Després d’una llarga absència —12 anys res menys— Louis torna a la seua casa per a anunciar una mala notícia: està en la fase terminal de la seua malaltia. És un escriptor conegut i torna al seu poble on li esperen sense excessiu entusiasme la seua mare, la seua germana xicoteta, el seu germà menor i la dona d’aquest. Aqueixa volta no és la del fill pròdig, precisament, perquè obri una carpeta de retrets pendents, propis d’un univers que va ser feliç fa molts anys i que hui sobreviu a marxes forçades.
Sota aqueix tronc argumental es mou Només la fi del món, l’obra del dramaturg francès Jean-Luc Lagarce que ha recuperat Oriol Broggi amb la seua companyia La Perla29 —i que es representarà en el Teatre Principal de Castelló el pròxim 4 d’octubre, dins de la programació de l’Institut Valencià de Cultura (IVC)—. La peça va ser escrita en 1990, cinc anys abans que el seu autor morira de sida als 38 anys. No tenia llavors -com sol ocórrer amb la desaparició prematura de tants artistes- el relleu que va adquirir el seu teatre després de la seua mort. L’obra de tints autobiogràfics ha sigut traduïda a 15 idiomes i va tindre també una versió cinematogràfica de Xavier Dolan, premiada a Cannes.
En el Grec del 2003
Han passat 17 anys des que Roberto Romei la va estrenar en el Grec del 2003 en el Tantarantana. Temps suficient perquè Broggi haja posat la seua mirada en un text de cabal poètic i tràgic. Una obra en la qual els seus protagonistes parlen molt però mai acaben d’entendre’s. Aqueixos 12 anys no han servit ni per a tancar ferides, ni per a bastir ponts. Tot el contrari. Poc ajuda, és cert, que aparegues un dia per la qual va ser la teua casa i no conegues ni als teus nebots ni a la teua cunyada, Catherine (Màrcia Cisteró).
A Louis (David Vert) li demanen explicacions els seus germans. Li costa molt donar amb la tecla per a complaure’ls i cau en una melancolia de rotunda tristesa. A més, com li diu en un dels diàlegs Antoine (Sergi Torrecilla), «ací mai es diu res fàcilment». El retrobament amb la seua mare (Muntsa Alcanyís) tampoc serà excessivament càlid.
Aqueixos soterrats rancors que ressorgeixen amb l’aparició del protagonista arriben mitjançant una posada en escena continguda en excés. Broggi ho fia tot per força inqüestionable de les paraules de Lagarce, però la seua austera versió és massa estàtica i acusa la falta de visceralitat que podria esperar-se de tant de retret i desesperació que nien en aqueix entorn. Tampoc es tracta de convertir-ho en una crisi familiar a l’estil napolità, però les topades dialèctiques amb Louis són constants i la temperatura en l’escena es manté sempre estable, malgrat que Lagarce obri els llargs monòlegs dels seus personatges amb el sobresalt i els dubtes en forma de repeticions verbals. Domina un aire del nord, massa txekhovià
A favor del muntatge juga un ferm repartiment amb tres generacions d’actrius (Alcanyís, Cisteró i Benito), al costat de dos actors sempre solvents: Vert en un rol complicat com el de l’abatut Louis i Torreta en el del seu ressentit germà. La sempre resolutiva Cisteró té un paper de menor vole que les seues companyes. Benito sí que li posa foc al seu monòleg i ratifica les seues enormes condicions al mà a mà amb Vert. I veure a la magnètica Alcanyís en l’escenari mereix l’aplaudiment. Despatxa en el seu soliloqui, per exemple, un breu canvi de to en el seu personatge magistral.
