La conversació pictòrica de Paco Puig amb el món

Hem mantingut converses, poques, però sempre enriquidores. Sempre protector, sempre savi i, el més important, sempre inquiet. A la seua faceta artística hem de sumar-li la seua passió per la música, cosa que no fa sinó incrementar encara més l’admiració per la seua ment creadora i inventiva.

No erro en dir que Puig és un dels nostres artistes més importants de la segona meitat del segle XX. Ho és, no hi ha dubte. També és un dels grans amants de la seua terra, de Castelló. I és un aventurer, un explorador de l’ànima, un poeta (sobre el paper i sobre el llenç).

EXPOSICIÓ // Que el desig de familiars i amics, amb el suport de les institucions, hagi permès l’organització d’una exposició antològica de Paco Puig és una veritable fita. Aquest anhel per retre-li homenatge ens permet igualment gaudir amb la seua potència pictòrica, i això sí que és una cosa que hem d’agrair. A través de les seues obres som capaços de veure l’interior d’un artista sensible, amb els seus somnis i pors, que també són, en certa manera, els mateixos somnis i les mateixes pors de qualsevol ésser humà confús, sempre terrenal.

Així, en la mostra es recullen una sèrie de temes dels més representatius de la producció del pintor castellonenc, com les seues hipnòtiques mascarades, tauromàquies, les seues barques i ferrocarrils, l’àmbit carnavalesc, façanes i paisatges de neuròtiques perspectives. En la seua obra, com crec que va encertar en definir Antonio Gascó, «emergeix el caràcter expressionista del pintor que parteix d’una caricatura de l’ambient, la sornegueria jocosa, tant de l’ésser humà com del paisatge que atreu pels seus descomunals i fins grotesques formes, capaços de tancar en els seus meandres de potència pictòrica, intensos arreboles de color, contrastats des de la cridòria al patetisme de les acaballes».

És Gascó, probablement, un dels que millor conegui l’art de Paco Puig, aquest art en el qual «aconsegueix retornar al contemplador al seu humanisme més sincer i darrer. Al de la paradoxa psicològica de l’home que viu aterrit per la mort i que arriba fins a mofar-se d’ella a l’gaudir plenament de l’existència».

CARACTERÍSTIQUES // La temàtica de l’obra de Paco Puig es caracteritza per motius fantasmagòrics, on es contraposen dos mons: la pau interior i l’alegria de viure davant del dramàtic i desesperant final de la mort. També apareixen temes costumistes en els seus quadres com les ja esmentades barques, platges, façanes i la tauromàquia —encara que, això sí, una tauromàquia absolutament original, únicament—.

Molts crítics d’art coincideixen en creure que la seua pintura s’enquadraria dins del corrent artístic de l’expressionisme, encara que jo prefereixo pensar que Puig, el seu univers, traspassa qualsevol frontera de l’avantguarda, ja que les seues obres tenen alguna cosa d’expressionisme, una mica de fauvisme, una mica de surrealisme... Recorda a Chagall, recorda a Derain, recorda a Jean Puy, fins i tot recorda a les pintures més tenebroses de Goya... però és ell mateix amb aquesta dualitat del món que reflecteix a través de les seues tècniques artístiques, emprant trames i veladures amb una tendresa cromàtica que contrasten amb la violència del traç de la línia.

TEMÀTIQUES // Les barques, com afirma Gascó «són un argument que és conspicu en la seua naturalesa de pintor: Trencades, velles, descansant en un cementiri d’oblits, retallades sobre un cel de capvespres sense final». S’assemblen a «ossos ennegrits, esquelets adormits a la fossa d’una amnèsia sense temps», tot això en ser tractades amb tintes o treballades amb oli. Constitueixen, sens dubte, un llenguatge de rica iconografia. «Suposen la metàfora de la finitud del camí, el cessament del moviment, l’ocàs d’un solc sobre el mar que s’ha anat tancant, deixant una ferida oberta sota la pell; la clausura d’una vida que ha escrit la seua història sobre el vent, però que es mostra lúgubre, en la plenitud de la seva dramàtica bellesa», en paraules de Gascó, de qui prenem prestades diversos fragments de les seves reflexions al voltant de l’obra artística de Puig —preguem disculpin nostre atreviment—:

«Davant de les barques, les seues platges, fresques, vitals, fruit d’una aprehensió particular i d’una transmutació del natural, segons el mateix sentiment, gestades amb solta pinzellada, que es arrova en una harmonia cadenciosa plena de contrapunts cal·ligràfics».

«En les seues terres, un altre dels temes clàssics en el pintor, trobem una conceptualitat abstracta, on el color viu en si mateix, s’apodera de la forma, manant per tot arreu; com un pressentiment en el qual canta la natura, bulliciosa, assumida, conscienciada i volitivament transformada en un traç valerós, colorista i realitzat sense embuts, de primera intenció».

«És curiós. El món de Puig és també el món del que costumista: teulades, estacions de ferrocarril, les placetes d’una església, mercats bulliciosos, serenates estrafolàries, enterraments valleinclanescos, propis de la nostra terra esperpèntica, màgica, plena de oníriques malsons... I tot això vist a través d’una dimensió desesperada d’irrealitat».

«I en aquest àmbit d’allò esperpèntic val situar les seues mascarades: Sensitives, enjogassades, grotesques, hilarants de broma, portadores de mil anècdotes i d’innombrables lectures, en les que no sabem que admirar més si la seua directa soltesa, o les tamisades concordances de trames i veladures, que contrasten amb la violència del traçat».

«El bou com a referent eròtic, com a paradigma de la fecundació. Arquetip. Minos del segle XX. Tòtem ibèric fet pintura. Motiu que va temptar als més grans: Picasso, Goya, Miró, Domingo, i als més racials dels pintors del sòl hispà. Havia de veure també Puig tocat per la mateixa fetilleria. Perquè això, al capdavall, és més que inspiració: màgia. La de la vida i la mort, la de la fertilitat i l’erotisme, la de la tragèdia i la pressentiment».

CREPUSCULAR, HIPNÒTIC // «Una obra és part de la conversa que el pintor manté amb el natural. Home i natura; ésser humà i el món que l’envolta». Són paraules del mateix Paco Puig, que al llarg de la seua trajectòria no ha deixat d’aprofundir en aquest caràcter ancestral de la Mediterrània, de les seues dimensions i trets. Puig paròdia, se submergeix en una mena de sàtira grotesca, narra vivències, plasma escenes rialleres alhora que emmascara o enfosqueix aquesta realitat que brolla de les profunditats de l’ésser.

La llum i el cromatisme de les seues pintures, afegits seu distingit traç, atorguen aquest aire crepuscular de misteri, d’interrogants que ens assalten fruit de la incomprensió d’un món tan complex i paradoxal com el nostre. Però Paco Puig no té cap inconvenient a l’hora d’enfrontar-se davant d’aquestes incògnites, aquestes pors, ans al contrari, es diverteix amb això, es mostra murri, juganer. I és aquesta força la que hipnotitza, la qual capta tota la nostra atenció, la que provoca en l’espectador aquest sospir contingut.

És Paco Puig un artista que mai s’ha tancat a l’experimentació, que ha buscat incessantment la manera d’expressar sigui a través de la plàstica, la paraula o la sonoritat musical. És Paco Puig un ésser humà que no es reprimeix, un observador nat del que som, un imaginador d’històries. Aneu a veure l’exposició a la sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló perquè contemplaran un art pur. La mostra romandrà fins l’11 de febrer.