Superar-se a un mateix. Reptar-se, per a així continuar millorant, evolucionant. Això és el que Raúl Ariza persegueix en cadascun dels llibres que publica. Antes. Entonces. Nunca és la seua nova novel·la, a més del seu retorn a la qual és una llar per a ell, l’editorial madrilenya Talentura, que dirigeix Mariano Zurdo. En ella ofereix una visió moderna del mite de Narcís, i a través d’ell explora sentiments i obsessions profunds.

—Directe al gra. És el teu treball més ambiciós?

—Probablement.

—A nivell estructural, de llenguatge i l’ús dels temps verbals, has fet un pas més.

—Jo sempre he jugat a ser escriptor. La meua obsessió, quan de nen jugava a futbol, era fer gols i tractar de ser bo en aquesta posició concreta, i quan vaig decidir, perquè aquestes coses suposo que es decideixen així una mica de forma lúdica, no de forma professional ni molt menys, quan vaig decidir jugar a ser escriptor, ho vaig fer a consciència. A mi no em suposa cap plaer escriure per escriure. El plaer el trobo en el desafiament d’escriure, a tractar d’imaginar-me si puc aconseguir cotes que deu minuts abans no m’havia plantejat.

—Una cosa així t’ha succeït amb aquesta novel·la, no?

—Així és, encara que haig de dir que aquesta novel·la té uns antecedents molt llunyans en el temps, uns vímets, un fang que jo ja mig vaig modelar fa 25 anys. Quan vaig decidir reprendre-la per a concloure-la, per a fer d’ella un objecte amb cara i presència, vaig decidir que havia de ser un desafiament, sinó, no em valia la pena. En aquest sentit, el repte estava a tractar temes estructurals, que fins al moment no havia fet —pot ser tampoc ho necessités fins avui—, qüestions de llenguatge, exercicis de veu narrativa…

—Existeixen tres parts definides que conformen la novel·la, tres actes. Antes. Entonces. Nunca. Com arribes a la conclusió de dividir la novel·la així?

—Primer està la trama i després, reconec, haig de confessar que la idea de l’estructura va vindre despés. Jo sabia què volia comptar, encara que com bé saps treballo sense cap mapa, mai sé què ocorrerà mentre escric. Així doncs, era molt conscient que volia explicar el mite de Narcís, actualitzar d’alguna manera o fer la meua lectura subjectiva del mite, que sempre m’ha preocupat i com a excusa literària em sembla un dels millors pretextos que ha creat la humanitat: Narcís, el tipus aquell que només sabia voler-se a si mateix. Sempre vaig tenir la idea d’escriure alguna cosa sobre això.

—Tenies la idea però et faltava el com, no és així?

—Quan ja tenia pràcticament el llibre acabat en una estructura diferent em vaig adonar que en el llibre, en contrast amb altres escriptures meues, hi havia judicis de valor a determinats personatges, sobretot al central, que jo abans no havia realitzat. La meua escriptura sempre ha estat, crec, i així l’han definit, com molt distant, molt asèptica.

—En la teua anterior novel·la això queda patent, sí.

—Aquí jo em vaig adonar que havia posat molta víscera, i temia fregar per moments el sentimentalisme en excés. Per a justificar-me, vaig recórrer al melodrama.

—Al melodrama?

—A mi aquesta paraula m’agrada molt, fonèticament m’agrada, però que injuriada està. Sabem què és un melodrama? Vaig buscar a la RAE i vaig veure que la seua definició era molt senzilla, i que dins d’ella cabien pràcticament totes les experiències, tant literàries com cinematogràfiques, i què dir de musicals, que ens arriben. El que passa és que eludim l’etiqueta. Un melodrama és, ni més ni menys, que un drama, una història dramàtica en la qual apareixen molts personatges i en la qual les virtuts i defectes més emotius de cadascun se subratlla amb música. Des de l’antiga Grècia al cinema mut o fins i tot a Pretty woman s’ha donat això. Així que em vaig adonar que jo havia escrit un melodrama i que per tal motiu necessitava donar-li l’estructura teatral que requereix: tres actes.

—En els inicis de cada un dels actes existeix una descripció molt detallada de l’espai, l’ambient...

—Efectivament. És així per a crear l’escenari en el qual situar la trama, ja sigui físic o emocional. Fixa’t que en el primer dels actes narro la infància i adolescència del personatge central; el segon és un altre escenari molt concret, més lúgubre, dramàtic, més expressionista, i el tercer és una espècie de glopada d’oxigen.

—I tot això ho complementes amb moltes referències cinèfiles, literàries…

—Em venien molt bé totes aquestes referències, i no són pura petulància, perquè el personatge considero que les requereix. Estem parlant d’un tipus que és brillant en el seu, i que té una ciència concreta, i una cultura que voreja a l’intel·lectual, i jo necessitava que això sortís, no de la meua ploma, sinó de la seua. No revelem res si diem que el llibre és, més o menys, una confessió. Per tant, si qui ho està escrivint no és el mateix escriptor que avui subscriu aquestes paraules, sinó el seu personatge, per què no deixar que la vanitat d’aquest personatge aflori en cadascun dels paràgrafs del llibre?

—Ara que ho esmentes, la vanitat, les obsessions que ens perden, aquests sentiments i emocions primaris… Tot això es troba aquí, ho has explotat molt bé en la novel·la.

—Ho he intentat. Abans t’esmentava que aquesta novel·la tenia uns antecedents. Aquells vímets, que no tenien cap intenció més enllà d’uns inicis preliteraris, m’abocaven sí o sí, quan els vaig reprendre 25 anys després, a escriure sobre un Narcís.

—Jugues una mica amb l’autoficció. Crec que en el fons, és una novel·la molt personal.

—Vaig fer un exercici d’autocrítica que em va portar a la nuesa, a no tenir rubor ni pudor a l’hora de convertir-me, d’encarnar la peça central d’aquesta novel·la. Crec que hi ha molta veritat en aquesta novel·la perquè m’utilitzo jo com a motlle. Òbviament hi ha moltes coses aquí que no són meves, encara que la novel·la em serveix d’alguna manera per a confessar determinats crims, aquests que tots tenim en la sesera i que tots guardem perquè amb ells no es lliga. He estat més narcisista del necessari. He sabut voler menys del que hauria d’haver sabut voler. Tinc moltes pors.