Ida Vitale, Carlos Edmundo de Ory, Vargas Llosa, Leopoldo María Panero, Sharon Olds... Rosa Lentini i Ricardo Cano Gaviria ens van obrir les portes de la seua llar, aquí a Castelló, en una zona cèntrica, i al mateix temps ens van obrir una porta cap a un univers d’experiències úniques, de personatges enigmàtics, de poetes i somiadors, alguns dels quals acabo d’esmentar i que formen part de la trajectòria vital i professional de tots dos.
Lentini i Cano Gaviria són els responsables d’una d’aquestes editorials exquisides, gairebé misterioses, fins al punt de ser pràcticament una desconeguda per al gran públic; no així per als àvids lectors de poesia, per als amants del vers, que veuen en ella tot un referent, perquè ho és per catàleg i recorregut. Es tracta d’Ediciones Igitur, segell que ara podem considerar castellonenc després de passar «tota una vida» a Catalunya. Circumstàncies personals, relacionades per l’ambient polític i social viscut en la comunitat veïna, van provocar que fa ja mig any Rosa i Ricardo decidissin assentar-se en la capital de la Plana, una ciutat que els ha sorprès gratament i en la qual s’han sentit acollits des del primer dia, igual que nosaltres des del mateix moment en què travessem el llindar de la seua porta i ens reben amb els braços oberts per a poder conversar durant tot un matí sobre el seu treball, la seua manera d’entendre la literatura, les seues vivències...
El fet que Ediciones Igitur hagi decidit assentar-se a Castelló ja és notícia, i una notícia de rellevància. No obstant això, reconec que el pretext que utilitzem per a «irrompre» en sa casa va ser la presentació que faran el 19 de febrer en la llibreria Argot, de l’obra El salto del ciervo, amb una traducció del gran poeta Joan Margarit i Eduardo Lezcano Margarit. Aquesta obra, que en 2013 va rebre el Premi Pulitzer, un dels més prestigiosos de les lletres nord-americanes, va ser una de les més destacades el passat 2018 per varis dels suplements culturals de major rellevància del país, la qual cosa diu molt del bon ull que Lentini i Cano Gaviria tenen a l’hora de seleccionar els seus títols i als seus autors. Certament, el llistat de noms que podem veure en el seu catàleg és, simple i planament extraordinari.
Què té El salto del ciervo perquè els grans crítics literaris d’Espanya es rendissin davant ella? A més de la seua extraordinària lucidesa, la poeta estatunidenca —que recordem va rebre també el prestigiós Premi T. S. Eliot i el Premi Leteo ací a Espanay— compleix amb un dels requisits principals que la pròpia editorial es va autoimposar, que no és un altre que fomentar una crítica literària, basada en una teoria literària.
Per a Ediciones Igitur, «la poesia contemporània ha de ser crítica, interiorment crítica; el poeta ha de tenir un crític dins». En aquest sentit, Olds exemplifica a la perfecció a aquesta poeta que, a diferència dels poetes confessionals, planteja qüestions vitals des d’un punt de vista totalment diferent, com és la mirada del testimoni; «la mirada d’una persona que no se situa dins ni fora del quadre, sinó en el marc, per a poder mirar cap a dins i cap a fora». Què significa això en realitat? Senzillament, que la poeta nord-americana reflexiona sobre la realitat que li circumda a través de la seua poesia, la qual cosa provoca que s’involucri d’una forma més directa i personal en aquesta realitat.
Amb Sharon Olds, una de les figures centrals de la poesia nord-americana actual, i concretament amb la seua obra Satán dice, Ediciones Igitur va iniciar de les seues col·leccions més emblemàtiques i que li ha caracteritzat fins avui, en la qual la poesia està al servei de l’autoanàlisi i de la cerca de veritats profundes. «La concepció de la nostra editorial no ha estat tant fer una editorial, diguem, a l’ús, amb títols que es venen molt, sinó més aviat crear una espècie de taller de lector», asseguren Rosa Lentini i Ricardo Cano Gaviria durant la nostra xerrada. Tots dos afegeixen que els llibres que editen «són llibres que nosaltres mateixos volguéssim tenir a casa, que ens agraden», i que contenen aquesta idea de «la lectura com a manera d’aprendre dels altres per a poder saber en quin lloc estàs».
NOMS PROPIS
Al llarg de la nostra estesa xerrada, van sorgint moltes figures de rellevància, autores com Elizabeth Bishop, Tess Gallagher, Adrienne Rich o Maura Stanton, poetes que al costat d’Olds els han motivat i els han servit per a generar aquest esperit crític. També hi ha lloc per a conèixer anècdotes amb il·lustres com Carlos Edmundo de Ory i Panero, amics pròxims, com també ho van ser molts altres poetes i literats gràcies a la labor que abans de fundar l’editorial van dur a terme amb la revista Hora de Poesía, que Lentini va dirigir al costat del seu pare, Javier Lentini, i posteriorment amb el seu marit i també escriptor Ricardo Cano Gaviria.
En cert sentit, Lentini i Cano Gaviria van viure en primera persona una època daurada de l’edició i de la literatura, amb l’arribada del boom llatinoamericà i d’altres moviments literaris que van trencar esquemes en el seu moment. Ells van formar part d’aquest engranatge que continua funcionant per a generar nous espais, per a brindar-nos la possibilitat de conèixer noves veus i per a fomentar aquesta visió crítica tan necessària avui dia, perquè insisteixen que «la lectura està unida al que és la responsabilitat, la crítica, al que és entendre la pròpia poesia».
Parlem de tradicions literàries, de les cruïlles de la pròpia literatura, dels canvis que es produeixen, d’aquelles generacions i lectures que plantegen una mirada diferent sobre la pròpia realitat. Divaguem sobre el Romanticisme francès, sobre el modernisme llatinoamericà i sobre nombroses teories literàries, reflexionem en veu alta i somiem, per què no, amb una poesia que serveixi revelar-nos contra la ignorància, sent conscients de les nostres possibilitats, doncs el que veritablement persegueixen ells mateixos, Rosa i Ricardo, és «generar un nou tipus de lector», un lector més compromès, però també més alliberat, un lector que posseeixi un bagatge crític, que s’interessi per la teoria literària; per aquest motiu publiquin les obres de poetes que pensen en això i apostin per una poesia comparada i per una poesia que sap diferència perfectament el «jo» del «jo poètic», una poesia que persegueix aconseguir aquest terme que Goethe ja va denominar en el seu moment de «literatura mundial», una poesia que «està constantment oberta a la renovació i a les noves lectures».
En vista de tot això, no és d’estranyar que parlem d’Ediciones Igitur com un taller literari que obre les seues portes a noves tradicions, siguin aquestes d’on siguin, per a ampliar el coneixement; i tot això amb un compromís ferri i una gran responsabilitat, perquè acostar i ampliar aquests horitzons no és un repte fàcil. No obstant això, a través dels seus més de 90 títols, han demostrat que poden afrontar aquests desafiaments i superar-los amb escreix, convertint-se en uns autèntics baluards de la cultura al nostre país, la qual cosa és una cosa digna d’elogi.
Saber que Ediciones Igitur és ara una editorial «castellonenca» ens omple d’orgull, no n’hi ha dubte, perquè a més del seu treball pròpiament editorial, han demostrat en aquest mig any que volen ser una part fonamental de l’àmbit cultural i literari de la ciutat, participant en les tertúlies i xerrades poètiques que tinguin lloc aquí, fomentant la lectura i oferint-nos a tots el seu saber i experiència, que hem de valorar com es mereix. Benvinguts, doncs, Rosa i Ricardo.
