Ana Becerra: «M'agrada l'ambigüitat i el misteri»

—Sense misteri, no hi ha art. Si tinc entès, aquest és el seu lema. Què significa exactament?

—És l’atmosfera que vaig decidir transmetre en les meues imatges, quan vaig entendre que tot treball ha de tenir una personalitat i identitat. Fins i tot decidir quina sensació o emoció vols transmetre. M’agrada l’ambigüitat i el misteri, així que vaig decidir que aquest seria una de les meues característiques a l’hora de crear.

—Com arriba Ana Becerra a interessar-se per la imatge, per la fotografia? I quan decideix dedicar-se a ella?

—Des de molt petita he estat molt curiosa i observadora, vaig ser una nena tímida i introvertida. M’agradava passar hores observant i inventant mons imaginaris. Recordo que una de les meues distraccions era mirar els àlbums de la meua àvia. M’encantava ordenar-los i recrear-me en cadascuna de les fotografies. També mirava llibres d’història de l’art i indagava en cada racó de casa de la meua tia; ella vivia en una casa enorme, un palau de principis del segle passat. Crec que aquesta casa va marcar la meua personalitat en relació a les imatges que avui creo. D’altra banda, des de sempre he dibuixat i escrit. Així doncs, la fotografia ha estat una via directa per crear tot això que m’ha inspirat.

—Al llarg de la seua trajectòria ha anat confeccionat un estil perfectament identificable. Ha creat el seu segell o marca, un estil o llenguatge propi. Tot i que no som amants de les etiquetes, com definiria el seu estil?

—M’agrada definir-me com a fotògrafa artística. El que faig o creo és fotografia construïda o foto-quadres.

—Crec estar en possessió de poder afirmar que ha establert una relació especial amb Castelló. Va exposar aquí l’any passat, a la Menuda Galeria, gràcies al festival Imaginària, i ara protagonitza un taller a l’Aula Foto Cine Lledó. En la seua opinió, Castelló podria considerar-se un important nucli fotogràfic a Espanya en l’actualitat?

—És la cinquena vegada que vinc a la Comunitat Valenciana en un any i mig! Imagina’t quina felicitat sento. Té una energia que fa sentir als que venim de fora com a casa. Des del primer moment no m’he sentit com una convidada, sinó amb una sensació càlida i d’afecte. Sens dubte, és un referent a Espanya. Festivals, escoles, jornades, fotògrafs i professionals... Em semblen admirables cada un d’ells. Admiro a molta gent de per aquí, com Daniel Belinchón, Tania Castro, Amparo Muñoz o José Bravo, entre d’altres.

—I, centrant-nos en el taller, què ha ensenyat als alumnes que han participat en aquest curs?

—Pel que fa al taller que he impartit, vam reforçar la identitat, vam tractar els conceptes de creativitat, pensament creatiu, les idees, etc. Construírem així mateix una imatge des de zero. Van ser vuit hores d’un taller en el qual, en definitiva, no deixàrem de jugar i aprendre.

—M’interessa molt saber la seua opinió respecte a centres com l’Aula Foto Cine Lledó. Com valora el treball que realitzen aquest tipus d’escoles i el seu treball per acostar el llenguatge visual?

—Aula Foto Cinema Lledó és una escola de grans professionals. M’he sentit estimada i valorada des del primer moment que vaig poder contactar amb ells. L’organització i comunicació impecable, tot un exemple. Sens dubte ja estic desitjant tornar totes les vegades que pugui a l’escola. Vaig vindre molt il·lusionada i amb moltes ganes de treballar amb els alumnes inscrits a aquest taller, i el resultat ha sigut immillorable.

—Per a vosté, és més important la idea o la tècnica?

—És molt important tenir una idea, però també ho és com la desenvolupes, com l’edites i la exposes. Una imatge és un conjunt en què decideixes tots els detalls possibles. Idea, color, pla, composició, edició... La meua resposta seria que les dues coses.

—Què ha de tenir una imatge perquè la marqui o impacti?

—Ha de despertar «alguna cosa» en l’espectador, crear la màgia i el vincle directe entre la imatge i l’observador. Generar emoció i un reflex que existeix alguna cosa en aquesta imatge que et recorda o et desperta sensacions, emocions...

—Què persegueix a través de la fotografia? Una manera d’expressió, de comprensió, o un simple divertiment?

—El meu treball ho estructuro en tres parts. En primer lloc, crear imatges basades en les meues emocions, expressions i interpretacions, inspirades en atmosferes ambigües i etèries.

—I les altres dues?

—D’altra banda, està el meu compromís amb el pensament creatiu i les meues col·laboracions amb estudiants creant projectes socials basats en aquest pensament. Tot això, treballant, a més, de manera individual en el meu proper llibre.

—Sobre què versarà aquest llibre, si ho pot explicar?

—Serà un llibre basat en el pensament creatiu, una sèrie de retrats a persones vinculades amb l’art (músics, actors, cuiners...). Les vendes d’aquests llibres aniran destinades a fomentar tallers per generar encara més aquest pensament.

—Ens falta una part fonamental del seu treball, no?

—Sí. Finalment, iniciatives culturals per donar un gir a la idea de com tractem l’art. Crec que l’art ha d’estar al carrer per educar al ciutadà en aquest concepte. Enamorar a les persones visualment en l’art, i els artistes treballar en nous conceptes perquè arribin a més gent.