El món de la direcció orquestral és, per a la gran majoria, absolutament desconegut. Quin camí és el que ha de seguir un músic per convertir-se en director? Tots els músics tenen la capacitat per ser-ho? Diuen que aquells que vulguin emprendre aquest camí, a més de ser excel·lents (o potser virtuosos) executants d’algun instrument com a solista, han de trencar les seues limitacions mentals, així com posseir uns grans coneixements musicals tant a nivell teòric com pràctic que els possibilitin transmetre a l’orquestra i al públic l’essència d’una obra musical. No és tasca fàcil.

Quan Constantin Trinks es va unir al Saarländisches Staatstheater el 2002 com a «Kapellmeister» (director d’orquestra), ascendint en pocs anys al lloc de director musical interí, funció que va desenvolupar des de 2006 fins a 2009, pocs podrien pensar que aquesta jove batuta aconseguiria l’estatus que avui dia ostenta en l’escena europea. No obstant això, durant aquest període, va demostrar la seua vàlua i les seues virtuts dirigint òperes tan grandioses i imponents com La bohème, Don Giovanni, Salomé, Carmen, Don Carlo, La traviata... demostrant així el seu interès en un ampli repertori operístic i musical que ha seguit potenciant.

La seua evolució ha estat constant, i de la Saarländisches Staatstheater va passar a dirigir l’Staatstheater Darmstadt i a ser un dels directors habituals convidats a la majoria de les òperes més importants d’Europa, com la Sächsische Staatsoper Dresden, la Opernhaus Zürich, Opéra du Rhin, Opéra National de Paris, Wiener Staatsoper, Oper Frankfurt i Staatsoper Hamburg. Aquesta versatilitat i compromís amb la música li ha permès seguir avançant fins al punt de ser convidat, també, a dirigir l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV), que tornarà per segona vegada aquest trimestre d’hivern a Castelló per oferir un programa «rus-britànic».

EL CONCERT

Sabent que Trinks és un director expert en concerts operístics, no resulta estrany que l’actuació del proper 3 de febrer a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló obri, precisament, amb l’obertura de l’òpera d’Aleksandr Borodín El príncep Igor, obra que, a causa de la mort del seu compositor en 1887 va quedar inacabada i la partitura de la qual va ser corregida i acabada per Nikolái Rimski-Kórsakov i Aleksandr Glazunov (alguns fins i tot insinuen que en l’obertura no hi ha, en realitat, una sola nota original de Borodín, cosa que Glazunov va explicar dient que «l’obertura va ser composta per mi corresponent de forma aproximada al pla de Borodín»).

Després d’aquesta peça estrenada el 1890, el torn serà per la pianista russa Fatima Dzusova, brillant guanyadora del Concurs Internacional de Piano de València, Premi Iturbi, que interpretarà al costat de l’orquestra del Palau de les Arts el segon concert per a piano de Rakhmàninov. I com a guinda d’aquesta nova presència de l’OCV a la capital de la Plana, les Variacions Enigma, d’Edward Elgar, obra l’estructura i orquestració de la qual produeix admiració. Més concerts així, si us plau.