus i desenllaç, que tots coneixem perquè ja ho hem assimilat com el correcte o normal. Totes dues disciplines, periodisme i cinematografia, ens conten històries basades en uns fets que bé podríem analitzar sobre la base d’aquestes 5 W. No obstant això, la gràcia està més aviat, crec jo, en la manera de narrar-les, això és, el com.

El «com» ha estat i continua sent fonamental en moments puntuals de la nostra història per a provocar un petit sisme, agitant consciències i fent-nos veure que les coses no són sempre com ens diuen que són. Les regles o normes poden (i deuen) trencar-se, o si no volem semblar tan radicals en el nostre plantejament, diguem que poden modelar-se per a oferir o dotar d’un nou valor al ja establert, convertint en original una cosa normal. En aquest sentit, hi ha hagut, hi ha i espero que hi hagi, certes persones que s’han desmarcat —i es desmarquin, insisteixo— del canònic, i amb això conformar una altra manera de pensament, altres formes de veure, llegir i narrar, que molta falta ens fa.

Fem un joc. Intentem relacionar aquestes 5 W amb el protagonista d’aquest article, els sembla? Al final comprovaran que parlem d’una persona que va saber fer del «com» un tret definitori del seu treball. Allà anem. Qui? Kenji Mizoguchi. On? el Japó. Quan? Primera meitat del segle XX. Què? Cinema. Per què? Per la seua inspiració. Efectivament, Kenji Mizoguchi és per dret propi un dels cineastes més rellevants de la història de l’anomenat setè art, i és per això que ara la Filmoteca Valenciana, en el seu afany per revisar l’obra dels ara considerats grans clàssics, li dedica un cicle que aquest mes d’octubre, després del seu pas per València, arriba a Castelló.

Per a conèixer més, i millor, quina és la importància de Mizoguchi, vam voler comptar amb l’opinió d’alguns experts, aconseguint finalment el parer del director adjunt d’Audiovisuals i Cinematografia en l’Institut Valencià de Cultura (IVC), José Luis Moreno —responsable així mateix de la Filmoteca—, i també de qui fos professor de Comunicació Audiovisual (ara professor col·laborador honorífic) de la Universitat Jaume I de Castelló, Francisco Javier Gómez Tarín, tota una institució en l’àmbit de la Història del Cinema al nostre país. Moreno ens assegura que «Mizoguchi és un dels grans mestres del cinema japonès, però també un dels noms fonamentals en la història del cinema i un referent per a generacions posteriors que han begut de les fonts de la seua cinematografia». Per part seua, Gómez Tarín, en la breu semblança que va compartir amb nosaltres, coincideix en aquest prestigi, al·legant que la seua obra «ha influenciat de forma notable a altres directors i ha aconseguit arribar amb força inusitada fins als nostres dies».

UN FAR

Per al professor Gómez Tarín, en la història del cinema mundial existeixen uns pocs realitzadors que s’han convertit per mèrits propis en autèntics «fars» per a l’evolució de la pròpia cinematografia. Mizoguchi, ens diu, és, sens dubte, un d’aquests fars. És llavors quan caldria preguntar-se per què continua sent un desconegut per a la majoria de nosaltres. L’explicació, molt probablement, la trobem en aquesta visió antropocèntrica i occidentalista. Comenta l’historiador del cinema que si tenim en compte que «el cinema oriental (japonès, en aquest cas) va ser durant molts anys pràcticament desconegut per a occident, tenim les claus de molts dels despropòsits i falsos mites que pul·lulen pel nostre suposat saber».

Malgrat tot, el crèdit de Mizoguchi va superar barreres i va traspassar fronteres, formant part d’aquesta revolució del cinema occidental que encapçalés Akira Kurosawa amb Rashomon, pel·lícula que es va alçar amb el Lleó d’Or del festival de Venècia en 1951. «Europa va descobrir que hi havia art més enllà de Hollywood i que es tractava d’uns discursos més evolucionats que els canònics del mal anomenat classicisme, ja una mica trencats de mica en mica amb Ford, Welles, Chaplin, De Sica, Rosellini, etc.», assegura Gómez Tarín.

Aquest descobriment, tardà potser, però descobriment al cap i a la fi del cinema japonès per part del vell continent europeu, va fer que la filmografia de Mizoguchi cobrés presència en alguns cercles. Segons José Luis Moreno, «malgrat narrar històries ambientades en un lloc tan llunyà i desconegut com al Japó en aquella època, Mizoguchi contava relats pròxims a la literatura clàssica europea i amb les quals ens identifiquem». D’aquí, aclareix, «que no puguem considerar-ho un cineasta exòtic sinó, al contrari, molt pròxim a l’imaginari narratiu europeu».

EL CINEMA DE MIZOGUCHI

En el cicle que organitza la Filmoteca Valenciana a Castelló podrem veure algunes de les seues principals pel·lícules, algunes d’elles, explica Moreno, «en còpies recentment restaurades», la qual cosa suposa una magnífica oportunitat per a acostar-se al cinema de Mizoguchi en pantalla gran, un cinema que continua vigent, malgrat el que molts puguin pensar. De fet, «un factor gens menyspreable és la importància de l’obra de Mizoguchi en el curs dels anys», com a bé ens explica el professor honorífic de l’UJI Gómez Tarín, qui assegura que amb el cinema del director japonès «s’aconsegueix l’esplendor del pla seqüència (o en continuïtat, que seria un terme més ajustat) i, sobretot, la construcció espacial plena, que significa que tant per la imatge que conté com per aquells elements que estan referenciats de forma oculta, bé a través del so, bé a través de les direccions de mirada (el fora de camp), element bàsic per a utilitzar el buit com a material discursiu».

Tots aquests elements, units a aquest imaginari del qual feia esment el responsable de la Filmoteca Valenciana, José Luis Moreno, comporten, en paraules del professor i historiador Gómez Tarín, «un tret tan modern com el distanciament, amb independència que els continguts argumentals apuntin cap a la reflexió sobre la naturalesa humana (des del desamor a les diferències socials) i a vegades practiquin amb magnífics resultats l’estructura melodramàtica».

TÍTOLS IMPRESCINDIBLES

Quines pel·lícules són les grans obres mestres de Mizoguchi? Què hauria de veure algú que s’inicia en la seua filmografia? Tenint en compte que la seua trajectòria comença amb el cinema «no sonor» (que no mut), allà per 1922, i que conclou amb la seua mort, en 1956, Francisco Javier Gómez Tarín ens destaca una sèrie de títols que creu haurien de redescobrir les generacions més actuals. Films com La història de l’últim crisantem (Zangiku monogatari, 1939), Utamaru i les seues dones (Utamaru o meguru gonin no onna, 1946), Vida d’O-Haru, dona galant (Saikaku ichidai onna, 1952), Contes de la lluna pàl·lida d’agost (Ugetsu monogatari, 1953), L’intendent Sansho (Sanshô dayü, 1954), Els amants crucificats (Chikamatsu monogatari, 1954), L’emperadriu Yang Kwei Fei (Yôkihi, 1955) o El carrer de la vergonya (Akasen Chitai, 1956).

En el cicle que organitza la Filmoteca Valenciana a Castelló, sota l’epígraf «Top Mizoguchi», i que es desenvoluparà en el Teatre del Raval de la capital de la Plana, podrem veure algunes de les pel·lícules recomanades per Gómez Tarín, tal com ens va confirmar José Luis Moreno. Així, del 16 d’octubre a l’11 de desembre es visionaran un total de sis títols: Contes de la lluna pàl·lida d’agost (el dia 16); Els amants crucificats (el 23 d’octubre); L’intendent Shansho (11 de novembre); La dona crucificada (20 de novembre); L’emperadriu Yang Kwei Fei (4 de desembre); i finalment, El carrer de la vergonya (11 de desembre).

«Aquest cicle suposa una oportunitat única per a gaudir de clàssics del cinema japonès en noves còpies digitals», ens diu Moreno, qui destaca que algunes d’elles són el fruit d’una minuciosa restauració finançada, entre altres institucions, per The Film Foundation, la companyia de conservació fílmica del conegut director i productor nord-americà Martin Scorsese.

Kenji Mizoguchi, un cineasta «modern», el mestratge del qual com a narrador d’històries, a més de les seues particularitats i domini de la tècnica, ho enalteixen cap al més alt de la història de la cinematografia. Un director per redescobrir, un nom fonamental per als amants del cel·luloide.