Una peça que naix de la idea implícita de la vida i la mort, i que reflexiona sobre aqueix diàleg entre ambdues. Això, i molt més, és La mort i la donzella, una obra que Asun Noales considera com «un regal» pel tema que tracta i, també, per la idea que va originar aquesta creació: el sublim Quartet de corda núm. 14 en Re menor de Franz Schubert, més conegut com «La mort i la donzella».

Aquesta producció pròpia de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) es va estrenar el passat 1 d’octubre en el Gran Teatre d’Elx, ciutat en la qual també es van desenvolupar els assajos previs —en el Centre de Cultura Contemporània L’Escorxador—, i on Noales i el seu equip han aconseguit gestar un espectacle on «la mort ronda, sigil·losa, sempre present», però on «la vida, encarnada per una jove ballarina» ofereix esperança.

Així, partint d’aqueixa cèlebre peça de Schubert, que està molt present en l’obra encara que des d’un punt de vista contemporani, perquè el que s’ha dut a terme en la peça és una revisió de la mateixa partitura, comença un viatge creatiu inspirador, apassionat i, sobretot, molt cinematogràfic, gràcies a l’escenografia -de Luis Crespo- plantejada, molt visual, «i que ja teníem clara a l’hora d’assajar l’obra, la qual cosa ens ha permés treballar de forma més intensa durant aquests tres últims mesos», segons explica la coreògrafa, ballarina i directora de l’obra, Asun Noales, qui va rebre aquest encàrrec de l’IVC per part del director adjunt d’Arts Escèniques, Roberto García. «Sabia que Asun Noales i el seu equip la convertirien —la partitura de Schubert— en un excel·lent espectacle, com així ha sigut», remarcava García.

Certa normalitat

«Entrar a una sala d’assajos, després de la situació sanitària viscuda, i treballar amb ballarins ha sigut un regal i al mateix temps un alleugeriment que ens ha fet oblidar a vegades el que ocorria a l’exterior», matissa Noales, qui assenyala també que «en l’àmbit creatiu, el temps que he tingut de parar i pensar i les ganes de tornar a un teatre, a crear, ha fet que la inspiració fluïra molt més».

En l’obra, des d’una revisió contemporània d’aquesta composició romàntica, l’espectador viatja a través d’elements existencials essencials com, per exemple, viure o morir. Asun Noales es planteja en aquest sentit el trànsit prematur d’un estat a un altre partint d’un cos orgànic en el qual la vida persisteix en els seus batecs, però es converteix en un fràgil sospir, en un tènue alé de carícia, amenaçat per una ràfega urgent de naufragi i cendra.

Una bona simbiosi

Asun Noales ha estat envoltada en la creació d’un gran equip de professionals. Segons la coreògrafa: «M’agrada treballar amb bons equips artístics i en aquest cas hi ha hagut molt bona simbiosi».

A més, ha comptat com a assistent amb una altra de les grans figures de la dansa que té una llarga i reconeguda trajectòria internacional, Gustavo Ramirez: «Gustavo m’aporta moltíssim. Hem treballat junts moltíssimes vegades des que ens vam conéixer quan començàrem a estudiar», ha afirmat.

A banda, cal remarcar l’extraordinari elenc, format per set intèrprets, que tradueix l’emoció de l’obra en pura dansa: Carmela García, Alexander Espinoza, Rosanna Freda, Luis Martínez Gea, Eduardo Zúñiga, Juliette Jean i Salvador Rocher. I, com no, la música, gran protagonista amb aquest treball diferent i arriscat sobre la coneguda peça de Schubert. Els músics, Telemann Rec, han creat una atmosfera sonora original en la qual la línia melòdica s’entrellaça amb sons electrònics. Un treball que ha anat en paral·lel durant el procés de creació de la coreografia en un permanent diàleg artístic.

Aquesta obra la podrem gaudir a Castelló el 10 d’octubre —a les 20.00 hores—, al Teatre Principal.