Claudio Tolcachir va marcar amb la seua obra La omisión de la familia Coleman un abans i un després en la dramatúrgia argentina del segle XXI. L’èxit collit amb aqueixa peça no va fer sinó acréixer les seues inquietuds i escriure una altra història que es va estrenar en 2017 sota el nom de Próximo, una obra que arribarà al Teatre Principal de Castelló diumenge que ve, 25 d’octubre —a les 18.00 hores— dins de la programació de tardor de l’Institut Valencià de Cultura (IVC).
Aprofundir en els vincles fundats en la distància —alguna cosa que pot resultar paradoxal a priori— és la base d’aquesta història protagonitzada per Pablo —interpretat per Lautaro Perotti—, un argentí que es troba a Austràlia, i Elián —que encarna l’actor Santi Marín—, un actor espanyol que viu a Madrid. Dos homes que inicien una història d’amor marcada per la llunyania física, dues persones que a poc a poc es converteixen en l’única cosa que l’altre té en el món.
«Els únics dos actors en escena, l’argentí Lautaro Perotti i l’espanyol Santi Marín,estan a mig metre. Però mai es toquen. Ni tan sols es miren. No poden, perquè els seus personatges estan a milers de quilòmetres, un a Madrid i un altre a Austràlia. Mai s’han vist. S’han conegut per Internet i a poc a poc s’enamoren per Skype sense arribar a olorar-se, sentir-se, molt menys besar-se. Però la trama els va espentant l’un a l’atre», assegura Tolcachir, per a qui aquesta «és una obra difícil, perquè els actors no poden mirar-se i un sempre s’alimenta de la mirada de l’altre per a actuar. M’interessava jugar amb aqueixa idea, estan tan a prop en l’escenari però per a l’espectador un està a l’hivern i un altre a l’estiu».
Noves formes de relacionar-se
Després de desfilar per diverses de les millors sales de tota Espanya, inclòs el Teatro de la Abadia de Madrid, Próximo incideix en els canvis en les relacions, la soledat, la cerca de l’amistat i l’amor a través d’Internet, i, com assegura el propi Tocalchir, «tracta de respondre a la pregunta original: es pot estimar sense olorar-se, sense tocar-se?». En els temps de Tinder la relació epistolar ha sigut substituïda per les xarxes socials: s’agreguen a les xarxes, es laikean, es coneixen, s’acompanyen i s’estimen. Però què passa en el cos quan l’afecte succeeix sempre més enllà dels nostres límits? Per aquest motiu aquesta obra es fixa i aprofundeix en l’instant quan la comunicació es talla, la falsa sensació d’ocupar el mateix espai es trenca i la soledat ho inunda tot. «És una cosa molt actual. Jo visc molt de temps lluny de casa, m’ha tocat estar lluny amb una operació del meu pare, vaig conéixer al meu nebot per Skype. Un es trasllada quan entra ací», explica el dramaturg argentí per a qui la poesia del teatre és l’àmbit més cru per a mostrar una distància tan irreal com la proximitat de les xarxes socials i noves plataformes de comunicació.
Aquesta obra, que estableix així mateix un pacte màgic amb l’espectador a l’hora de crear una ficció -la de creure que els dos personatges que veiem a mig metre en escena, es troben, en realitat, a milers de quilòmetres-, és en definitiva un commovedor text que convida a reflexionar sobre la identitat, la soledat, la nostra por de mostrar-nos i el canvi de paradigma en les relacions, i de com les noves tecnologies permeten als que es connecten mantindre’s a distància, protegits de tot compromís.
