La necessitat que s’ha creat, per dir-ho suaument, perquè els artistes i altres professionals liberals de l’àmbit de la cultura depenguin de certes ajudes i programes per dur a terme els seus projectes i sobreviure, no és un sentiment esperançador ni falaguer si el que es pretén aconseguir és que es valori i legitimi el seu treball, que s’equipari el seu ofici amb un altre qualsevol.
Hi ha un greu problema sobre la professionalització de l’artista (del músic, de l’actor, del ballarí...), negar-ho seria perniciós. La societat, o una gran part d’aquesta societat que conformem tots, encara no valora l’art com alguna cosa realment pròpia i identificable a una professió, i això és un greu inconvenient per al seu present i futur, ho ha estat sempre. Se segueix exclamant per tot arreu aquella fatídica sentència: «Per amor a l’art». I això no fa sinó augmentar el distanciament entre l’artista (o el que vol ser artista) i un públic que no valora el seu esforç ni els seus coneixements, que arriba fins al punt de ridiculitzar-ho o menysprear-ho, ja que es pensa que tot el derivat de les arts és un simple i mer joc. Hi ha un problema, repeteixo, i és un problema de base i de conceptes, un problema que ha augmentat de forma considerable fins a límits enutjosos per als que senten la necessitat de bolcar tot el que són sobre un llenç, una escultura, una acció performàtica, un vídeo o instal·lació... Què fer?
REIVINDICAR L’ARTISTA
No sé fins a quina data remuntar-me per trobar els primers vestigis de la reivindicació de l’artista, que sempre ha mostrat cert escepticisme sobre el seu paper real (i per què no, espiritual) en l’esdevenir de la col·lectivitat. Sempre se’ls ha titllat de capritxosos, sonats, retrets i incompresos. També se’ls ha ignorat en vida i enaltit un cop morts (la qual cosa és injust). Se’ls ha censurat, mortificat, empresonat (com a tants altres, és clar), i se’ls segueix negant una cosa tan senzilla com la confiança, és a dir, la creença que allò que fan i practiquen té un sentit, per a ells i per al món, ja que l’art, com va escriure Oscar Wilde rememorant a Plató, «no brolla de la inspiració, sinó que inspira els altres», i creguin-me quan els dic que necessitem aquesta inspiració, aquesta capacitat de veure la realitat d’una altra manera.
Eren artistes els pintors de la cova d’Altamira, els antics dibuixants xinesos, els músics, els escultors i els arquitectes de l’Antiga Grècia, els artesans medievals, els gravadors del Renaixement i pintors del Barroc. També ho eren els avantguardistes del segle XX. Ara se’ls considera, a tots ells, figures imprescindibles del nostre patrimoni històric i cultural, se’ls agraeix la seua passió i la seua tenacitat, la seua visió, mentre que en la seua època, tots i cada un d’ells, van patir la indiferència. Resulta paradoxal, no creuen?
Avui dia considerem artistes a tots aquells creadors que tenen una capacitat o habilitat necessàries per delectar-nos a través de les Belles Arts. Hi ha múltiples llenguatges, formats i suports. Mai abans la llibertat creativa va ser tan exorbitant com la que existeix ara. Resulta aclaparador, igual d’aclaparador que totes i cadascuna de les funcions que se li atribueixen a l’art: funció màgic-religiosa, estètica, ideològica, pedagògica... Moltes responsabilitats assignades però poca protecció i defensa. Què fer?
Davant d’aquesta situació tornem al principi, és a dir, a les ajudes o beques que certes institucions i administracions compromeses convoquen per impulsar el treball d’aquells artistes que necessiten d’aquesta col·laboració per posar en marxa els seus respectius projectes. Potser no sigui l’opció idònia, però com diu el refranyer, «més val ocell en mà que cent volant». Així, hem de considerar i valorar positivament un programa com el que el conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, va presentar la passada setmana, un programa de residències artístiques sota el nom de Cultura Resident.
CULTURA RESIDENT
Aquestes ajudes, com va indicar Marzà, tenen com a objectiu la creació contemporània i enfortir el teixit cultural valencià, mitjançant tres convocatòries: una de producció, una de mediació i una d’investigació. La residència de les quals es durà a terme en les tres capitals de cada província, és a dir, a Alacant, València i Castelló, respectivament.
Cultura Resident ha estat posat en marxa per la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana, mitjançant el Consorci de Museus que dirigeix José Luis Pérez Pont —al qual li donem les gràcies per aquesta visió global i compromís amb l’art i els artistes—, qui en la presentació ja va remarcar que «es tracta d’un programa pioner en l’àmbit valencià, ja que fins ara no hi havia un programa autonòmic de residències artístiques. Un programa que, a més, es realitza amb una voluntat de vertebració del territori, amb vinculació amb els principals centres i espais d’art de les nostres comarques».
Una de les novetats d’aquest programa pioner és, segons Pérez Pont, el seu caràcter aperturista, ja que estan obertes a qualsevol disciplina artística, ja siguin projectes d’arts plàstiques, literaris, escènics o cinematogràfics; «i també a creadors i creadores tant de la Comunitat Valenciana com d’altres procedències, encara que es garanteix un cinquanta per cent de les ajudes per als professionals valencians». En aquest sentit, hem d’aplaudir el fet que aquests artistes i investigadors puguin tenir la seua oportunitat i la tinguin, precisament, a Castelló. De fet, com remarcava Vicent Marzà, «aquestes ajudes responen a la nostra voluntat de fer noves apostes culturals, i era capital que Castelló comptara amb experiències com aquesta».
Esperem que aquesta iniciativa —tota la informació de la convocatòria es pot consultar al web del Consorci de Museus—, i d’altres que segur vindran, suposi un pas cap endavant en aquesta àrdua carrera dels joves (i no tan joves) artistes de veure recompensat el seu talent i la seua vàlua, que d’una vegada per totes aquest treball sigui entès com una veritable professió i no com un passatemps. L' art bé ho mereix, i els artistes bé ho mereixen, ja que l’art ens defineix, ens permet expressar-nos i emocionar-nos.
