Óscar Gual: «A l'home li 'pirra' l'ordre i li acollona el caos»

—Si en la teua anterior novel·la, ‘Los últimos días de Roger Lobus’, aprofundies en la mort, la mort del pare, a què respondria o a què creus que respondria ‘El hombre de la mirada de piedra’?

—Qüestionar l’excessiu valor que li donem a allò que coneixem davant de la magnitud del que desconeixem. I com l’ésser humà tracta d’explicar el desconegut amb el que té a mà, encara que moltes vegades faci el ridícul. Al principi de la novel·la uns personatges estan mirant Apocalypto, de Mel Gibson, una escena reveladora. Després d’una sagnant persecució per la selva amazònica, uns indis maies arriben esgotats la costa, on veuen arribar les caravel·les de Colom. Els seus cervells no són capaços de processar les imatges que els manen els seus ulls, no tenen eines intel·lectuals per descodificar semblant visió.

—Hi ha un canvi notable pel que fa al registre que utilitzes en una i altra novel·la. No sé si podem parlar exactament de maduresa narrativa en aquest sentit.

—No és maduresa la meua paraula preferida, precisament. Madurar... que madurin els carbassons! Si el registre és menys pirotècnic és perquè vaig creure que era el millor per a la història, i destacar així certs aspectes que d’altra manera no hagués estat possible.

—En aquest nou llibre et serveixes d’un personatge atípic, Drákos Vasiliás, per abordar temes força complexos com la macroeconomia, i altres que poden resultar xocants, com la superació personal. Què has tractat de plasmar en la història? Què buscaves?

—La superació personal, autoajuda o com vulguem dir-és una religió que posa el món al servei de la voluntat de l’home, que tot ho pot. És una creença que té unes regles lògiques, un sentit, però, llàstima, és falsa, no se sosté per cap costat. El mateix passa amb el naturisme, seria bonic que si respectéssim a la mare terra ella ens respectés a nosaltres, oi? Però, vaja, no és així. Són noves religions amb les que mantenim la il·lusió que el món guarda un cert ordre. La macroeconomia, d’altra banda, funciona com a metàfora del comportament humà a nivell global. Una cosa al que molts li busquen un sentit... i endevina el que et vaig a dir sobre això. A l’home li «pirra» l’ordre i li acollona el caos, per això ho nega sempre que pot.

—En aquesta ocasió, centres part de l’acció a Londres, concretament en el seu districte financer. No obstant això, mai deixes de costat Sierpe, aquesta població imaginària en la qual sempre passen coses estranyes. Com expliques aquest mapa geogràfic de la novel·la, a què respon cada escenari?

—La novel·la ocorre en tres localitzacions: Londres, València i Sierpe. És la primera vegada que m’aventuro fora de Sierpe, però necessitava anar al món real aquesta vegada. Londres reflecteix les altes finances especulatives, on treballa Drakós, i València la filosofia de la motivació laboral i de l’individualisme grotesc. En Sierpe, però, es succeeixen els fets que voregen el fantàstic i el místic, com en les meues anteriors novel·les.

—Tampoc podem obviar la figura d’aquest periodista que va a la recerca de recompondre el passat de Drákos i que se submergeix en una història que finalment ens fa dubtar de tot, fins i tot del mateix personatge, de la seua veracitat. Com vas saber que necessitaves d’aquest periodista per armar la història?

—Aquesta novel·la la vaig començar dues o tres vegades i ho vaig esborrar tot perquè sentia que faltava alguna cosa. Les diferents parts de la novel·la no convergien en una unitat. Llavors s’em va ocórrer introduir a aquest personatge perquè fos ell qui ens desvetllara la història i el passat de Drákos, a més de la seua pròpia peripècia. Crec que ha estat un encert, ja que afegeix la intriga necessària i la humanitat de la qual, per la seua pròpia naturalesa, no té Drákos.

—La teua nova novel·la apareix novament en Aristas Martínez, un segell que es defineix a si mateix per publicar llibres al límit dels gèneres. Amb quin d’aquests gèneres diries que flirteja ‘El hombre de la mirada de piedra’?

—Aquest «al límit dels gèneres» sona bé, no? És una investigació periodística que es transforma en alguna cosa més. En alguna pàgina algú diu que es tracta d’un thriller epistemològic i no s’ho prenen seriosament, però potser no és tan desgavellada. L’estructura pot ser similar a la qual han emprat Carrere o Cercas en ocasions... si Cercas s’hagués empassat un tripi abans de posar-se a investigar.

—Impossible no preguntar-te, què suposa el fet de tornar a publicar amb ells? Un acte de confiança? La confirmació que la teua veu narrativa és cada vegada més potent, més sòlida?

—A nivell d’edició, són uns editors meravellosos, en el sentit en què barallem com galls durant el procés d’edició, fins a l’última coma, però al final el llibre surt impol·lut i preciós. I això t’ho donen molt poques editorials actualment. D’altra banda, a qualsevol escriptor li agrada tenir la seua obra en un lloc, no escampada per aquí.

—Recentment has impartit un curs d’escriptura creativa. Quin ha estat el principal consell que has ofert als alumnes a l’hora d’enfrontar-se a un text? Què és per a Óscar Gual l’element principal d’una bona història, d’una novel·la rodona?

—Que desbarren, que incomodin i que no facin cas a ningú, ni als mindundis que imparteixen aquesta classe de cursos. Per a mi, una novel·la rodona sempre part dels seus personatges, sense ells no es dóna. Encara que això no vol dir que siguin personatges «rodons» o detallats fins a l’extenuació. Vol dir que estiguin vius.