La llum del dia de demà obrirà una altra porta. Això li deia Mi-Lala a Ghizlane, personatges tots dos d’aquest retrat extraordinari sobre el fonamentalisme islàmic i les seues conseqüències escrit per Mahi Binebine, Los caballos de Dios (Alfaguara).
Mi-Lala està parlant de l’esperança, aquest regal que apaivaga els cors i ens brinda noves oportunitats. L’esperança, diuen, és més forta que la por —Ovidi ja va advertir que l’esperança fa que agiti el nàufrag els seus braços enmig de les aigües, encara quan no vegi terra per cap costat—, i a ella ens encomanem en temps impregnats de tristesa i d’angoixa, també d’incomprensió.
Seguint els passos d’Éric Vuillard, cal escriure el que s’ignora. I davant una crisi sanitària que ens ha sorprès a tots i que no acabem d’assimilar i interpretar, hem de continuar escrivint per a intentar comprendre. Escriure és, per tant, obrir aquesta altra porta, aquesta llum del dia de demà que ens il·lumina. Escriure el que s’ignora, sí, però des del més profund del nostre ésser, de manera honesta i sempre, sempre, mantenint aquesta il·lusió per gaudir d’aquesta contínua sorpresa que és la vida.
Una pandèmia mundial ha paralitzat les nostres vides. No crèiem que tal cosa fos possible, però una vegada més, la realitat va superar a la ficció. Les conseqüències de tot això no les sabrem jutjar com deguéssim —encara que alguns semblen obviar aquest fet i busquen incessantment culpar a algú o a alguna cosa perquè sí—. Com se sol dir, l’esdevenir de la pròpia Història el farà per nosaltres. Seran les futures generacions les que realment tinguin la capacitat de destriar i entendre el que va passar i com va passar, i la qual cosa és més important, com vam actuar davant el que va passar i si realment vam fer alguna cosa ja no sols per a pal·liar aquesta circumstància, sinó per a millorar com a éssers humans que viuen en comunitat.
Pot ser que aquesta pandèmia, aquesta crisi, aquest confinament, ens hagi fet a alguns una mica més crítics, perquè s’ha amenaçat la nostra pròpia manera de viure la vida. Per a uns altres, per contra, tot això no ha estat més que un breu parèntesi, la qual cosa em porta a pensar en aquesta magistral novel·la de Don DeLillo Ruido de fondo (Seix Barral), quan diu: «L’oblit s’ha introduït en l’aire i en l’aigua. Ha passat a formar part de la cadena alimentosa». I sí, la gent oblida molt aviat, i molt aviat tornen tots a una rutina que ara sabem molt bé que pot ser una altra molt diferent.
Creiem que és temps per a fer una profunda reflexió, un exercici d’autocrítica sever que, pel que concerneix aquest suplement cultural, ha de relacionar-se irremeiablement amb el que es denomina «industrial cultural». Des de la declaració de l’estat de alarma hem conversat amb programadors culturals i musicals, amb dramaturgs, amb actors i actrius teatrals, amb organitzadors de petits festivals i cicles independents, amb propietaris de sales de concert, amb llibreters... Vam voler fer-nos una idea del que anava a suposar aquesta «quarantena cultural» a la província de Castelló i fer-ho no des d’una perspectiva econòmica —que també, per què no—, sinó més aviat des de la necessitat de la pròpia cultura, del que entenem per cultura.
Torna Quaderns, en un format més modest per les circumstàncies, però torna. Seguim. La cultura de, des de i per a Castelló, segueix. Nosaltres us trobàvem a faltar. I vosaltres?
