Vital i enèrgica, riallera, Laura Avinent et contagia ràpidament aquest entusiasme i bogeria que es reflecteix en les seues obres, aquestes instantànies fantasioses i d’una estètica manierista que a molts ha captivat i segueix captivant gràcies al projecte expositiu itinerant DipcasPhoto. Amb ella parlem per conèixer una mica més sobre el seu treball i podem assegurar que va ser una de les trobades més agradables i ocurrents de quants s’han celebrat a Mediterráneo.

—Després de veure els teus treballs, resulta inevitable preguntar-te per l’origen d’aquest imaginari, aquesta fascinació per una estètica que barreja el surrealisme i el barroquisme.

—Doncs, tampoc sé realment d’on ve tot això. Suposo que l’origen pot ser una barreja de les imatges que observes durant tota la teua vida. Veus coses que t’agraden i es queden en el teu cap. Potser el fet de ser dissenyadora i de sentir passió per la fotografia em permetés pensar en aquests muntatges que feia per plaer al principi. A poc a poc el gust per la fotografia va anar augmentant i finalment vaig decidir dedicar-me a ella per complet.

—Et vas reinventar en cert sentit amb la fotografia, no?

—Sí, va ser una reinvenció. Vaig decidir, arribat a un moment, fer el que veritablement m’agradava, encara que sense cap pretensió. Simplement, volia gaudir. I pot ser que en aquest procés comencés a barrejar-se el gust per les imatges de sants, la imatgeria fosca de Rembrandt, amb aquests punts de llum, barrejat amb tota la part kitsch, és clar.

—No sabia si utilitzar el terme ‘kitsch’ però ara que ho dius...

—A mi m’agrada molt aquest punt recarregat. El que pretenc és que hi hagi molta llibertat a cada imatge i al final surt un pastitx de coses.

—És complex aquest procés de «muntatge»?

—Quan al teu cap tot va en la mateixa direcció, queda bé. He de dir, que la part fotogràfica és més profunda. Les sessions de fotos són molt intimistes.

—Intimistes en quin sentit?

—Jo no vull fer una foto sense més, vull conèixer a aquesta persona, perquè això et suggereix detalls, aspectes. El que intento fer és establir un vincle amb aquestes persones retratades, i amb una mica de psicologia els porto a certs límits, des d’una posició còmoda a la més incòmoda per exemple, i els forces una mica, amb molt de respecte i afecte. Puc dir-te que hem arribat a plorar en algunes sessions, però això et permet que les cares reaccionin d’una altra manera.

—Es podria dir que desvetlles algunes de les seues màscares.

—Del que et diuen al principi a com acaben, hi ha un abisme. Tornar a aconseguir durant una hora aquesta llibertat de tots els convencionalismes d’una societat, d’una cultura, és una meravella. Per a mi, aportar aquest puntet de llibertat en la vida de la gent em sembla necessari. Per què no puc posar-me les banyes d’una cabra al cap o vestir-me com em vingui de gust? A través de les meues fotos ofereixo aquestes possibilitats, involucrant a la gent. És molt divertit.

—Divertit però també profund.

—El fet que res no els coarti, que puguin ser el que vulguin ser, fins i tot que puguin fer el ximple... És llavors quan trobes aquesta mirada que la gent reconeix més profunda, d’ànima.

—Imagino que arribar a la imatge final no ha de ser fàcil.

—Quan els vaig a fer la foto provo diverses coses. Jugo amb els fons, les textures, trac tot l’atrezzo que tinc i vaig «muntant» el quadre que vull retratar. I arriba el moment en què saps que aquesta és la foto. No puc explicar-ho, però ho veus. Després ja està la feina d’ordinador en el qual juga un paper important el disseny i per intuïció finalment arribo a l’objectiu, tot i que com que sóc molt «recarregadeta», mai en tinc prou —es riu—.

—Què va suposar per a tu la participació en Imaginària i ara en DipcasPhoto?

—El projecte que vam dur a terme al Mercat Central per Imaginària va ser brutal. Vaig poder fer-ho com vaig voler —gràcies a Daniel Belinchón—. Volia respectar l’arquitectura, a la gent que sol acudir al Mercat, rendir-los una mena d’homenatge. Per a mi va ser increïble.

Pel que fa a DipcasPhoto, em sembla una iniciativa meravellosa en la qual els diferents pobles poden gaudir del treball fotogràfic de diversos creadors, cosa que d’altra manera no passaria. Portar aquests projectes em sembla necessari.

—Una curiositat imperiosa. Per què Ulalalau?

—Quan volia signar els meus treballs fotogràfics, fer-ho com Laura Avinent em semblava estrany. Volia diferenciar-me de la meua faceta com a dissenyadora, trencar d’alguna manera. I el d’Ulalalau és la bestiesa del segle, perquè el seu origen prové de quan vaig obrir un compte d’e-mail. Vaig tenir una gossa que es deia Lula i vaig decidir jugar amb el seu nom i el meu fins que al final va sortir aquest, que em va agradar.