No cabia ni una agulla. És el que té Manuel Vilas, que atrau. La seua narrativa atreu, la seua poesia atreu, la seua actitud... La Librería Noviembre de Benicàssim va rebre aquesta setmana a l’escriptor que va presentar el seu últim llibre, Ordesa, una de les grans sorpreses editorials d’enguany, ferma candidata a alçar-se amb algun dels prestigiós premis nacionals de literatura aquest any. El temps ho dirà.

—Es diu que Ordesa

—Potser una mica de tot. Era una història que volia explicar, que necessitava explicar. No em sento vulnerable. Em sento feliç, perquè la història que s’explica a Ordesa està arribant als lectors. Volia explicar la vida dels meus pares, i crec que ho he aconseguit. Ordesa és una carta d’amor als meus pares.

—Impossible no preguntar-te sobre l’acollida del llibre. La resposta de crítica i públic és aclaparadora. No sé fins a quin punt un «èxit» com aquest pot ser perjudicial per a un autor. Vull dir, que d’una manera o altra aquest «èxit» marca i pot influir en les properes obres, a com enfrontar-te al procés d’escriptura. O tot això és una ximpleria?

—L’acollida del llibre ha estat excepcional, aclaparadora, i meravellosa. La gent ha empatitzat amb la història que s’explica a Ordesa. Sí em fa una mica de por pensar en el següent llibre, però encara és aviat. Cal saber també conviure amb l’èxit, i tocar de peus a terra.

—Novel·la autobiogràfica? Biografia novel·lada? Exercici d’autoficció? Com definiries ‘Ordesa’, si és que precisa d’una definició tan acotada?

—Ordesa és la història dels meus pares. És també una confessió. És una novel·la que treballa amb persones en comptes de amb personatges. És un llibre escrit amb el cor a la mà. Els materials són autobiogràfics, però el resultat final és una novel·la, almenys des del meu punt de vista.

—A Ordesa

—Ordesa és un llibre escrit amb un estil molt senzill. Està escrit per a tothom. La veritat no requereix frases complicades. Els lectors d’Ordesa valoren molt la senzillesa amb què està escrit el llibre.

—En aquesta obra et mostres també molt crític amb Espanya, amb la seua història recent. És possible la redempció dels nostres pecats? O estem abocats definitivament a l’abisme?

—Vull ser optimista. Espero que al final sortim tots endavant. La gent és important. Jo crec en la gent, en les vides senzilles, i en el plaer de viure. Ordesa és un llibre que surt en defensa de les classes mitjanes espanyoles, que són les que sempre acaben carregant amb les factures de la Història. La gent corrent és la que importa, i és la que els polítics sempre s’obliden. Un país és la gent que viu en aquest país.

—Des de la teua experiència, és més fàcil escriure sobre allò que ens esquinça l’ànima o sobre allò que ens permet sentir alguna cosa propera a la felicitat plena?

—Tot forma part de la vida, les alegries i les penes. Jo escric sobre la vida. Ordesa és una reconciliació amb el bo i amb el dolent de la vida.

—Poeta, escriptor, cronista... En quin gènere o dimensió literària et trobes més còmode? On ets més tu mateix?

—Sóc escriptor. Em trobo còmode amb aquesta paraula: escriptor. El gènere literari que escullis no és tan important. El decisiu és el fet d’escriure.

—A Espanya es llegeix, però es llegeix poc, i molts creuen que es llegeix malament. Hi ha un problema educatiu que es veu marcat per una política nefasta. Des de la teua perspectiva, vivint gran part de l’any als Estats Units, hi ha molta diferència entre les maneres en què les dues societats entenen la literatura?

—A Espanya es llegeix menys que a Alemanya o França o els Estats Units per una raó ben senzilla: perquè som més pobres, perquè tenim menys renda per càpita. Les societats més riques són les que més llegeixen. Un llibre costa 20 euros. És un preu molt elevat per a salaris de 800 euros al mes. No és cap maledicció bíblica el fet que a Espanya es llegeixi menys que en altres països europeus. És, simplement, que els nostres polítics no saben elevar el nivell adquisitiu de la gent.

—Viure de l’escriptura ací és impossible? Quin valor creus que li conferim a la literatura?

—Un país sense escriptors professionals serà sempre un país de segona. És difícil viure de l’escriptura a Espanya. Jo ho he aconseguit ara, després de molts anys batallant. Als polítics, tant és el signe ideològic, els importa un rave la cultura. I sense cultura, un país no és res. Sense cultura, no existeixen els països.

—Per finalitzar, i com a curiositat, voldria preguntar-te per la teva rutina de treball, els teus manies (si n’hi ha) a l’hora d’escriure... Com treballa Manuel Vilas?

—Escric tots els dies. Em costa escriure en els ordinadors portàtils. Prefereixo les pantalles grans. Imprimeixo molt els textos. Sóc molt perfeccionista. I treballo amb música sempre.