+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

LITERATURA

Els llibres, l’oportunitat de viatjar, ser i sentir

Per celebrar el Dia Internacional del Llibre, Sant Jordi, recomanem algunes lectures d’autors únics, sorprenents

 

Els llibres, l’oportunitat de viatjar, ser i sentir -

Eric Gras
23/04/2017

En el primer dels relats de Dame tu corazón (Gatopardo), de Joyce Carol Oates, la protagonista, una dona malalta que li escriu una carta a un antic amant —el doctor K.— per reclamar-li el seu cor, un llegeix: «Els llibres són aparences astutes». No vaig poder evitar aturar la meua lectura. Quina afirmació! Li vaig donar voltes i més voltes al meu cap, i passat un temps que mai vaig saber determinar, vaig creure entendre. En els llibres habitem temporalment, durant el procés de lectura. La nostra ment es desprèn del nostre cos, iniciem un viatge, una mena de viatge astral, i som capaços de viure en qualsevol època, en qualsevol altre cos i qualsevol altra ment. Cada llibre és diferent, per aquest motiu són aparences astutes, ens capaços de mutar al seu gust —de continent i contingut—, però cada llibre és una oportunitat de ser i sentir, de conèixer i conèixer-se —i auto-reconèixer-se—.

Els llibres també són la nostra memòria i consciència, ja que en ells trobem «nocions de progrés, comprensió de la cultura i el civisme, explicacions de com i per què les grans cultures i civilitzacions entren en declivi, teories de la història», com bé donaven a entendre els llibres que Chimen Abramsky i la seua dona, Miriam, van anar col·leccionant al llarg de la seua vida convertint casa seua en La casa de los veinte mil libros (Periférica), eixa casa que el seu nét, Sasha Abramsky, recorda amb afecte, eixa casa que «creixia llibre a llibre, prestatge a prestatge, habitació a habitació».

Hi ha en els llibres, en tots i cada un d’ells, mons perduts, inventats, evocats. Hi ha llibres que inspiren i són inspirats, llibres extravagants, curiosos, minuciosos, llibres que conviden a un diàleg amb l’univers o que inciten al riure o l’odi. Tal és el seu poder, el poder de la paraula, del llenguatge i de la ment. Alberto Giacometti solia dir que mai aconseguiria posar en un retrat tota la força que posseeix una ment. Aquesta força, fruit de l’extraordinària capacitat que té l’ésser humà d’imaginar, és una cosa que els lectors, el bons lectors, els exigents, crec que posseeixen. A ells em dirigeixo.

SANT JORDI 2017

Celebrem Sant Jordi, el Dia Internacional del Llibre, i ho fem recomanant un seguit de lectures sorprenents. Són lectures, majoritàriament, que aconsegueixen introduir-se fins al moll i que resulten pràcticament impossible treure-les d’allà —tampoc és que un vulgui treure-les—. Són lectures intenses, bé per la seua història, el seu plantejament, el seu joc amb el llenguatge, la seua innovació... Cap deixa indemne al lector, la qual cosa vol dir que són llibres que sempre els acompanyaran. Un llibre que no s’oblida és un autèntic regal, un veritable símbol de l’amistat, fidel i sempre disposat a vetllar per nosaltres —encara que nosaltres no actuem de la mateixa manera—.

Per començar, em sembla oportú esmentar a l’escriptor colombià Álvaro Cepeda Samudio, amic de Gabriel García Márquez, l’home que, segons el mateix premi Nobel va confessar en un article allà per 1981, li va donar la solució final de Crónica de una muerte anunciada poc abans de morir. A Cepeda tot just el coneixem. Va morir, com tants altres, massa aviat, i no va tenir oportunitat de gaudir d’aquest «boom» llatinoamericà, tot i ser, molt probablement, un els seus impulsors. La Casa Grande, que ara recupera La Navaja Suiza, ens permet conèixer a un autor majúscul, un escriptor que va apostar per la innovació, com bé demostra en aquest llibre en què narra (narra?) la massacre de les bananeres, ocorreguda a Colòmbia en 1928.

Si parlem d’innovació literària, o renovadors de la tradició literària, impossible obviar la figura de William Gaddis, qui ofereix la seua excepcional intel·ligència per fer una de les crítiques més suggestives de quantes s’hagin fet sobre la societat nord-americana —la seua— a La carrera por el segundo lugar (Sexto Piso). Un consell: llegeixin tot Gaddis.

Un altre William, en aquest cas William Carlos Williams, havia d’aparèixer en aquestes recomanacions gràcies a l’excel·lent edició de la seua poesia reunida que publica Lumen. Poeta modernista, està considerat un dels més innovadors i admirats. La lectura de versos com «Ninguna derrota es enteramente una derrota, pues / el mundo que abre es siempre un sitio / hasta entonces / insospechado», impacta, commou, apassiona. El nord-americà va fundar en certa manera un nou idioma i va exposar, també, una altra manera de veure el món.

WURLITZER, OSBORNE I REIMANN

La figura de Rudolph Wurlitzer sembla que a poc a poc va penetrant en els segells editorials del nostre país. Underwood ha publicat la primera novel·la d’aquest autor que difícilment podem etiquetar. Es tracta de Nog, un relat marcat pel seu estil deliberadament desarticulat i de vegades contradictori, molt propi de la psicodèlia, una espècie de novel·la psicotròpica que no saps molt bé com, t’arrossega. Per la seua banda, Tropo acaba de treure a la llum Zebulon, la seua cinquena novel·la, i un altre viatge emocional o místic que pren forma d’un western atípic.

De viatges o viatgers amb idees una mica esbojarrades (en aparença) es podria definir El turista desnudo (Gatopardo), de Lawrence Osborne. L’autor britànic emprèn un periple per alguns racons del planeta que a poc a poc l’ésser humà ha anat transformant en una terrible caricatura de les seues pròpies fantasies. És a dir, reflexiona sobre la impossibilitat de viatjar a qualsevol lloc que no s’hagi prostituït, d’una manera o altra, en nom del capitalisme enfurismat.

I de viatges geogràfics, passem a viatges en el temps, però a un temps no molt llunyà i a un món que va marcar la vida de generacions i generacions d’alemanys. Ens referim a aquesta història que Brigitte Reimann escriu a Franziska Linkerhand (errata naturae), a eixa República Democràtica Alemanya en la qual ella va viure i que va saber retratar com pocs, un país i una època en construcció estructural i emocional, identitària. Si la lectura de La verde luz de las estepas ja em va captivar, aquest relat d’una dona jove de família burgesa que busca encaixar en aquest món dividit, també ho ha aconseguit, i amb escreix. Una de les grans novel·les alemanyes de la postguerra, si o si.

SLIMANI I DURAS

Amb Canción dulce (Cabaret Voltaire), Leila Slimani va aconseguir el prestigiós premi Goncourt l’any passat. I tal com em reconeixia Pere Cervantes —ja saben, l’autor de la més que interessant Tres minutos de color (Alrevés)—, és una novel·la potent, que veritablement capta tota la teua atenció. Potser el seu estil directe, incisiu, fins i tot tenebrós, aconsegueixin aquest efecte en el lector, que assisteix a un thriller en el qual una mainadera delirant va a la deriva i que li serveix a Slimani per revelar alguns dels problemes de la societat actual, amb la seua concepció de l’amor i de l’educació, de la submissió i dels diners, dels prejudicis de classe i culturals.

Seguim a França, seguim amb una autora única, l’autora que, diuen, «va escriure el prohibit». Marguerite Duras va ser, sens dubte, una de les escriptores que va saber navegar tot sol, amb una capacitat per recrear sensacions enmig d’espais immensos que deixen absort a qualsevol. I poques trobades pot haver-hi més poderoses i apassionants com la que protagonitzen Duras i Alejandra Pizarnik —com a traductora— a La vida tranquila (Mardulce), la qual cosa, com bé afirmen, «ja torna incomparable aquest llibre». Aquesta novel·la està considerada com el text en què Marguerite Duras va trobar la seua veu pròpia, el seu estil inconfusible, fet de violència poètica i d’una mirada impassible sobre els esdeveniments, d’una reflexió profunda sobre l’amor i el desamor, de llaços que es trenquen i secrets que es guarden per sempre. Demolidora, necessària i sorprenent, de la mateixa manera que el relat que Eduardo Halfon ofereix a Saturno, una nouvelle que va publicar a Guatemala el 2003 però que aquí a Espanya romania inèdita fins que Víctor Gomollón, de Jekyll & Jill, aquesta rara avis editorial, va apostar per ella creant així un llibre d’elegant i austera presència que combina a la perfecció amb el poderosíssim text del que és una de les meves majors debilitats literàries.

HALFON I SKOLIMOWSKI

A Saturno, Halfon se serveix d’un home, d’un escriptor, que anhela l’acceptació d’un pare que li nega aquest reconeixement, que s’avergonyeix en certa manera, que no creu que ser escriptor valgui per a molt. I per això Halfon parla de la mort del pare, de la necessària mort del pare per poder créixer, per poder convertir-se en escriptor. Aquest text és una espècie de plor, fascinant, al mateix temps que complex i dolorós, però extraordinari.

Per acabar amb la nostra recomanacions literàries per aquest Sant Jordi, una raresa: Filosofía viva. La ecofilosofía como un árbol de la vida, d’Henryk Skolimowski. Acostumats ens té Atalanta de publicar tresors intel·lectuals, de pensament. Aquest és un d’ells, i se centra en la importància de l’ecologia en un món que maltractem, de la qual cosa es podria deduir que l’ecologia és o hauria de ser considerada com una qüestió política crucial de la nostra època. Skolimowski ofereix una visió filosòfica renovadora del món que abraça des de la cosmologia fins a la consciència. Una lectura que enriqueix, que convida a la reflexió.

Vides plenes, impredictibles, fascinants. Foscor i desconsol, instants infinits i retrats capaços de moure alguna cosa en el nostre interior. Tot això, i més, es pot trobar a cada pàgina d’un llibre. No és emocionant?

Buscar tiempo en otra localidad