Mario Zamora: «L'art que es ven bé és perquè està molt establert, o és fàcil i amable»

a la Llotja del Cànem. Aviu, 20 de setembre, inaugura State of Matter / Matter of State i ja avancem que us sorprendrà.

—Primera pregunta gairebé obligada per conèixer-te una mica millor. Per què la fotografia? Què et va portar a dedicar-te al seu estudi i exercici?

—Suposo que ja portava un temps amb mi, havia tingut algunes càmeres automàtiques des dels 13 anys, i prenia fotos en certes ocasions, res d'especial ni revelador, cap tipus d'intenció més que el record.

No va ser fins que ja estava estudiant cinema i viatjava per Itàlia amb uns amics, quan vaig veure per primera vegada alguna cosa en una foto que havia pres (i dic «veure» en un sentit lleument espiritual de la paraula). Estàvem al museu Uffizi, de Florència i vaig demanar una càmera prestada per fotografiar una escena. Era una imatge senzilla, però la llum i la composició em resultaven hipnòtiques. Tenia molt poca cultura visual, de manera que em va semblar una troballa.

El meu pare em va regalar una càmera aquest any i alguns amics de la Universitat em van ensenyar els principis tècnics. En aquells dies, em fascinava el cinema, però la seva producció em semblava inabastable i llunyana. La fotografia estava a l'abast de la mà.

—El segle XXI és el segle visual per excel·lència. Ara sí, una imatge val més que mil paraules. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació convencionals ens aborden diàriament. Des del teu punt de vista, podem digerir tantes imatges? Arribem a apreciar una bona fotografia davant l'empatx que ens provoquen?

—Si em permets, no estic del tot d'acord amb la primera afirmació. Una imatge sense paraules a prop, o acompanyada d'altres, en definitiva, una imatge sense context, de vegades pot valer, o comptar, molt poc. I més en el moment de sobresaturació en què estem immersos. Les imatges ens arriben des de tots els llocs, però la majoria són com paraules soltes en un llibre. Les digerim de la mateixa manera, superficialment. Arriben i es van als pocs segons. És perillós pensar que amb una foto ja estem comprenent alguna cosa, la bellesa del medi són les seues grans limitacions.

La qualitat d'una fotografia, ja no depèn, en la majoria dels casos, de les seues característiques tècniques, sinó de tot el que hi ha després d'ella. Com i per què ha estat presa? I sobretot, per a què?, quina funció compleix?

—En el teu projecte 'State of Matter / Matter of State', si no m'equivoco, tractes la desintegració de la imatge del poder corporatiu. Presentes, segons dius, una guerra permanent entre les forces naturals i artificials. Què vols dir amb això exactament? En què bases la seva feina?

—A això precisament em refereixo. Aquestes són algunes de les paraules que utilitzo per acompanyar aquest projecte. Les mateixes imatges, sota un altre text, podrien referir gairebé al contrari.

State of Matter / Matter of State és la segona peça d'un treball sobre el poder, en el qual tracte d'estudiar com es mostra i com podem mostrar des d'altres fronts. Els meus processos solen centrar-se en la destrucció d'aquesta imatge assignada als diferents estats de poder. De vegades és una destrucció digital o metafòrica, però en aquest cas és física, matèrica.

En resum, la part principal del projecte conté alguns retrats dels principals responsables de 30 grans corporacions, sotmesos a l'erosió dels elements naturals, elements sobre els quals les companyies produeixen un profund impacte amb els seus mètodes de producció. Aquesta és la guerra de la qual parlo, la guerra que hem generat com a civilització amb tot el que ens envolta. Extraiem de la Natura tot el que necessitem, i més, per satisfer les nostres vides (o el que considerem que han de ser les nostres vides), sense donar-nos massa adonar que nosaltres també formem part d'ella, i que el preu que hem posat a les coses no té res a veure amb el seu valor biològic.

D'altra banda, he tractat de mostrar el poder que es pot trobar en aquests elements, en la seua forma més pura possible. D'aquesta manera, tots dos mons, que no deixen de ser el mateix, el natural i en el que el convertim, conflueixen, dialoguen, combaten, divergeixen, etc.

—Arran de l'anterior qüestió, impossible no preguntar-te per qui han estat els teus majors influències.

—No puc dir que entengués realment la fotografia fins que no vaig conèixer a Julián Barón, que va ser el meu tutor quan vaig estudiar a BlankPaper. D'ell, i d'altres professors de l'escola, ho he après gairebé tot pel que fa a les imatges. Encara que admiro el treball de molts fotògrafs i fotògrafes, hi ha pocs que són capaços d'esprémer totes les possibilitats que ofereix la fotografia, un d'ells seria Paul Graham.

Dels que més aprenc és dels que tinc a prop, amics amb enormes treballs com Rohan Thapa, Cayetano Bravo, Jorge Illa, Alejandro Marote o Jon Cazenave. O de tants altres i altres, que transiten per llocs com el teatre, el cinema, l'escultura, la il·lustració, o que no realitzen cap pràctica artística.

De la mateixa manera, em pot influenciar més un assaig, un concert, una bona pel·lícula, una obra de teatre o un dia a la muntanya que una sèrie de fotos en un web o una exposició al festival d'Arlés. Qualsevol cosa, sentida des de cert lloc, pot suposar una revelació, i més quan estàs immers en un procés creatiu.

—El projecte ja esmentat és el que presentes a la Llotja del Cànem de Castelló. Què suposa per a tu, per la teva carrera, exposar la teua obra en un espai com aquest?

—Suposa un gran repte, però també una gran oportunitat per posar en pràctica moltes coses en les que porto pensant molt de temps, ja que és la primera vegada que va realitzar una exposició individual amb mitjans i possibilitats. Sempre m'he centrat en la construcció de llibres, i he deixat de banda la paret. Això sense comptar amb el costós, en tots els sentits, que resulta exposar a Espanya.

Quant a l'espai, no podria ser millor. Té tot el necessari per poder desplegar el treball tal qual l'havia imaginat. Té història, la mida perfecte, un silenci d'espai expositiu però, al seu torn, certa calidesa que m'agrada molt. I, el més important, l'equip encarregat de la seva gestió, amb qui porto dos mesos parlant diàriament, ha estat amable i proper, posant totes les facilitats perquè això pugui sortir bé i fàcil.

—Creus que els joves fotògrafs, els joves artistes, tenen avui dia prou suport institucional i, el que crec més important, suficients espais on mostrar el seu treball i expressar-se?

—Penso que el més difícil és prendre el vol, has de ser un gran empresari de tu mateix per sorgir com a artista i començar a ser visible, ja no diguem per viure (o sobreviure) de la teua feina.

Suposo que el que cal és risc, en la majoria dels casos. Perquè la institució, o altres espais privats, comencin a recolzar-te has de tenir certa edat, certa trajectòria i tractar certs temes o estètiques que no vagin massa lluny del que esperen.

Tampoc em sembla estrany, l'art que es ven bé és perquè està molt establert, o és fàcil i amable, amb el que perd la seua principal qualitat d'incomodar i agitar. Per això, els llenguatges artístics sempre han avançat des de la resistència.

—Què persegueixes a través de la teua obra? Quin missatge vols transmetre a la resta de la societat, quin punt de vista?

—Seria pretensiós dir que pretenc alguna cosa més que parlar del món que m'envolta i amb les eines de les que disposo.

Crec que vivim en un sistema injust i que hem perdut el nord fa ja molt de temps. No crec que des de l'art es pugui canviar res d'això, però és un espai des del qual es pot (o s'hauria de poder) reflexionar sobre aquests temes (i tots els altres) sense restriccions i amb total llibertat. Hi ha una frase que m'agrada molt que diu "si canvies la manera de mirar les coses, les coses canvien de forma", no és molt més que això, un joc en el qual has de buscar còmplices, per aprendre a mirar-ho tot d'un altre manera, i créixer en el camí. I a més, et permet treballar amb la bellesa.

—Blanc i negre, o color?

—El món és en color, no?