L’èxit és marca de la casa. Juan Gómez-Jurado acumula una trajectòria literària on compta les seues publicacions per bestsellers, però el fenomen Reina Roja s’ha escapat al control de les millors expectatives. Potser en el moment que es publique esta entrevista, la novena edició ja estarà en impremta i és que els lectors, en molt poques setmanes, s’ha rendit als peus d’Antonia Scott i Jon Gutiérrez, uns personatges que han arribat a transformar al seu autor.

—Els lectors no tenen dubtes. Antonia Scott és «el Personatge». Era el que pretenies?

—Jo sabia que Antonia havia d’existir, perquè la intuïa. Per regla general penses en una història i treballes sobre els personatges que han de poblar-la. En este cas, vaig experimentar sensacions completament diferents del que havia viscut abans, el que em va obligar a reflexionar molt per veure com havia d’abordar-ho, escriure-ho... Em va obligar a aprendre a escriure de cap nou. Com dic, intuïa que existia un personatge com ella, però no era capaç d’entendre-la, de veure-la per complet. És com la Teoria de la Matèria Obscura, els científics saben que hi ha alguna cosa a l’univers que no poden demostrar però està ahí, a l’obscuritat. Em va passar exactament el mateix amb Antonia Scott.

—Aleshores, és evident que ella et va portar fins a Reina Roja

—En este cas sí. Antonia va ser primer i al seu costat Jon Gutiérrez, que em va servir de guia.

—La veritat és que Jon també és un protagonista atípic.

—Era necessari que ell estiguera ahí i poder entrar amb la seua llanterna en eixa obscuritat que habita Antonia. Ella és molt especial i molt diferent de com jo sóc, i per això requeria l’ajuda d’algú com Jon, per enllumenar i, per oposició, descobrir com és el personatge d’ella. Això m’ha permès fer un novel·la que cal anar descobrint-la molt a poc a poc. És una història que es llegeix fàcil, vola sola, però exigeix un esforç al lector que està molt per damunt del que es considera habitual en el gènere.

—Fa només unes setmanes que està a la venda i els lectors ja et demanen més. Com es pot digerir aquesta velocitat quan dius que has fet una història per a degustar, inclús rellegir?

—El fet més dur és que això passe el mateix matí en què es publica. Va haver-hi gent que se la va descarregar en kindle, es passaren tota la nit llegint i l’endemà ja l’havien acabat. Això no és possible! Per favor, calmeu-vos! Es pot escriure de pressa només per entretenir --és honest, em sembla bé--, però, es pot fer el mateix amb moltes capes. És realment complicat aconseguir això i eixe és el meu propòsit. Des que vaig començar tenia molt clar que no em valia només amb fer-ho divertit, entretingut i fàcil de llegir.

—Aleshores, quin tipus d’escriptor vols ser?

—No vull ser un escriptor literari. El que pretenc és ser el que sóc, però millor. Aconseguir l’equilibri és complex, és un treball d’orfebreria molt difícil que jo he anat portant en cada llibre tractant de superar-me com autor. Mira, per exemple. En una escena de persecució vaig escriure «El corazón de Jon iba a toda velocidad» i això és el que hauria escrit amb 25 anys. Li vaig pegar moltes voltes, vaig pensar hores i la conclusió va ser: «El corazón le zapateaba en el pecho como un bailaor en el cumpleaños de un narco», creant així una imatge, inclús un xicotet acudit que va en sintonia amb la personalitat del personatge, i passa en una persecució a més 200 quilòmetres per hora, on no et permetria aturar-te a paladejar-la. Regales un moment on no fa falta. Per això, crec que caldria llegir-la dues vegades, pel que puga ser.

—I tot eixe treball, al final, aconsegueix en poques setmanes superar les huit edicions, a les portes de la novena. Marcarà Reina Roja

—Cada llibre és especial. Aquesta és una reflexió que he fet prou vegades. L’única conclusió a la qual arribe és que cada novel·la és distinta i especial, i cadascuna marcarà un abans i un després de forma inevitable, perquè no acabes el llibre de la mateixa manera que l’has començat. Per altra banda, és cert que hi ha vegades que la teua posició en la indústria es veu afectada pel que ha passat, i este és un cas prou clar i evident. És impossible resistir-se a l’èxit, però el considere irrellevant, perquè no puc controlar-lo, pertany als lectors que són els qui decideixen on em col·loquen. Només puc controlar com de bones són les coses que faig i fer l’esforç més gran possible, intentant ser un poc millor en cada nou projecte.

—I què pensa un autor com tú, amb xifres de vendes com les que està recollint Reina Roja

—No crec en la crisi. Això que diuen que a Espanya no es llegeix és mentida. És clar que tenim un percentatge de la població que no llegeix ni ho farà mai, perquè estan més bé veient Telecinco a les vesprades, però això no és el conjunt d’Espanya. Interpretem que perquè dos milions es neguen a llegir i viuen molt orgullosos d’eixe fet, tots els altres som així i no és cert. Hi ha moltíssimes persones que llegeixen, més o menys, però ho fan. En realitat, el que hauríem de fer és començar a pensar que no tot és com ens ho conten.

—Però no podria ser que en el teu cas estàs donant-li al lector el que vol llegir?

—No sé el que la gent vol. Mai he escrit pensant en això. L’únic lector a qui he de donar compte sóc jo. Escric els llibres que m’agradaria trobar en les prestatgeries, no ho faig per guanyar-me els favors de la crítica, ni per vendre més --està passant, però no és el que buscava--. Escric per a divertir-me.

—I amb tota l’activitat que acumules: presentacions, programes de televisió, ràdio, publicacions... Quan i com descanses?

—No m’agrada descansar. Tenim molt poc de temps. De fet, una de les coses que més odie en la vida és dormir. El dia que inventen una vacuna contra la son seré el primer en la cua, demanen el que demanen.