Un homenatge als que sobreviuen

Si el film basat en la novel·la ¿Acaso no matan a los caballos?, d’Horace McCoy, ja és una mica incisiu i complex, un no podria imaginar que pogués adaptar-se al teatre, però la vida, com ja sabem, guarda sempre sorpreses. Alberto Velasco i Félix Estaire han estat els encarregats —i valents— de traslladar a l’escenari aquesta obra. I ens preguntem, com no, per què. Per què fer una lliure adaptació de Danzad, danzad malditos Al que Velasco ens contesta: «Perquè és una pel·lícula que vibra amb l’actualitat, en la qual tots participem i trobem punts d’unió molt poderosos amb nosaltres mateixos: la lluita per tirar endavant, la societat que t’arrossega fins denigrar-te, fins humiliar-te per aconseguir una mica de diners per sobreviure... I el que és pitjor, una societat desil·lusionada, sense somnis, sense motors per tirar endavant».

DE QUÈ VA L’OBRA?

Per a aquells que no sàpiguen quin és l’argument de la novel·la, de la pel·lícula i de l’obra teatral, dir que durant l’època de la Gran Depressió als Estats Units, una sèrie de persones desesperades de totes les edats, acudien a ballar a una mena de maratons de ball com a mitjà d’aconseguir menjar i un lloc on dormir sota sostre. Havien de ballar per seguir vius, mostrant un espectacle cruel i degradant observat per un públic impassible que gaudia contemplant-ho, ja que els ajudava a oblidar els seus propis problemes. Aquests concursos, òbviament, tenien una doble vessant: per una banda, el promotor els considerava un bon negoci, ja que constituïa una mena de circ humà. D’altra banda, els participants aconseguien gratuïtament els elements bàsics per a la seua supervivència. Una realitat grotesca i cruel, però una realitat que, d’alguna manera, persisteix encara avui —no hi ha més que encendre el televisor, obrir un diari, escoltar la ràdio o endinsar-se en aquest univers cibernètic estrany—.

Com es van plantejar Velasco i Estaire portar a l’escenari una obra tan... caòtica en aparença? «El treball de dramatúrgia el vaig afrontar com si fos a construir un espectacle de dansa o més performatiu, un laboratori d’imatges amb tots els intèrprets», comenta el director de l’obra, per afegir que, «en aquest cas, el text no és la guia per fer l’espectacle, sinó que a mesura que anàvem treballant, Félix venia als assajos, veia i proposava textos a partir del que s’estava treballant o de reunions prèvies amb mi. Ha estat un treball al servei d’obra, del que demandava la pròpia creació».

Una de les majors singularitats d’aquesta obra és el fet que la competició que l’espectador veu sobre l’escenari és real, completament real. A cada actuació els actors donen el tot pel tot per triomfar en aquest marató de ball. «Tots els actors se saben tots els textos i les coreografies necessaris perquè no saben en quin punt de la competició es quedaran. Cada nit les parelles són diferents. D’ells, i de l’atzar, depèn ser guanyador o eliminat. L’energia que es crea durant l’actuació és una de les atmosferes més veritables que he palpat mai com a director d’un espectacle, una sensació que veritablement enganxa», afirma Alberto Velasco.

Per tenir una doble perspectiva d’aquest muntatge, hem parlat també amb una de les seues protagonistes, l’actriu Nuria López, qui ens confessa que, «físicament l’espectacle és molt dur perquè no només són coreografies el que un ha de desenvolupar, sinó que la peça està plantejada de tal manera que obliga els intèrprets a tractar d’arribar al ‘seu límit’ d’esforç cada dia per tractar de no ser eliminats. És un espectacle en el qual no es pot falsejar l’esgotament, tot el que ens passa és real».

SINGULARITATS

Cada funció és diferent, única. D’aquí que ens preguntem, també, quant hi ha d’improvisació, si n’hi ha, o com controlar l’aparent desconcert. «Malgrat el que pugui semblar, perquè l’espectacle no es descontroli no pot haver improvisació, tot està marcat d’alguna manera. Els actors saben quines opcions han de seguir en el cas de guanyar, o en el de perdre, però són opcions molt precises», adverteix Velasco. Per als actors, comenta López, i per al públic, «és emocionant que la competició sigui en directe, hi ha gent que ha vingut a veure-la tres o quatre vegades amb l’emoció de veure qui guanyaria aquell dia. En el cas dels actors ens exigeix també estar disposats a lliurar-nos a l’atzar i al moment. En sortir a escena no pots saber si guanyaràs o perdràs, en un alt percentatge d’ocasions vas a quedar-te a meitat de la funció, però és l’aposta i el risc que hem volgut assumir».

A l’estar ara de gira, cada escenari és també diferent. Com acoblar-se a això? «En cada teatre que visitem volem que l’espectador visqui l’experiència al màxim nivell i així ho preparem, gràcies a la brillant escenografia d’Alessio Meloni. Cada teatre et dóna unes coses diferents que aprofitem a favor. Les peculiaritats de cada escenari sumen», adverteix el director d’aquesta obra que el proper divendres, 24 de març, es representarà a l’Auditori Pere Mercader de Benicarló i que inaugurarà el Cicle de Teatre Polític que ha organitzat la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de la localitat i en el qual també es podran veure El fill que vull tindre, de la companyia valenciana El Pont Flotant, Ahora todo es de noche, de La Zaranda, El rey, de Teatro del Barrio i Diari d’una miliciana, de la jove companyia La Bella Ensemble.

TEATRE REIVINDICATIU

L’obra Danzad malditos ofereix una dura crítica a la situació de desconcert que viu una gran part de la societat. La misèria, la desesperació, el sentir-se decebut d’un món que promet moltes coses... «Reflecteix un món que et promet tot i que no et dóna res. Vivim en la frustració constant, ens venen somnis utòpics, llunyans...», assenyala Velasco, que advoca per «prendre les regnes del nostre futur i fer la revolució, una revolució que està en les petites coses; cadascú des del seu camp pot donar-li la volta a l’univers». I encara que, com diu Nuria López, «fer una crítica social no és la fi de l’espectacle», inevitablement «els espectadors se senten identificats amb l’esforç i la lluita per ‘guanyar’, el premi il·lusori que perseguim en la funció».

L’actriu, que comparteix escenari amb Guillermo Barrientos, Carmen del Conte, Karmen Garay, Jose Luis Ferrer, Alberto Frías, Rubén Frías, David Sánchez Calvo, Ignacio Mateos, Sara Parbole, Txabi Pérez, Rulo Pardo, Sam Slade, Ana Telenti i Verónica Ronda, manifesta que, «crear l’espectacle va ser molt interessant perquè la proposta d’Alberto en tot moment va ser portar la realitat de la pel·lícula i aquests maratons dels anys 30 a la nostra realitat actual, la qual vivim els propis intèrprets de la peça com a actors, la precarietat en el sector, la manca de treball, a tot el que som capaços de sotmetre’ns per tal de tenir èxit, d’estar en un escenari...». De fet, a través d’aquesta obra es posa en valor o es dignifica la figura i professió de l’actor / actriu. «La peça demostra l’esforç brutal que suposa tenir una vocació i un somni en la vida i el que cada un és capaç de lliurar per poder aconseguir-ho. Aquest sacrifici en la meua professió la majoria de les vegades des de fora no es percep, la motxilla de frustracions, fracassos i inseguretats que tots portem posada. En aquesta peça crec que es ressalta molt el valor de l’esforç i la lluita per sobreviure cada dia i no deixar-te vèncer pel desànim», declara. Pel que sembla, aquest esforç ha valgut la pena, doncs Danzad malditos va ser reconeguda amb el Premi MAX al millor espectacle revelacióDanzad malditos en la passada edició de 2016.

OBRA PREMIADA

Rebre un guardó con el MAX ha suposat —ha de suposar— una injecció de moral important per a aquest grup d’actors perquè no es veuen propostes així en els escenaris. Per al seu director, Alberto Velasco, el MAX simbolitza «una abraçada enorme, una sensació de sentir-se estimat i valorat pels teus companys de professió que t’animen a seguir creant». A més d’aquest guardó van ser nominats en la categoria de millor elenc, la qual cosa diu molt de la «família» que s’ha generat a través d’aquesta companyia i aquest espectacle, una família que per López ha estat «com un miracle buscat», ja que sempre va voler tenir un lloc «on poder crear». Així, el fet de pertànyer a una companyia és «una cosa així com tenir una casa a la qual poder tornar sempre, tinguis o no treball com a actriu i poder prendre tu el control i dir ‘això és el que jo vull fer’ i aportar-te un espai per poder desenvolupar-te».

Sens dubte, el Premi MAX els ha ajudat per emprendre una gira que possibilita que la peça arribi a més gent, «que és la raó principal per la qual fem teatre, per emocionar a la gent», comenta Velasco, que afegeix que, tot i que el guardó va ser «un veritable xut d’energia», els premis no són «l’única manera de sobreviure». En aquest sentit, aclareix el director i també actor, «potser se’ls dóna massa importància, però no poden ser indispensables, ni el teu únic motor a la professió. No et pots desviar del camí, has d’arribar a la gent, al públic que decideix gastar-se una part del seu sou a anar a veure el teu espectacle per a emocionar-se, divertir-se, extasiar-se... Aquesta gent és el veritable premi».

LA PROFESSIÓ D’ACTOR

«La professió d’actor se’ns planteja des de la dependència dels altres, que ens donin oportunitats i ens cridin per treballar i això serà sempre així perquè tots volem agradar i que ens contractin. Però davant totes les dificultats i falta d’oportunitats que hi ha a la indústria crec que en aquest moment és més important que mai revertir aquesta dinàmica, ser capaços de ser els nostres propis caps i demostrar-nos que podem crear amb llibertat. A més l’aprenentatge que suposa produir el teu propi espectacle i la sensació de gratificació és enorme», ens explica Nuria López. Tant ella com la resta de l’elenc de l’obra tenen clar que projectes com aquest neixen de la necessitat i les ganes de fer teatre, un teatre que meravella per la seua posada en escena, la seua espectacularitat i, com no, per un missatge que impressiona i que, d’una manera o altra, ens implica a tots com a ciutadans, ja que reflecteix la precarietat en què viuen moltes persones avui.

Per gaudir d’aquest espectacle que és, com ells mateixos afirmen, una peça de teatre, dansa i competició, el millor és «no acudir amb una idea preconcebuda, ni esperant veure la pel·lícula, aquest és un espectacle diferent, molt salvatge i estem segurs que no sortiran del teatre igual que com van entrar», conclou López. A dansar!