De pocs cicles musicals o festivals pots afirmar, amb absoluta certesa, que mai defrauden. És igual a qui o què programin, que sempre sortiràs del concert amb aquesta sensació de benestar tan anhelada com necessària en aquests temps. Cada cita amb el SONS Castelló, és un veritable oasi al desert de la quotidianitat, de la de vegades asfixiant i tediosa rutina. No voldria posar-me massa místic, però les propostes d’aquest cicle de músiques independents estableixen un diàleg íntim amb l’espectador. L’atmosfera és càlida, acollidora, i el resultat sempre sorprenent.
Demà dilluns, 6 de març, el Teatre del Raval rebrà a un altre d’aquests músics i compositors delicats, profunds i personals. Es tracta del nord-americà Daniel Martin Moore, «un crooner serè de talent infinit, un absolut geni crepuscular que canta —i de vegades gairebé susurra— amb aquesta aura de seguretat que aporta l’honestedat», afirmen des de l’organització del SONS. Igual que Tom Brosseau, que ja va desfilar per l’escenari del Raval el passat mes de novembre en aquest mateix cicle, o el seu amic i col·laborador Jim James, les cançons del de Kentucky «fan mal en les distàncies curtes».
Daniel Martin Moore és un vocalista que d’alguna manera cala profund, probablement per l’aparent delicadesa del seu timbre de veu. És, també, un exquisit compositor tant al piano com a la guitarra, i així ho ha demostrat en els seus tres excel·lents treballs en solitari publicats fins a la data i del que és impossible no destacar el seu Golden Age de 2015, amb cançons veritablement genials com How it Fades. Aquest àlbum ens recorda que un no ha de tenir por de celebrar l’amor, l’amistat i, el millor de tot, el meravellós poder de les possibilitats que ens brinda la vida. Els expressius solos de piano d’aquest disc, al costat de la veu i les lletres fan d’ell una bona mostra del millor folk nord-americà. Precisament, Jim James, dels mítics My Morning Jacket, va dir d’aquest treball que era com «una flor amagada a l’herba alta». Un es reconeix en aquests sons que al mateix temps li descobreixen llocs màgics pels que passejar la seua ment. La veritat és que Golden Age és una espècie de lament redemptor que indueix a l’esperança. Per Moore, l’àlbum té molt a veure amb «la naturalesa de la unió i com la nostra perspectiva canvia quan perdem a algú, quan guanyem a algú».
GIRA A ESPANYA // En la present gira pel nostre país, que va començar a Hondarribia i el porta avui mateix a Saragossa previ pas a la seua actuació a la capital de la Plana —també actuarà a Madrid, Ferrol, Oviedo, Lleó, Vigo o Barcelona—, el de Kentucky presenta les cançons de Turned Over to Dreams, una nova col·lecció de meravellosos temes en què la millor tradició del folk nord-americà ve embolicada en la ja característica elegància de Moore i que s’uneixen a una discografia en la qual destaquen les sublims col·laboracions amb un vell conegut per aquestes terres com Ben Sollee (Dear Companion) o també amb Joan Shelley (Farthest Field).
UNA ANÈCDOTA // La veritat és que la història de Moore és ben curiosa. Diuen que després de rebre la seua maqueta per correu, el prestigiós i sempre precís segell Sub Pop (el mateix que va fer fort a Nirvana, Death Cab For Cutie o Built to Spill) no va trigar a incorporar al seu catàleg al talentós cantautor i publicar Stray Edge, el seu meravellós àlbum de debut. Aquí va començar tot, i poc a poc el talent d’aquest músic i cantautor no només s’ha fet palpable sinó que ha anat evolucionant. Caldrà apropar-se al Raval.
