Paula Escamilla denúncia de les actituds patriarcals

Paula ha treballat en diversos espectacles de Xarxa, com Veles e Vents, El foc del mar, Nit màgica, Ara Pacis i Papers, que s’han representat en diversos festivals de Mèxic, Colòmbia, Xile, Corea, Taiwan, França i Espanya. S’ha format en l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, així com en Pantoteatro i La Zapatilla Roja. Domina l’expressió corporal i facial, el mim, la dansa clàssica i diverses classes de ball. Té vocació i reuneix unes bones condicions per a arribar a ser una bona actriu.

‘XX’

Amb la marca Escandall Teatral, i produïda per Xarxa Teatre, ha creat amb Vicent Martí i Xar (pseudònim autoral de Leandre Escamilla i Manuel Vilanova) l’obra XX, que consta de tres accions performàntiques que poden representar-se en una mateixa sessió o per separat, en les quals es plantegen diverses actituds masclistes de caràcter patriarcal que perduren en la societat actual.

La primera peça és Floretes, en què una dona atractiva i coqueta és flirtejada pel carrer amb floretes que lloen els seus atractius (¡Guapa, ¡Apa!, ¡Pa! —se sent dir reiteradament), fins que és objecte d’una brutal agressió; l’actriu, en roba íntima, es torna un personatge ressentit que adorna el seu cos amb complements que recorden la carn de què estem fets, demostrant així la carnalitat a causa de la qual ha sofrit la violació masclista de què ha sigut objecte.

La segona peça és Florera, en què l’actriu apareix des de l’interior d’una caixa de regal de color rosa i, amb intenció d’agradar i de ser desitjada i volguda, es posa cantar I wanna be loved by you, com ho féu Marilyn Monroe en la pel·lícula de Billy Wilder Some like it hot (Con faldas y a lo loco). Quan tracta d’eixir de la caixa tot són complicacions, no pot i necessita que l’ajuden. Una vegada ho ha aconseguit, la dona florera se sent desorientada i plora. Es posa dins d’un gerrot i li aboquen terra per damunt.

La tercera peça és Flowerless, en què critica el sotmetiment de la dona a la moda, representada per tres maniquís amb distints vestits que, quan l’actriu se’ls prova, no li caben de cap manera, perquè les seues mides corporals no corresponen a les proporcions exageradament flaques de les models. El personatge, finalment, aconsegueix embotir-se una de les peces, a base de contindre la respiració i d’embolicar-se la panxa amb un roll de film transparent, i abandona l’escena arrossegant els maniquís amb unes cadenes que mossega, com a metàfora de l’esclavitud de la moda.

Seguint la línia de Xarxa, la funció està dissenyada com a espectacle de carrer i, si resulta possible (com en el cas d’Aín, on Paula va passar els estius de la seua infància, i on es va estrenar Floretes), l’actuació és itinerant. La representació es fa a escassa distància del públic, que interactua de manera favorable o desfavorable enfront d’eixa proposta escènica, segons la intensitat de l’impacte que rep en relació al seu pensament. Com és natural, les reaccions dels espectadors no són iguals a tot arreu, depén de la maduresa de cada societat i de la ponderació dels assistents.

L’actriu s’implica a fons. Resulta convincent perquè fa bé diversos papers en molt poca estona, i evoluciona contundentment de descarada a innocentona, atemorida, venjativa, reptadora, desenganyada, entristida. L’obra triomfarà perquè és moderna, atrevida i valenta, i perquè el text és internacional, ja que no sent una obra muda, té una base mímica molt forta i l’expressió verbal consta d’onomatopeies, crits, exclamacions, interjeccions, imprecacions i una àmplia gamma de sons orals unívocs, que poden funcionar igual de bé en qualsevol llengua.

LLIÇÓ MORAL

Gràcies al seu domini de la gestualitat facial i de la tècnica corporal, Paula trau avant un espectacle que planteja una lliçó moral sobre les relacions entre el gèneres i sobre les pressions patriarcals a què està sotmesa la dona en la nostra societat. Ara que comença a rodar com a professional, té per davant un llarg camí que desitgem que siga una carrera pròspera i exitosa. Condicions, no li’n falten.