Javier Ramos: «Al lector li preguntaria si vol somiar i comprendre»

Dissabte que ve, 12 de maig, a les 12.00 hores, Ramos presentarà a la llibreria Argot aquesta novel·la curta que, tal com va argüir el jurat del guardó, «té alguna cosa del dibuixant Tomm Moore i de la lírica innocència d’El petit príncep», i que «restitueix a la literatura el poder de generar mites». Això és així gràcies a l’ús adequat de la prosa lírica, «marca de la casa» d’un autor que ha rebut al llarg de la seua trajectòria altres guardons.

—En primer lloc, què suposa per a tu guanyar un guardó com el Premio Internacional de Narrativa Novelas Ejemplares?

—Un reforç, un reconeixement cap a aquest tipus de faula i també a la meua tasca literària en general dins d’una dedicació que pot ser, de vegades, massa esforçada i requereix molta disciplina i renúncies. És un premi molt académic i exigent, així que, saber-se a l’altura i comptar amb sort i uns lectors atents, és el reconeixement més efusiu.

—De l’obra, ‘El señor Gro y la hija de la viuda Stern’, el jurat reconeix la «notable degustació del llenguatge des d’una consciència lingüística». Com a escriptor, és més important l’estil o la història?

—Crec que El señor Gro y la hija de la viuda Stern és molt intrépida en l’estil i també molt seductora. Crec que el més important és trobar l’estil més expressiu dins del recursos que el propi escriptor ha adquirit amb el temps. Crec en l’història com a tema, i en l’estil com si fos una paleta de colors i combinacions.

—Si haguessis de convèncer un lector perquè llegís el teu llibre, què li diries? Amb què es pot trobar el lector en aquesta obra?

—Li preguntaria si vol somiar i comprendre. Si vol adentrar-se en mi en aquesta imatge de la travesia marítima i de la gent perversa i del perdó i del consol i de la pena de les gens. Li convidaria a aquet viatje davant d’un espill molt líric, o jo necessite contar amb mans amigues i me he donat nu.

—L’obra està organitzada en cinc parts o actes. Per què aquesta decissió?

—És un esquema prou clássic per a la faula. A més l’història és l’història de dos personatges: el vell i la filla de la viuda: necessitava dues presentacions i dos desenvolupaments o nus per a cada personatge, a més de l’acte final que hi comparteixen. Són cinc actes, doncs.

—L’objectiu del premi és descubrir nous valors en el gènere de la novel·la curta. Tu ja tens experiència en guanyar o rebre altres reconeixements, sobretot en el món del teatre. Estem ara davant d’un autor de novel·la? O els gèneres no importen realment?

—Son móns molts diferents. El que tenen en comú és que es treballa amb un public i es conten histories. El teatre em reporta una comunicació més vívida, però sóc un escriptor de novel·la.

—Des de la teua experiència personal, és fàcil viure de l’escriptura? Com t’ho fas?

—És veritablement complicat. Visc en la misèria, en un estat de renùncia cap qualsevol estàndar de vida decent. Només trove ajuda en els amics, com en un mecenatje que no es pot esperar de ningú més. Es un trajecte molt emocional, com una fe. Em fa feliç, em simplifica. Altres autors que conec, potser més coneguts, complementen amb altres llavors els ingresos literaris, però vivim en un pais on s’ha desfavorit completament el consum cultural.

—A banda de la promoció del nou llibre, ‘El señor Gro y la hija de la viuda Stern’, quins projectes tens ara en ment?

—Escriure, escriure i escriure. He trobat a instagram i a altres plataformes un mitjà de comunicació molt aprofitable, dinàmic i directe. És tan vàlid con qualsevol altre i també sumament entretingut. Escriure i testimoniar, transmetre, participar, crear. Així ja no es tracta tant d’acumular material publicable, sino de fluir en la comunicació i en la meua feina.