Els millors tablaos de Madrid, Barcelona, València i Sevilla, així com altres de racons que van més enllà de les nostres fronteres, han vist com Aloma Escuder, més coneguda com Aloma de Balma, desplegava tot el seu art. El ball és la seua vida, la seua passió. El proper 21 de juliol torna a sa casa, a Castelló, per ballar a l’ermita de la Magdalena gràcies al cicle Nits a l’ermita que promou l’Ajuntament castellonenc.

—En primer lloc, i encara que sé que és difícil respondre, voldria que ens comentessis que significa per a tu el ball.

—Per a mi, el ball és una necessitat, un lloc on des de la meua intimitat trobo la llibertat de ser jo mateixa. Expresso el meu estat anímic actual i viatjo per les emocions arribant a llocs que fins i tot jo mateixa desconec.

—La major part de la teua carrera professional l’has desenvolupat fora de Castelló. Des de la teua perspectiva, quina creus que és la situació del ball flamenc a la província? Diries que es fomenta el seu ensenyament, es programen espectacles suficients?

—La província de Castelló fomenta molt la cultura i les arts escèniques, sobretot en aquests últims anys, però en el camp del Flamenc estem una mica escassos de promoció, divulgació i ensenyaments. Al meu entendre queda molt per fer però es pot, i segur que anirem per bon camí.

—El 21 de juliol actuaràs ni més ni menys que a l’ermita de la Magdalena, icona de la història i la tradició castellonenca. Com va sorgir aquesta possibilitat? I què simbolitza per a tu poder ballar en un entorn com aquest?

—La proposta cultural i foment de la diversitat musical sempre enriqueix als ciutadans, per tant em sembla una activitat molt atractiva apropar al públic als diferents escenaris possibles que ens ofereix la província. D’aquesta manera convertim espais emblemàtics en escenaris de cultura i gaudi per a tots els públics.

—Voldria retrocedir una miqueta en el temps. Què et va induir a dedicar-te al ball flamenc de forma professional?

—Des de xicoteta sempre vaig saber que el meu lloc era a la dansa. Expressar-me per aquesta via era evadir-me de tot. Després amb el temps vaig descobrir el Flamenc i de seguida ho vaig tenir clar. És una sort poder dedicar-me a això i fer-ne la meua professió. Descobreixes molt de tu mateix en aquest camí en el qual no pares d’aprendre.

—Les influències solen ser importants en la vida de cadascú. Hi ha algun bailaor o bailaora que t’hagi marcat més en la teua carrera, que t’hagi demostrat com alt pots arribar?

—Sí, indubtablement hi ha referents importantíssims als quals no deixes d’admirar. Alguna gent és coneguda dins el món del flamenc i una altra no tant, però en tot cas sempre tinc present aquelles persones que inspiren. Admiro l’art en general, així que sempre vas descobrint noves formes de transmetre i talents que et fascinen.

—Corregeix-me si m’equivoco, però el flamenc és un art que sempre està disposat a evolucionar, que sempre ha buscat la fusió. Algun dels teus espectacles aconsegueix precisament aquesta barreja i originalitat. Quin és el teu projecte personal amb el flamenc, què busques aconseguir a través d’ell?

—Ara mateix, el meu projecte personal amb el flamenc es bifurca en dues direccions. La docència és un camí molt interessant que sempre he practicat de forma molt discreta però que ara em ve de gust desenvolupar-lo amb més dedicació. L’altra és seguir ballant i participant en projectes d’altres disciplines, però sempre relacionades amb les arts escèniques i la música. Hi ha un parell de projectes a punt de sortir però de moment prefereixo ser discreta —es riu—.

—Has actuat en alguns dels tablaos més importants del nostre país, però sempre tornes a Castelló quan hi ha oportunitat. Aquesta és casa teva. Imagino la teva resposta però, et sents acompanyada, valorada, per la gent d’aquí?

—Sí, moltíssim. Encantada sempre de tornar i passar uns dies a la terreta. Sempre he estat molt lligada als meus.

—Per acabar, quins projectes a curt-mig termini tens en ment?

—Com et deia abans, alguna cosa xula! Però no vull dir res encara. D’una banda hi ha una iniciativa innovadora que em porta a llocs i públics diferents del que estic acostumada. De l’altra, un projecte cal que em farà apropar-me més a la terreta i els meus. Tot arriba.