Si llegeixo: “En un lloc de la Manxa...”; o llegeixo: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”, tothom sap de què obres es tracta, qui els seus autors. Miguel de Cervantes i William Shakespeare, dos dels creadors més il·lustres de la literatura universal, els pares de la novel·la i el teatre modern, dos mites. Mai l’obra de dos escriptors va transcendir tant. Quatre-cents anys després de la seua mort segueixen sent elogiats, “els seus noms figuren entre els dels que més influx han tingut en la construcció de l’imaginari col·lectiu d’Occident i, gairebé sobra dir-ho, són les dues pedres carreus de la novel·la i del teatre moderns”, afirma Albert Garrido, per afegir que “cada referència al cervantí, al shakespearià, al hamletià, al quixotesc remet a un univers que és el nostre, encara que d’ell ens separin quatre segles”. Subscric totes i cadascuna d’aquestes paraules, ja que no han hagut, a excepció dels clàssics grecs, dos escriptors que hagin definit el món que ens envolta amb tant mestratge, a més de radiografiar la condició humana amb tanta precisió i genialitat.

Francisco Rico té molt clar que El Quixo’, el llibre i el seu protagonista, “il·lustren en grau suprem aquesta dimensió narrativa de la vida, i la il·lustren provocant-nos a un temps el riure i l’adhesió amb la tranquil·litzadora distància de la ficció”. El catedràtic i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, i molt probablement el major expert viu d’El Quixot, assegura que “tota la ficció en prosa és una variació sobre el tema del Quixot”. Autors de la nostra era --estrangers fins i tot--, com el britànic Tom McCarthy, han begut de les fonts quixotesques, cervantines. De fet, fa molt poc, Enrique Vila-Matas reconeixia que McCarthy és un “narrador plenament cervantí”. I és que, tal com reconeixia l’autor català, “hi ha tantes formes de tornar a casa com d’explicar per què Cervantes és radicalment modern”. El fet de voler ser una altra persona, d’embogir mitjançant la ficció, de adonar-se que vivim una realitat plena de falsificacions, duplicacions i impostures és una cosa que Cervantes va saber veure i retratar en la seua magna obra.

Vaig sentir un enorme respecte quan vaig començar a llegir les primeres pàgines d’El Quixot. Tenia por que aquelles paraules no produïssin en mi més que indiferència. Quina va ser la meua sorpresa en comprovar que el llibre que tenia entre les mans era una bomba, una novel·la que es presentava com “un calaix de sastre on es barregen i conviuen totes les modalitats literàries i expressives”, en paraules de Francisco Rico. Vaig quedar abstret. Crec que la lectura de les aventures del Quixot ha estat una de les més enriquidores i vivificants de la meua vida. Cervantes és, o ha de ser, d’una altra galàxia a la qual segur pertany William Shakespeare.

Si Cervantes va ser capaç de conjugar en una mateixa obra tots els gèneres i estils literaris, del teatre a l’èpica, i tots els tipus de discurs, de la peça oratòria al document legal, a més d’aprofundir en tots els nivells del llenguatge, “ningú va igualar al teatre l’ambició narrativa ni l’amplitud de la seua mirada”, segons es refereix el crític teatral Marcos Ordóñez a l’autor britànic. Afirmar que Shakespeare és el dramaturg més il·lustre de la història no és intranscendent. Ordoñez remarca que “semblava convençut que tot, absolutament tot, podia mostrar-se en un escenari nu”. I així va ser, i així va aconseguir crear a personatges tan complexos i extraordinaris com Hamlet, el Rei Lear, Ricard III, Macbeth, Otel·lo...

CICLE DE XERRADES // Amb motiu del 400 aniversari de la mort de tots dos il·lustres --els dos van morir en l’any 1616--, l’Ateneu de Castelló no ha volgut perdre l’oportunitat de rendir-los el seu particular tribut. Així, aquest passat divendres, 6 de maig, es va inaugurar un cicle de conferències sota el títol Dues figures universals: Cervantes i Shakespeare.

La catedràtica de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona i jurat del premi Cervantes --el guardó més celebrat de les lletres hispàniques que aquest últim any va reconèixer la trajectòria del mexicà Fernando del Paso-- Rosa Navarro Durán va impartir una xerrada que va versar sobre Cervantes i els trucs de la novel·la policíaca, incidint en la influència de l’escriptor d’Alcalá d’Henares en les obres de gènere negre de l’actualitat. Divendres que ve, 13 de maig, el torn serà per a Javier Zamora Bonilla. El professor de la Universitat Complutense de Madrid i director del Centre d’Estudis orteguians oferirà una ponència titulada La meditació orteguiana d’El Quixot. I finalment, el dia 20, José Ramón Prado Pérez, de la Universitat Jaume I, se centrarà en l’insigne dramaturg britànic a través de la seua conferència Shakespeare en la encrucijada: 400 años de actualidad.

Cervantes i Shakespeare, dos enigmes, dos artistes de les lletres, dues icones únics i necessaris.