Bibiana Collado: «La meua vida gira al voltant de la poesia»

—En el teu compte de Twitter et defineixes com una persona «compromesa amb la poesia». Què vols dir exactament amb això? Què és per a tu la poesia?

—Efectivament, si em busques a Instagram (@bibiana.collado.cabrera) o al Twitter (@BibianaCollado), trobes com auto-definició «Compromesa amb la POESIA. Llegeixo, investigo, escric i ensenyo». Així és, la meua vida professional i personal gira al voltant d’aquesta meravellosa passió de l’escriptura poètica, a la que intento abordar des de totes les perspectives possibles. Em prenc la literatura de debò perquè crec que és necessari i això exigeix un compromís de formació (llegeixo, investigo), de creixement (escric) i també de compartició (ensenyo).

—Aquest últim any i mig es diria que ha estat un període de confirmació. Vas rebre l’accèssit del Premi Adonáis (2016), el Premi Complutense de Literatura (2017) i vas ser finalista també del Premi de la Crítica Literària Valenciana. Aquest tipus de reconeixements què suposen?

—Suposen un reconeixement i un estímul per continuar amb la tasca poètica. A més, actuen com a trampolí per arribar a nous lectors. Aquest és el veritable premi!

—També vas participar aquest passat mes de juny al X LEA, Festival de Literatura Heleno-Iberoamericà. Vas estar a la xerrada titulada ‘De com la literatura alleuja els mals’. En primer lloc, com vas viure aquesta trobada? I, en segon lloc, entens la literatura com un mitjà per curar ferides, exorcitzar els mals?

—Els festivals literaris són meravellosos llocs de trobada i creixement. A Grècia vaig tenir l’oportunitat de compartir poesia amb l’autora colombiana Piedad Bonnett, a la qual admiro moltíssim. També amb la mexicana Xánath Caraza, l’hispà-croata Déborah Vukusik i altres tantes poetes interessantíssimes. A més, l’experiència de la lectura bilingüe (espanyol-grec) i la connexió amb el públic, per sobre de qualsevol barrera, van ser molt enriquidores.

Les autores que vam participar en la xerrada que esmentes coincidim que la literatura no cura els mals però sí ajuda a gestionar-los. Al meu entendre, la poesia és un gènere que ens permet treure el cap a tot allò que tenim guardadet en una habitació fosca i fa mal. El seu demorar-se en el llenguatge i les imatges, la seua capacitat per generar una percepció diferent de la realitat, la seua vorejar fora mida... Tot això ens ajuda a assenyalar on és el mal.

—Han definit ‘El recelo del agua’, fins a la data la teua obra més reconeguda, com un poemari eclèctic, una poesia adolorida, sobre la pèrdua. Encara que ja et deuen haver fet aquesta mateixa pregunta nombroses vegades, d’on procedeixen aquests versos? Què et va inspirar, o què buscaves transmetre?

—El recelo del agua intenta pensar sobre un país, el nostre, al qual la modernitat li va caure a sobre, gairebé d’un dia a un altre, deixant infinits buits en ombra. Un país que es va esforçar a esborrar els seus orígens i construir veloçment una nova i brillant imatge de si mateix. En aquest llibre apareixen el camp, la misèria, el dolor... i la seua importància en el nostre present, en la nostra identitat. Tot això travessat per la veu de les dones, vertebradores de la intrahistòria. Aquestes dones que recorren els poemes podrien ser la meua mare i la meua àvia però també les teues i les de molts altres lectors. Hi ha un relat subterrani que ens uneix.

—‘Certeza del colapso’, obra que ha rebut el Premi Complutense, i el teu últim poemari publicat fins ara, també parla sobre aquells instants en què alguna cosa es trenca sense ser del tot conscients. Què més ens pots dir d’aquesta obra?

—Certeza del colapso és un poemari sobre el moment en què alguna cosa fa «crac». Més ben dit, un poemari sobre el moment en què ens adonem que alguna cosa ha fet «crac» i, no obstant això, tot al nostre voltant continua igual.

De vegades, sabem que hem entrat en una via morta però, tot i així, ens entossudim a romandre, incapaços de reaccionar, conscients del col·lapse. Aquestes vegades, sentim que no estem bé, que no podem seguir així, però ens resulta impossible moure’ns perquè ni tan sols sabem d’on ve la veritable ferida. I, llavors, iniciem el relat de la nostra paràlisi, li inventem causes i efectes, coartades i excuses que ens permetin resistir en el nostre dolor, potser perquè encara no estem preparats per abandonar-lo. A aquestes situacions intenta apropar-se aquest poemari.

—Impossible no preguntar-te per les teues influències, per aquells autors/es que han marcat la teua manera d’entendre la literatura, de fer poesia.

—La poesia hispanoamericana del segle XX escrita per dones ha estat el meu gran referent: Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, Dulce María Loynaz, Idea Vilariño, Rosario Castellanos, Blanca Varela, Alejandra Pizarnik, entre moltes altres. A més, tinc sempre present a Reina María Rodríguez i la resta d’autores cubanes que van constituir el corpus de la meua tesi doctoral.

—Com a docent i investigadora, quins aspectes t’interessen més de la literatura, l’estil, la forma, el que s’explica o com s’explica?

—Sempre m’ha resultat molt interessant la socioliteratura perquè em permet concebre la poesia com un fenomen integrat en la història. Des d’aquesta perspectiva, podem entendre el literari com interseccional entre moltes matèries humanístiques. A partir dels textos podem parlar de la cosmovisió d’una societat, de la seua estructura, els seus punts cecs... No obstant això, cal no confondre això amb un treball superficial o merament anecdòtic dels llibres. Tot el contrari.

Tinc clar que el més important en un text és la seua relació amb la realitat, és a dir, com parla del món, de quin món està parlant, què és el que no es diu, etc. Aquí rau, al meu entendre, el seu veritable interès.

—Formes part d’una nova generació de poetes molt potent, la qual cosa demostra que, malgrat el que molts creuen, es llegeix poesia al nostre país, i que gent jove llegeix poesia, s’interessa per ella. Des del teu punt de vista, quina posició creus que ocupa la literatura, i la poesia concretament, en els plans educatius i programes culturals d’avui? Se li dóna la importància que mereixen?

—Hi ha lectors de poesia. És més, hi ha lectors molt joves de poesia. Això és un fet i és positiu. Ja va sent hora que ens llevem els complexos i deixem de salvaguardar aquesta vella imatge de la poesia com el gènere minoritari per excel·lència. No ho és. Més ben dit, no ho serà si no volem que ho sigui. Aprofitem aquesta petita onada per mostrar aquests immensos poemes que la llengua ha anat generant al llarg de la seua història, però acostem-nos també sense prejudicis als booktubers o als clubs de lectura d’Instagram (aquí us deixo un fantàstic: @loslibrosdeluna). El futur de la poesia passa per estar atents al món en què vivim, sabent que en ell estan totes les meravelles dels que van escriure abans.