Durant aquests anys de labor professional al capdavant d’aquest suplement cultural he tingut l’oportunitat d’entrevistar a un bon nombre de personalitats relacionades amb l’àmbit de les arts i les lletres. Algunes d’aquestes converses, ho reconec, han estat un veritable privilegi per a un noi de províncies que mai hagués imaginat poder compartir tan disteses xerrades amb aquests personatges.

El dia que vaig entrevistar a Eduardo Lago roman en el meu record de forma cristal·lina. Va ser per telèfon, i al poc d’iniciar el nostre estira i arronsa Eduardo va deixar a un costat el seu aspecte més seriós per mostrar-se eufòric. La raó? Acabava de saber que l’Acadèmia sueca li havia concedit el Nobel de Literatura a la canadenca Alice Munro. Durant un minut (potser més), no deixava de pronunciar el seu cognom. «Munro, Munro, Alice Munro!», Podia escoltar atònit a l’altra banda de la línia. Com era d’esperar, em va encomanar aquesta efusivitat i em va fer partícip de la seua alegria com si tots dos fóssim un parell de vells amics. Va ser un moment únic, magnífic, que de tant en tant em ve a la memòria i que em permet creure que tot i ser un noi de províncies puc formar part d’alguna cosa més universal. Potser pequi de falsa modèstia al confessar tal cosa, però amb el pas dels anys he après que tots i cada un de nosaltres tenim alguna cosa a dir, i que tenim tot el dret a poder dir-ho.

La vegada que vaig entrevistar a Eduardo Lago va ser després de la publicació de la seua novel·la Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee (Malpaso), si bé jo ja era un lector devot de la seua obra i, sobretot, dels seus articles i entrevistes a l’altra banda de l’Atlàntic. Pocs, molt pocs francament, tenen la capacitat i el coneixement necessari per opinar i oferir la seua visió sobre la literatura nord-americana sense ser nord-americà. I això és una cosa que queda perfectament reflectit en el seu nou llibre Walt Whitman ya no vive aquí, un recull d’articles i assaigs, més una entrevista inèdita al malaguanyat David Foster Wallace, que publica Sexto Piso i que és, no cal dir-ho, una absoluta delícia per a tots aquells que som lectors assidus d’aquesta tradició literària que ens ha donat tant.

UNA TRADICIÓ CONTRADICTÒRIA?

La literatura dels últims dos segles no s’entendria ni remotament sense la presència de les plomes d’aquesta nació tan contradictòria com atraient. Això és un fet. Edgar Allan Poe, Herman Melville, Mark Twain, Henry James, Nathaniel Hawthorne, Walt Whitman, William Faulkner, Ernest Hemingway, Scott Fitzgerald... Tots noms icònics dins d’aquest univers de lletres que Eduardo Lago ens convida a recórrer amb ell a través dels seus lúcids pensaments.

Si alguna cosa puc destacar d’aquest conjunt de textos, a més de la passió que el seu autor confereix als mateixos, és aquesta lliçó magistral que ofereix sobre l’evolució de la tradició narrativa nord-americana, desglossant o desgranant més bé les particularitats i característiques que han donat lloc a dos corrents clarament identificables i que Lago nomena de la següent manera: l’escola del realisme o mimesi i l’escola de la dificultat. Així, observem que hi ha un bon nombre d’autors que es decanten més cap a l’experimentació i avantguarda, tant a nivell d’estructura com de llenguatge. Parlem de William Gaddis, John Barth, Thomas Pynchon, William H. Gass, Robert Coover o el mateix David Foster Wallace, per citar només alguns. Autors magistrals, tots ells, que van qüestionar els límits de la novel·la, dels preceptes narratius, i sense els quals seríem incapaços de saber discernir el veritable art i les possibilitats de la literatura.

En aquest compendi de textos trobem també estampes de Nova York i relats personals del propi Eduardo Lago, com els seus records sobre el fatídic 11-S. En definitiva, lúcides reflexions que aprofundeixen en el més profund d’una tradició que ha marcat de forma considerable la manera mateixa d’entendre i abordar la literatura, sense reticències a l’hora de criticar (magistral és el seu discurs «anti» Franzen) i traslladar-nos a un imaginari col·lectiu ric en contradiccions.