Juanma Velasco es defineix a si mateix com un home orquestra i presumeix de ser, encara que sigui fent broma, l’«únic» escriptor que hi ha a Castelló. Amb la seua novel·la De los verbos del olvido ha resultat guanyador de la I Biennal de Novel·la de l’Associació d’Escriptors de la Província de Castelló (AEPC), amb col·laboració de la Diputació Provincial de Castelló. La novel·la la editarà pròximament La Pajarita Roja. Parlem amb ell sobre la seua particular manera de vida.

—El 2010 vas decidir canviar de vida prenent una decisió que a molts els produiria vertigen: vas deixar la teua feina, a la Unió de Mútues, per dedicar-te exclusivament a l’escriptura.

—Jo feia ja molts anys que escrivia; de fet, vaig ser finalista dos anys consecutius del Premi Ciutat de Salamanca de novel·la (1998 i 1999) i també finalista del Premi Azorín (2005). També he anat col·laborant amb articles d’opinió en premsa i un d’ells va provocar cert enrenou pel que sembla. Aquest va ser el detonant perquè decidís canviar de vida professional.

—Una vida d’escriptor...

—Jo volia viure d’escriure, si. A la resta de socis de l’Associació d’Escriptors de la Província de Castelló sempre els dic: «Aquí l’únic escriptor sóc jo» —riu—. La majoria d’ells compten amb una feina que els sustenta i que els permet dedicar-se a l’escriptura en les seues estones lliures. L’escriptor, escriptor, sóc jo, que intento guanyar-me la vida amb això, només amb això.

—Cosa molt difícil

—I tant. Al final t’has de diversificar moltíssim.

—I com ho fas, és a dir, com aconsegueixes viure del que escrius?

—Tinc una pàgina web que es titula curiosament: teescriboloquequieras.com En ella rebo encàrrecs de tota mena, és a dir, escric per a altres persones. Aquesta és la font de finançament i de supervivència bàsica que tinc.

—Com fas llavors per desenvolupar la teua faceta més personal? Com concilies l’àmbit personal del pur encàrrec?

—Molts poden pensar que el temps és un problema per a això, però cal tenir en compte que no faig una altra cosa. La meua jornada laboral es dedica en exclusiva a escriure. Llegeixo també, però no el que hauria, perquè tot el meu temps es va en l’escriptura. Si et digués la quantitat de concursos literaris als quals m’he arribat a presentar... L’any passat crec que vaig participar en uns 380. Vaig guanyar 7 i vaig ser finalista en uns quants més. Però tot i així, no és suficient perquè un pugui guanyar-se la vida amb això.

—A més de la «supervivència» econòmica, imagino que el reconeixement juga un paper important. O no?

—Sí, és clar.

—Sense anar més lluny, has resultat el guanyador de la I Biennal de Novel·la de l’Associació d’Escriptors de la Província de Castelló amb la teua novel·la 'De los verbos del olvido'.

—I estic molt content, també pel fet de no fer-me càrrec de tot el que comporta publicar el meu llibre. Els últims tres els vaig autoeditar jo mateix perquè no he volgut que fessin negoci amb la meua obra. Jo, evidentment, intento rendibilitzar al màxim la meua escriptura, la meua literatura. Així que la millor opció era l’autopublicació i convertir-me en un «home orquestra». Això sí, tinc una correctora, un equip de disseny... Les meues obres estan, de vegades, millor presentades que altres novel·les publicades sota un segell editorial.

—Què pots dir-nos de la novel·la amb què has guanyat?

—La vaig escriure el 2002, tot i que la vaig rellegir el 2017, la vaig reestructurar tota i la vaig actualitzar, perquè, és clar, hi ha incorreccions que es fan visibles amb el pas del temps. Un cop acabat aquest procés, vaig quedar content amb el resultat. La novel·la, he de dir, m’agradava molt, és una novel·la en la qual es narra una història una mica boirosa i basada en un cas semi real.

—No aprofundirem molt en la trama, però sí direm que destaca el seu llenguatge, el seu estil. No és una lectura fàcil a priori.

—Jo sóc estil. Presumeixo d’escriure d’una manera singular, de donar-li un tractament al llenguatge que faci gaudir del viatge, i no només de la destinació. Hi ha gent que em diu que sóc molt rebuscat o retorçat, però aquest és el meu estil, és una cosa que he automatitzat, em surt així de forma natural. Amb això vull dir que no escric d’una manera excessivament elaborada, buscant la cinquena accepció de les paraules i coses així, per a res. A mi m’agrada escriure com m’agrada llegir, és així. I reconec que tot això és un handicap que juga en contra meua a l’hora de promocionar-literàriament.

—Però un no ha d’abandonar-se o rendir-se pel simple mercat, o sí?

—Jo tenia una agent literària a la qual li he anat enviant alguns dels meus manuscrits i en més d’una ocasió m’ha remarcat que el món editorial és un negoci. Amb això què vull dir? O escrius d’una manera lleugera o estàs «mort» per a les grans editorials. I si això és així és impossible poder sobreviure de la literatura. Òbviament, si jo tingués una feina que em suposés un ingrés fix i amb un horari de vuit a tres, m’ho podria permetre. Però jo em dedico exclusivament a escriure, aquest és el dilema.

—No obstant això, d’alguna manera segueixes mantenint-te fidel a aquest estil.

—Sí, sí. Encara que amb una diversificació màxima.

—Quan sortirà publicada la novel·la? Tenim data?

—No hi ha una data concreta d’aparició. Sí vaig parlar amb Carlos Tosca, editor de La Pajarita Roja, perquè es publiqués al llarg d’aquest primer trimestre de l’any, però sense saber el moment exacte. De totes formes, abans de Sant Jordi segur.

—Per curiositat, quines han estat o són les teues influències més directes? Què et va fer escriure?

—Sempre hi ha algú que et marca, no? En el meu cas, hi havia un capellà dels Escolapis a Atzeneta, que és on em vaig criar, que em va inocular una mica l’amor per la literatura. Des de petit he tingut gràcia per a l’escriptura. No sé si hi ha un gen intrínsec que et facilita l’escriptura però si n’hi ha, jo el tenia. De major ja vaig començar a llegir moltes coses, tot molt eclèctic, encara que la figura de Francisco Umbral em va marcar, l’Umbral escriptor, no periodista. La seua prosa tenia uns nivells d’escriptura que eren fascinants. Com a escriptor era excels, ara, com a novel·lista, un caos, igual que Saramago. Jo vaig voler deslligar-me d’això perquè volia ser bon escriptor i bon novel·lista, és a dir, conjuntar el bon escriptor que et fa gaudir del viatge i el que sap com s’ordena la trama i evita que et perdis, una trama que no escampa. També em va agradar molt García Márquez, tot i que reconec que no he estat mai un bibliòfag. He estat molt curiós i he picotejat d’aquí i d’allà, això sí. En aquest sentit, hi ha tres conceptes que són fonamentals per a mi: escepticisme, curiositat i tenacitat. Aquests tres desemboquen al seu torn en criteri.