+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Rosa Ribas: «En la novel·la negra no hi ha delicadesa femenina»

Rosa Ribas i Sabine Hoffmann tanquen la trilogia d’Ana Martí amb 'Azul Marino' (Siruela)

 

Novel·les bicèfales. Rosa Ribas va presentar a Argot l’últim llibre conjunt amb Sabine Hoffmann. - GABRIEL BOIA

Eric Gras
30/10/2016

La jove i lluitadora Ana Martí s’ha convertit en un d’aquells personatges inoblidables de la novel·la negra al nostre país. Rosa Ribas i Sabine Hoffmann són les creadores d’aquesta singular periodista que investiga casos intensos i trepidants a la Barcelona dels anys 50 del segle XX. Azul marino (Siruela) és l’última novel·la d’una trilogia que no ha deixat de sorprendre crítica i públic. Amb el rerefons del desembarcament de la Sisena Flota nord-americana al port barceloní, Martí haurà de mostrar de nou la seua intel·ligència i perspicàcia per completar les peces d’un puzle ple de mentides.

Vam aprofitar la visita de Ribas a Castelló, a la llibreria Argot, per parlar amb ella.

—Ja sé que aquesta és la tercera novel·la que realitzeu a «quatre mans», que ha tingut èxit, i això vol dir que aquesta manera de narrar, d’armar una novel·la, funciona. No obstant això, com es treballa a quatre mans?

—Ha canviat de novel·la a novel·la. En realitat, nosaltres volíem escriure una única novel·la a quatre mans. Vam escriure un relat així com regal a una companya de la universitat. Ens va agradar l’experiència i vam dir que un dia havíem de afrontar un projecte de pes. Com jo feia temps que tenia la idea de fer una novel·la en la qual la llengua i la literatura tinguessin un paper gairebé de protagonista, tot aixó va donar pas a Don de lenguas, novel·la en la qual Sabine i jo compartim totes les fases del treball, des determinar qui anaven a ser els protagonistes, l’època... És a dir, totes dues vam realitzar la planificació i posteriorment l’escriptura.

—Però aquest procés ha anat evolucionant, ¿no?

—Vam treballar al voltant de tres anys i mig en aquesta primera novel·la, i ens vam adonar que havíem de canviar la nostra estratègia o pla de treball, si. Així que vam llançar una pregunta a l’aire: Què ens ha agradat d’aquest procés conjunt, d’aquest treball a quatre mans? La part d’elaborar la trama, els personatges, crear l’atmosfera... Escriure, no tant. Crec que escriure és una cosa molt personal, i has de fer massa concessions i compromisos a l’hora d’escriure a quatre mans. Per aquest motiu a El gran frío vam cambiar la tècnica. Vam panificar juntes, escrivia jo —si bé Sabine va escriure un parell de capítols per estar «dins» de la història— i Sabine realitzava les tasques d’editora.

Amb Azul marino aquest procés l’hem portat més a l’extrem. Vam tornar a planificar-ho tot, viatjant, buscant idees, pensant com muntar la història, etc., i després em vaig posar a escriure jo. Aquí el treball de Sabine és purament d’editor. Això permet que el procés sigui més fluid i és on, realment, jo em sento més a gust. Per tant, la segona i la tercera novel·la d’aquesta trilogia no són tant novel·les «a quatre mans», si no, més aviat, novel·les «a dos caps», dos caps pensants, la qual cosa resulta molt interessant perquè surten idees que tu no hauries tingut mai.

—Hi ha molta gent que encara creu que el gènere de la novel·la negra o policíaca és un territori purament masculí. No obstant això, el temps i el treball d’algunes autores ha deixat palès que això no és així. No sé què opines al respecte?

—Ui, sí. Això pensen molts. Segueix sent un món masclista, però crec que per qualitat hi ha moltes autores que estan demostrant ara que no és així. Hi ha fins i tot autores clàssiques, com Patricia Highsmith, que és literatura de categoria, al igual que PD James, o algunes de les novel·les de Ruth Rendell, que són espectaculars; de fet, Un juicio de piedra és una de les millors novel·les negres escrites.

Hi ha escriptores que jo crec formen part d’aquest corpus d’autors clàssics de novel·la negra, i de forma indiscutible. Potser faltessin en castellà autores d’aquest calibre, si bé en l’actualitat observem que hi ha narradores amb segones i terceres novel·les publicades, la qual cosa indica que no són «flor d’un dia», que tenen una continuïtat i que estan aconseguint aquest nivell que posseeix el món anglosaxó o alemany.

—Potser els prejudicis prevalen massa? Em refereixo al fet de considerar poc apropiat el fet que una dona pugui escriure sobre aquest món sòrdid, en pla: «Una dona no pot escriure d’aquestes coses!».

—En canvi tenim autores com Nieves Abarca. Les novel·les que escriu al costat de Vicente Garrido són brutals, jo tot just si les puc llegir, són massa fortes per a mi. Amb això vull dir que tens autores que toquen tots els pals de la novel·la negra, com les de Cristina Fallarás, d’una duresa tremenda a temes menys cruels. Hi ha vegades que es pensa que les novel·les negres escrites per dones han de ser les novel·letes de la tassa de te, molt teatrals en què apareix un mort i quin horror i em desmai. I no. De fet, en novel·les com Azul marino estem treballant temes històrics, polítics, fem un repàs crític d’una època i per a això ens servim dels instruments que ens ofereix la novel·la negra, per reflectir tota la crueltat, la grisor i la brutalitat d’aquest període, de la mateixa manera que hi ha autores que s’endinsen en les ments més pertorbades. No hi ha una delicadesa femenina que ens impossibiliti escriure novel·la negra.

—En aquest sentit, el personatge d’Ana Martí és un exemple d’aquest dona d’«empenta», intel·ligent i perspicaç.

—I que justament es troba amb el que precisament dius tu, amb que li diuen tot el temps que una dona no pot ocupar-se d’aquestes coses. Li pregunten com és possible que escrigui per a El Caso, que és el més descarnat que et podries imaginar. Avui en dia no es podria escriure en els termes en què s’escrivia El Caso. Encara que hagués en el seu dia molta censura, realitzaven una recreació dels crims que ara seria massa morbosa.

—I en tancar ara la trilogia, resulta difícil desprendre’s d’un personatge com el d’Ana Martí?

—Costa molt acomiadar-se. Pensa que d’una única novel·la al final vam decidir fer tres perquè el personatge ens encantava. Però també opino que has de saber tancar a temps. Podríem continuar, història tenim, però després comença el cansament. Hem deixat a Ana en un moment en què nosaltres no estem cansades d’ella, la qual cosa es nota perquè ella segueix tenint aquesta vitalitat necessària. Sé que els lectors es poden queixar de que s’acabi, la qual cosa també és molt bo, perquè vol dir que el personatge ha agradat molt, que la gent la enyorarà, que has deixat a aquest personatge en un moment molt fort, que ningú s’ha afartat d’ella, i penso que està bé fer-ho així. I, això sí, tanques aquest capítol però tampoc vol dir que tiris la clau a un pou, més aviat la guardes en una butxaca.