Alfredo Sanz: «'Mia' va suposar per a nosaltres tot un repte»

—Com va sorgir o quina va ser la gènesi de ‘Mia’, la primera òpera que s’ha representat a l’Auditori Vila-real?

—Estant a Madrid, en una de les reunions del Consell General de Col·legis Oficials d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, vaig tenir ocasió de conèixer, gràcies a la magistrada de violència de gènere Pilar Llop, molts casos i documentació sobre el tema. Llegint, em vaig trobar amb certs aspectes que resultaven cíclics. Així doncs, la primera conclusió que vam obtenir va ser que la violència té forma circular fins a arribar a un punt de no retorn. Això es veu reflectit en una frase musical de l’obra. Aquest va ser el principi.

—I a partir d’aquí?

—Vaig estar un any llarg escrivint, entre viatges en tren i altres. Vaig provar el material resultant amb alguns cantants, enviant-ho perquè m’oferissin suggeriments... Al final, tot i ser un projecte molt ambiciós era reduït pel que fa a la seua producció, per aquest motiu vam condensar la part de final en l’últim mes abans de la seua estrena.

—Una estrena que es va produir el passat 10 de març, però abans de parlar sobre això, per dur a terme l’obra et vas envoltar d’un grup de professionals important, com Pau Ayet, Ruth Bellés i Adriana Sanz, entre d’altres.

—Pau i jo col·laborem des de fa molts anys. Formem un equip de treball que crec funciona molt bé. És fonamental respectar els camps d’actuació, però, sobretot, és fonamental contribuir a que aquests camps no siguin estancs, sinó que comuniquin molt bé, flueixin molt bé l’escena, la música, la interpretació... I això crec que ho vam complir amb escreix. Ens respectem tots i per això crec que aconseguim coses que, potser, seria molt més complicat fer tot i tenir més mitjans. Potser queda una mica pretensiós, però és així, crec que fem un gran treball entre tots.

—Diria que l’acollida va ser important a Vila-real?

—A Vila-real mai s’havia estrenat una òpera. Bé, fa quasi cent anys, el mestre Goterris va escriure El dragón de fuego partint d’un text de Jacinto Benavente, però no es va representar. Així doncs, estàvem davant un doble repte. D’una banda, estrenar per primera vegada una òpera a Vila-real i després, hi havia la qüestió que teníem constància que era la primera òpera escrita en castellà sobre la violència de gènere, la qual cosa és una petita aportació que esperem que vagi a més.

—Dades a tenir molt en compte.

—Així mateix, també cal destacar que moltes persones em van confessar que era la primera vegada que tenien oportunitat de veure una òpera, i això em sembla un servei cultural de primer ordre per part de l’Ajuntament de Vila-real.

—Vau comptar amb el suport necessari per a això, no?

—El regidor de Cultura, Eduardo Pérez, va apostar des del primer moment, i això és una cosa que cal destacar. Aquesta voluntat de fer les coses com toca, de fer-les bé. Aquesta faceta política és fonamental a l’hora de tirar endavant un projecte, això és evident.

—Que hi hagi persones que s’hagin acostat per primera vegada al món de l’òpera és una cosa, com dius, digne de menció. Aquesta faceta divulgativa crec que és molt important.

—La música clàssica està tractada, socialment, com alguna cosa... no sé si dir «elitista», però si. Vaig llegir una frase un dia i la porto amb mi sempre: «La música se sent per la pell, no per les orelles». Així que, al meu entendre, només cal tenir els sentiments disposats per enfrontar-se al que està passant aquí, sobre l’escenari. No cal res més.

—Vist l’èxit de ‘Mia’ a Vila-real, creus possible que hi hagi futures produccions d’aquesta índole? Heu obert una finestra a l’òpera a Vila-real?

—El que veig més al nostre abast és que Mia pugui representar-se en més llocs. Ja hi ha algunes converses establertes per poder dur-la a Canàries, per exemple. Tot i que és complicat, això sí. Cal entendre també que això no és una producció per fer negoci, és una producció de caràcter institucional, i per això necessita que les institucions adequades manifestin una voluntat per tal de projectar el missatge de l’obra en altres espais. En la nostra mà està la col·laboració per poder impulsar-lo, però poc més.

Pel que fa a dur a terme més òperes a Vila-real, ho veig complicat per l’esforç que suposa. A més, sent l’any vinent electoral... Seria meravellós, però, poder seguir amb aquest projecte, que hagués aquesta oportunitat. Hi ha autors per a això.

—Per què dedicar-se a la música? Què et va impulsar a això?

—La música sempre ha format part de mi, des de petit, en major o menor incidència. He anat bevent de diverses fonts, encara que he de reconèixer que la música clàssica moderna i, sobretot, el jazz, han estat influències decisives.

—I parlant de jazz. Algun nom en concret que t’hagi marcat?

—Quan fa més de trenta anys va aparèixer a Castelló aquesta primera generació de músics apassionats pel jazz com Fernando Marco, Amadeu Marín, Diego Clanchet... bevíem tots, més o menys, de les mateixes fonts. Després cada un va anar buscant el seu camí. Jo sempre he sigut més eclèctic, allunyat d’aquesta vessant més purista de la versió més clàssica del jazz. Sempre em va agradar Pat Metheny i Lyle Mays, el seu alter ego, que si bé va ser menys mediàtic és un gran compositor. També Bill Evans, és clar, i tota la seua «escola». Des del punt de vista orquestral vaig descobrir a un autor que no sembla ser molt conegut, Claus Ogerman, amb un so que em va seduir.