Va succeir una nit tranquil·la. No va haver-hi testimonis, o això almenys és el que ens van voler fer creure. El cos va ser trobat a les afores de la ciutat, en una zona freqüentada per corredors o runners. Es trobava nu, amb una única peça de metall en forma d’estrella situada a la meitat del pit. Sense marques, sense senyals. Cap fibra que pugui indicar-nos on va poder produir-se el delicte. La posició del cos no és que pugui dir-nos molt. Res que tingui a veure amb rituals de contingut religiós o pràctiques sexuals extremes. És com si hagués aparegut aquí, a la meitat del no-res, com per art de màgia. Em temo que estem davant un altre d’aquests casos inexplicables, tornem a donar-nos de cara amb una paret sòlida. Una altra carpeta amb el segell «sense resoldre». Ja són sis en total, almenys en el que va d’any. Qui sap si han hagut uns altres. Qui sap si hi haurà més. Un acaba fart de no trobar respostes, o millor dit, de no saber si més no on buscar aquestes respostes, perquè no hi ha preguntes o hi ha mil preguntes que fer-se. Res té sentit, res en absolut.

Si almenys tinguéssim una simple i senzilla pista, un rastre que ensumar i seguir com si la vida ens fos en això. Però no és així, no en aquest maleït cas que ningú s’atreveix a voler desvetllar. Per què? Quin sentit té tot això? Per a què em debano els cervells en alguna cosa que a ningú més sembla importar? Estic fart, més que fart. Estar enfront d’un carreró sense sortida és pitjor que estar davant un escamot d’afusellament; almenys, enfront dels rifles que t’apunten directament entre cella i cella saps quin serà el teu destí, coneixes el teu futur, però aquí no, aquí tot és incertesa i pesar. Sóc un desgraciat, ho sé. O potser m’he fet major, massa vell per a un treball que em fastigueja però del qual no puc desentendre’m; realment, no sé fer una altra cosa, i no m’imagino tallant la gespa els diumenges, organitzant una barbacoa amb gent a la qual a penes si conec i bevent cervesa barata. No, no sóc així. Resoldre trencaclosques és el que millor sé fer, o era, ara ja no sé què sóc capaç de fer, ni qui sóc en realitat, pot ser una mera ombra del que vaig ser en el seu moment, un policia pompós que es creia molt llest.

Tampoc anava desencaminat, la veritat sigui dita. Encara recordo quan vaig resoldre el meu primer cas i la revolada que va provocar. Dies de vi i roses, de riures i glòria. Ningú em creia capaç d’esbrinar que darrere d’aquella ona de crims es trobaven alguns dels escriptors més reconeguts d’allò que anomenen, quin riure, «gènere negre». Però així va ser, i jo vaig ser l’únic que va saber veure que no eren blat net, que alguna cosa es portaven entre mans. Tantes històries relatades, tants misteris plantejats, ordits amb summe detall a les seue novel·les... Coneixien a la perfecció el modus operandi de la policia, tots els nostres mètodes, la qual cosa els permetia gaudir de cert avantatge per a campar al seu aire i continuar impunes davant la llei.

Recordo els seus noms perfectament, els porto gravats a foc en la meua memòria, impossible oblidar aquesta llista de sospitosos que finalment van ser capturats i portats davant la justícia: Carlos Zanón, Alicia Giménez Bartlett, Juan Gómez-Jurado, Pere Cervantes, Marta Robles i Jordi Ledesma. Sis culpables, sis, encara que de vegades crec que, en realitat, van haver més implicats. És una sensació, o allò que en diuen «intuïció», i pensar-hi em porta a no dormir a les nits. Però no es sortiran amb la seua, siguin qui siguin tots ells...

CASTELLÓ NEGRE 2019

Aquests sis sospitosos i «condemnats» de la nostra història fictícia —preguem als nostres lectors ens disculpin l’atreviment de començar aquest article de forma tan inusual—, són sis dels participants en la desena edició del festival Castelló Negre, cita del gènere negre i policíac que ha aconseguit superar tots els pronòstics, haguts i per haver, per arribar a aquest desè aniversari i fer-ho com un dels esdeveniments del ram de major visibilitat.

A partir de demà dilluns, 11 de febrer, i fins al dia 22, en les cinc seus del certamen (Peníscola, Benicàssim, Castelló, Vila-real i Nules), podrem gaudir amb la presència d’alguns dels autors il·lustres d’aquest gènere que no deixa d’evolucionar i sorprendre. Tant és així que els festivals han de seguir aquest mateix estel, oferint activitats que complementin a la típica programació de xerrades i taules rodones. En aquest sentit, el Castelló Negre porta uns anys promovent la literatura i el gènere en l’àmbit educatiu de la província. Com afirmen des de la pròpia organització, «el festival es cola més que mai a les aules, portant autors, editors i coneixedors del gènere a quinze centres d’ensenyament de tota la província per a promoure la lectura i donar a conèixer el gènere negre entre els més joves». L’IES Violant de Casalduch i el CEIP Santa Águeda de Benicàssim; l’IES Francisco Ribalta, IES La Plana, CEIP Bernat Artola i CEIP Manel García Grau de Castelló; l’IES Gilabert de Centelles, de Nules; l’IES Affred Ayza i el International School de Peníscola; i l’IES Miralcamp, Col·legi Santa María, IES Broch i Llop, Col·legi Bisbe Pont i Fundació Flores de Vila-real són aquests centres educatius que rebran visites especials. Per si fos poc, també comptaran amb la participació de Francesc Nogales, nomenat el tercer millor docent d’Espanya, que té preparat un taller d’escriptura col·laborativa entorn del gènere negre. I encara hi ha més en aquesta faceta divulgativa i didàctica, ja que es donaran a conèixer els tres millors escrits del II Concurs juvenil de relat curt CSN —en el qual han participat més de dos-cents alumnes de Secundària—. Dijous que ve, 14 de febrer, se sabran qui són els premiats en aquesta segona edició.

NOMS PROPIS

Sent aquesta la desena edició del Castelló Negre, la programació sabíem que anava a ser potent, i en vista dels seus participants podem assegurar que així és. La presència de Carlos Zanón, qui ha «retornat a la vida» a Pepe Carvalho o d’Alicia Giménez Bartlett, qui rebrà el premi especial per la seua trajectòria, fan de Castelló l’epicentre del gènere negre nacional al llarg d’aquestes dues pròximes setmanes. A ells hem d’afegir a Julio César Cano, Pablo Sebastiá, David Jiménez El Tito, Susana Rodríguez, Yanet Acosta, Graziella Moreno, David G. Panadero, Elena Casero, César Pérez Gellida... Tots ells figures «il·lustres» que oferiran la seua particular visió de la novel·la negra actual, a més de donar a conèixer les seues últimes novel·les i debatre sobre el present i futur de la literatura —la programació completa la podeu trobar al web: www.castellonegre.es.

Aquest llistat d’autors formarà part de la història d’aquest festival que, amb motiu d’aquests deu anys, també ha volgut fer un repàs visual a través d’una exposició que s’inaugurarà en l’Espai Cultural Obert Les Aules de la Diputació Provincial i que recull algunes de les instantànies més representatives d’aquesta cita que va néixer en 2010. Gairebé 40 actes repartits en les cinc seus, més de 20 autors, un cicle de cinema dedicat a Hitchcock... Tot això i molt «suspens» més podrem gaudir aquests dies. Feliços deu anys, Castelló Negre.