Billy Tully i Ernie Munger són dos d’aquests personatges imperfectes que un arriba a adorar precisament per aquesta imperfecció. Tots dos porten la bandera de perdedors, però no per això tiren la tovallola, menys en el ring, la seua vida. Tots dos intenten sobreviure en un món que creuen els ha donat l’esquena, un món no apte per a ells i les seues aspiracions. És impossible no emocionar-se amb Fat City, novel·la de Leonard Gardner, la cruesa de la qual li arriba a un al cor, com bé va saber traslladar a la gran pantalla John Huston.

Precisament, els dies 18 i 19 de novembre es projectarà aquest «clàssic» en el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló, i per tal motiu, hem decidit parlar amb Fernando Peña Merino, responsable d’Underwood editorial, encarregada de «rescatar» aquesta novel·la extraordinària al nostre país. Peña Merino és un editor poc convencional, enèrgic, una mica boig, però més que necessari en un mercat en el qual intenten donar-nos moltes vegades gat per llebre.

—‘Fat City’ va ser el primer títol que vau publicar. Per què vau triar aquest títol? Què té la novel·la de Gardner perquè decidissis que fos el llibre de presentació de l’editorial?

—Perquè és «bona de collons». Perquè té les paraules justes i necessàries, ni una més. Perquè els seus personatges no demanen compassió. Perquè les traduccions que precedeixen aquesta van fer gala d’esforços més aviat poc ímprobes, amb la consegüent recepció mansa i sosa i nul·la.

—La traducció de la novel·la va a càrrec de Rubén Martín Giráldez, que ha traduït també els altres dos títols que heu publicat fins a la data: ‘Nog’ i ‘Vidorra’. Com va sorgir aquesta col·laboració?

—Rubén i jo ens vam conèixer, farà cosa de quatre anys, en un medi aliè al rigor verbal com és la Fira del Llibre de Madrid (el fenomen és únic, de tan exòtic, què estaríem fent allà, dic). Llavors ja tenia clar que havia de carregar les tintes en la cura del traductor, i Rubén, com a intèrpret fluid de la gramàtica més complexa, era l’idoni. Als fets em remeto.

—Afirmar que Underwood no és una editorial convencional, és quedar-se curt?

—És napalm i satisfacció Eric.

—Quina és la vostra metodologia de treball, el procés que porteu a terme per publicar?

—La manera en què treballem els textos esdevé mètode, és a dir, una sèrie de passos assajats, una coreografia que reclama caps vivíssims. I és en aquest punt quan he de parlar de Ce Santiago, el meu «germà» (llegeixin Sobre lo azul, la seua recent traducció del senyor Gass —La Navaja Suiza Editores—). Tots dos ens encarreguem de revisar i afinar i polir i cantar cada partícula de llenguatge i què bones línies i com es dissolen en l’oïda i què bonic tot. I la de llibres que vas a signar amb Underwood! I Javier López González? Ull amb ell, i és que no només ha escrit l’escoli i les postil·les de Vidorra, aclaparadores, per cert: Collons, ha refermat el mètode! De manera que... continuarà (Javier és garantia plenipotenciària).

—Com a editor, què literatura és la que et commou, la que et fa reaccionar, la que t’impressiona més? Aquest tipus de literatura, té espai en el mercat editorial espanyol?

—La que m’achucha i, poc inclinada a civilitzar-se, elimina disculpes i explicacions. I sí, té espai, a més d’intèrprets i oients.

—Et dono les gràcies per crear aquest segell que em sembla necessari en els temps que corren. Això que vagi per davant. No obstant això, haig de preguntar-te... Per què vas decidir crear aquesta editorial? No és massa arriscat fer-ho, econòmicament parlant?

—Vaig decidir crear-la perquè m’urgia escometre-la (del risc econòmic parlem un altre dia).

—Quina relació tens o has conformat amb la resta de segells independents, les llibreries i els mitjans? I quina importància li dones a les xarxes socials i la promoció?

—En primer lloc, Dirty Works. Després, tots els altres. Ha quedat clar? Javier Lucini i Nacho Reig són «dues putes màquines», i la seua editorial «astorament perpetu». Capítol a part mereix David M. Copé, l’editor més portentós a aquest costat del Tàrtar.

Les llibreries i els mitjans «progressen adequadament». I sobre les xarxes socials, la promoció, són bàsiques si volem que la «sort» no ens acompanyi només a estones, però aquest aire d’inacabament que es gasten, aquest-deure-regar-i-consagrar-en-vegades-lo- porta-a-una-la-nàusea.

—He de dir que els vídeos que creieu de promoció són realment extraordinaris.

—Així que t’agraden... Has de saber que la causant de la nostra bona imatge és Mar Corrales. No hi ha res «per aquí» (àmbit editorial), que jo recordi, si més no semblant al que ella fa. Estic d’acord amb tu: són extraordinaris.

—Tornant a ‘Fat City’, per a molts aquesta és una novel·la desconeguda, i Gardner un autor del qual mai han sentit parlar. No així la cinta que va dirigir John Huston basada en el llibre, encara que fos una pel·lícula que molts consideren menor dins de la seua filmografia. L’has vist? Quina opinió tens de les adaptacions cinematogràfiques? I quina opinió et mereix aquesta, si és que l’has vist, és clar?

—L’he vist, és clar. Respecte de les adaptacions cinematogràfiques, puc dir-te que odio les reescriptures, així que vull «bona merda», una mica genuí, de primera si és possible, res d’ingressos extres. En el nostre cas, la pel·lícula també és supèrbia. No en va, el mateix Gardner es va encarregar de escriure-la. No hi ha girs de l’argument, cap carrera pel premi en l’última recta. Els personatges no han canviat quan arriba al final. Les seues vides segueixen sent les mateixes, igual d’desesperades i depriments fins a l’extrem. L’únic que els queda són els seus somnis. Acollonant.

—Pots avançar el proper llançament Underwood?

—El quart «tomahawk», inèdit fins ara en castellà, desemboca a finals de gener i porta per títol (em commoc sense poder evitar-ho) Aberración estelar. Signin l’ordre de reanimació, que va valer la pena: Gilbert Sorrentino és cosa d’Underwood.