Amb els anys un assisteix a concerts i/o actuacions que d’una manera o altra romanen en la seua memòria. Moments memorables, bé per l’emoció que et transmeten, aquesta sensació que podria definir-se com «felicitat», bé per l’estranyesa o perplexitat del que va passar. No poques vegades m’he quedat absort i bocabadat en ser testimoni de mètodes extravagants sobre l’escenari.

Hi ha artistes desbaratats, ho confesso. Artistes que interpreten un paper una mica irracional, que busquen causar aquest efecte en el públic. Els podrem titllar d’absurds, bufons o personatges, la introspecció dels quals els converteix en rareses absolutes. Serà la bogeria el que s’apoderi d’ells un cop se situen davant dels espectadors, enfront de la premsa i els mitjans? Serà un posat estudiat per, així, exercir un major atractiu mediàtic? Segons el cas, ni ho sé ni m’importa, ja que allò veritablement rellevant és la seua proposta, la seua música, ja sigui instrumental o vocal, la seua destresa i la seua passió. I si tot això aconsegueix contagiar-nos fins al punt de sentir-nos partícips d’alguna cosa molt més gran, alguna cosa del que no tenim constància però que d’alguna manera sentim, és que aquest artista o músic no menteix, i això, avui dia, ja és molt.

Quan vaig veure per primera vegada a David Thomas Broughton Tot en ell semblava «normal», la seua aparença, el seu posat. Era el fidel reflex del típic cantautor britànic clàssic. Peculiar veu de baríton, destresa amb la guitarra. Però aquest músic agrada de ser entremaliat i provocador, fins al punt de resultar una mica absurd. Malgrat això, t’atrapa. T’atrapa aquesta veu, la seua insòlita posada en escena, bastant teatral, per cert. T’atrapa, també, aquestes possibilitats musicals que extreu d’elements que sembla trobar-se pel camí, com alarmes, ràdios, gravacions... Fa la sensació que tot el s’improvisa, i això aconsegueix fascinar als que no estan acostumats davant d’aquesta demostració de esperpèntiques i beneïdes actituds.

Diuen que aquest estrany ser i estrany músic «encisa des de la incomoditat», que «desafia límits amb exquisida subtilesa», i que «juga amb la percepció de l’oient amb la solemnitat d’un il·lusionista». Tot això és cert. Si no em creuen, comprovin-ho vostès mateixos. Demà dilluns, 13 de novembre, actua en el Menador Espai Cultural, i ho farà al costat de la coreògrafa i ballarina Pepa Cases. Tots dos protagonitzen una nova cita del cicle Encontres Musicals que organitza Born! Music i la Universitat Jaume I. Quin encontre...