El 26 de novembre de 1979, al Teatre Marquina de Madrid, Lola Herrera pujava a l’escenari per representar per primera vegada Cinco horas con Mario. Des de llavors, la vida de Carmen Sotillo, la seua protagonista, l’ha acompanyat, convertint-se, probablement, en el gran paper de la seua trajectòria professional.

La peça teatral, basada en l’obra homònima de Miguel Delibes, és, sens dubte, un dels monòlegs més excelsos de la nostra narrativa i dramatúrgia, una obra poderosa que ha assolit, per què no dir-ho, la categoria de mite, en part gràcies a la feina d’una Lola Herrera que ha demostrat ser una de les grans intèrprets sobre les taules, com ha tornat a deixar patent després d’omplir gairebé totes les funcions de la temporada del Teatro Bellas Artes de Madrid on, 40 anys més tard, va tornar a encarnar aquesta dona que vetlla al seu marit.

Tal ha estat l’èxit d’aquest retrobament entre l’actriu i l’obra de Delibes, en una nova posada en escena, obra de Josefina Molina i amb la producció de Sabre Producciones i Pentación Espectáculos —amb José Sámano i Jesús Cimarro al capdavant, respectivament—, que totes les parts van decidir emprendre una gira que suposa, al mateix temps, el comiat de la pròpia Lola Herrera del paper de Carmen Sotillo. Quaranta anys després d’interpretar-la per primera vegada, ara es desprenen l’una de l’altra i ho fan amb magnificència.

L’OBRA

Cinco horas con Mario és una de les novel·les més importants de la nostra narrativa contemporània. Delibes situa l’acció al març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni.

Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis, que avui ens poden semblar del tot increïbles. Però donem fe que aquest llenguatge existia, que aquests judicis s’emetien, que aquestes «coses» de Carmen estaven llavors en la vida de tots els dies.

L’obra és, entre moltes altres coses, un document viu d’aquests anys seixanta. De les preocupacions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals llavors imperants que Delibes, a través del llenguatge del seu protagonista, va deixar retratades amb nitidesa, de manera que la vida espanyola de llavors arriba a bategar viva en les seues paraules.