L’exposició Passat Continu. Col·lecció Es Baluard, organitzada per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i que alberga l’Espai d’art contemporani de Castelló (EACC), es planteja com un viatge basat en els principis filosòfics de connexió i heterogeneïtat del model rizomàtic de Gilles Deleuze i Félix Guattari. Un concepte que treballa la «imatge de pensament», procedent del rizoma botànic i que aprehèn les multiplicitats.

Aquesta és una mostra que fa referència a diversos components i aspectes socials, econòmics, històrics i emocionals típics de la cultura mediterrània, bressol de la civilització i contrapunt de relació entre Orient i Occident. Cadascuna de les peces que la componen es planteja des del desdoblament del temps i la distopia, una característica inherent a les últimes revisions de la col·lecció d’Es Baluard i que les comissàries Nekane Aramburu i Soad Houman han volgut destacar en seleccionar les setze obres realitzades entre 1995 i 2008, vinculades a artistes de l’àmbit de les illes Balears i/o de referència internacional: Elssie Ansareo & Alaitz Arenzana; Robert Cahen; Patty Chang; Carles Congost; Democracia (Pablo España & Iván López); Ana Gallardo; Iman Issa; Juan López; Teresa Matas; Bernardí Roig; Francisco Ruiz de Infante; Hassan Sharif i Eulàlia Valldosera.

PETJADES CULTURALS

L’Es Baluard, seguint amb l’objectiu d’impulsar les obres de la seua col·lecció i compartir-les des de la transversalitat amb els diversos interlocutors, col·labora amb l’EACC de Castelló dins de la seua línia de programació expositiva centrada en la presentació de col·leccions de museus, com a contenidor de petjades de la cultura, com un gran arxiu del tangible i intangible, custodi de la identitat i el patrimoni històric.

Així doncs, segons les comissàries, Passat Continu es presenta com un activador del dispositiu museístic de la Col·lecció Es Baluard, amb la intenció de provocar i transmetre múltiples narracions que reflexionen entorn de temàtiques molt diverses, que estan vinculades a l’element temporal a través de la forma o del contingut. Pel que no és d’estranyar el caràcter videogràfic que predomina a la sala, a excepció de les tres peces escultòriques de Hassan Sharif, Imant Issa i Teresa Matas. Sens dubte, un treball que segueix l’estela del cinema experimental d’avantguarda, desenvolupat arran de les pràctiques especulatives entorn de la imatge en moviment que van tenir lloc a Europa i els Estats Units des de la dècada dels anys seixanta d’ara endavant i que van introduir el concepte del temps en l’obra d’art.

UNA METÀFORA

Amb tot, es podria dir que cadascuna de les peces funciona com una metàfora, ja sigui del consum, la meditació o la fugacitat de la vida. Treballs que neixen del particular però que s’alcen i es generalitzen, assumint-se com a propis; reflexos de circumstàncies presents i latents en la nostra societat. Analogies del món contemporani que giren entorn de la globalització i a l’excés, la crisi econòmica, l’autosuggestió i l’acceptació, la memòria, la democràcia, la construcció, l’exigència, la corrupció, la negació, la cerca d’identitat, la perdurabilitat, l’espai, el cos, etc.

En definitiva, una mostra que busca crear i establir connexions intergeneracionals, de la mateixa manera que pretén agitar consciències i que l’espectador reflexioni i se submergeixi en la seua pròpia contemporaneïtat, gràcies a unes peces que evidencien tant el context socioeconòmic com la diversitat cultural pròpies del segle XXI.