No sempre es té l’oportunitat de parlar cara a cara amb un dels periodistes musicals més prestigiosos del país. Cèlebres són les cròniques i articles de Rafa Cervera en diferents mitjans nacionals, qui ha collit al llarg de tota la seua trajectòria una feina i reputació impecable. Domina a la perfecció l’ofici d’ajuntar lletres i després de molt barallar-se (amb si mateix), va decidir emprendre una nova aventura en el camp de la ficció. D’aquest procés va sorgir Lejos de todo (Jekyll & Jill), la seua primera novel·la i amb la qual ha aconseguit alçar-se aquest any amb el Premi de la Crítica Valenciana en la modalitat de narrativa. Sorpresa per a molts, alegria per a tants altres.

En una espècie de mini gira de presentació, Rafa va visitar Castelló aquest passat dijous per parlar d’aquesta obra a l’Espai Cultural Obert Les Aules de la Diputació Provincial de Castelló. Allí va estar acompanyat per Lola Barcia i Marinela Forcadell, més conegudes per ser les Fotolateras, encarregades d’exercir com a mestres de cerimònia. Però abans d’aquest acte, Cervera va conversar amb nosaltres.

—Primera novel·la que publiques i reps una distinció com el Premi de la Crítica Valenciana d’aquest any. No sé si això aclapara, sorprèn, espanta...

—Sincerament, no m’ho esperava. Quan et notifiquen una cosa així t’alegres molt i tens la il·lusió que et toqui a tu. Però jo vaig veure que entre els candidats estava Vicente Molina Foix, entre d’altres, i mai vaig pensar que m’ho anessin a donar a mi.

Aclaparar no aclapara, però sí que ho rebo amb moltíssima gratitud, a més molt sincera, perquè penso que és un premi que, per a mi, que debuto en la ficció, i a més amb una edat, i amb una aposta diguem una mica arriscada, és una cosa genial.

—Si no m’equivoco, vas saber de la notícia estant a Onda.

—Així és. Em vaig assabentar que la novel·la havia estat premiada mentre estava realitzant el meu primer curs d’escriptura creativa, organitzat per Joan Feliu, a Onda. En acabar, vaig encendre el meu telèfon i vaig veure que tenia un missatge de José Vicente Peiró comunicant-me la decisió del jurat. Reconec que va ser molt especial per a mi.

—Com decideixes fer aquest pas tan difícil per a alguns i atrevir-te amb la ficció?

—Ara, fa un any, no hauria dit això, però avui, un any després, i immers en l’escriptura del meu següent llibre, ja tinc clara una cosa: jo el que he volgut fer sempre és això. Tota la resta ha estat part del camí per arribar, el camí que he hagut de recórrer, i que he fet molt a gust, perquè escric sobre el que a mi m’agrada, però sé que l’objectiu sempre ha estat aquest.

Potser jo no ho vaig saber veure, fins i tot pot ser que no m’atrevís o no em forcés a mi mateix a fer-ho, però l’objectiu era arribar aquí. Cadascú té els seus processos. El meu ha estat aquest. M’ha costat 40 anys.

—Ha estat arribar i moldre com qui diu.

—Bé, en certa manera sí. He tingut molta sort. Primer per poder treure la novel·la i segon per fer-ho en una editorial com Jekyll & Jill, que era un dels segells que volia que em diguessin que sí. He tingut la sort, a més, que sortís com jo volia i ha tingut una bona acollida comercial, perquè ja anem per la segona edició, i a sobre s’ha portat aquest premi. O sigui, què més es pot demanar, no?

En general, tot ha estat bo, no ha passat res dolent, res desagradable, res trist. Està sent tot tan bo que no t’ho pots creure. He estat molt afortunat perquè això podria haver passat d’una altra manera o no haver passat.

—Una de les coses que s’ha valorat molt és la presència de València com una ciutat literària, una ciutat literària actual. I no només València, sinó el Saler.

—Jo he viscut 13 anys a Madrid però em vaig dir: per què no. Si a mi el Saler m’agrada tant que després d’acabar la novel·la vaig anar a viure allà, per què no parlar-ne, per què no parlar de València, de les parts d’ella que per a mi són importants i són universals, i barrejar-les amb un element més universal encara com és Bowie, no?

—Una cosa que podria haver estat massa arriscat potser?

—És molt perillós en realitat, sí, perquè si no ho fas bé, fas el ridícul. Per això crec que també em va costar tant. Jo reconec que sóc de processos lents, tot i que a partir d’ara ja tinc més seguretat i ja sé que faig camí a cop segur i tot anirà més ràpid. Però, bé, el procés era aquest, i jo tenia clar el risc que es corria i tenia clar que ja amb l’edat amb la qual anava a acabar-la, el text havia de ser molt bo. Si no, és millor no fer res.

—Demostres en aquest sentit un gran respecte per la literatura mateixa.

—És una qüestió de creure en el que fas, i de sentir la necessitat de fer-ho. Jo porto anys intentant-ho, donant-li voltes, fallant, fallant, fallant, però necessitava fer-ho i al final les coses van ocórrer en el moment que havíen d’ocórrer.

—Hi va haver algun detonant?

—David Bowie va ser el detonant que reprengués la novel·la. Vaig pensar que era el moment i, bé, en un any i escaig la cosa va anar quadrant. La novel·la va trobar el seu punt, va arribar a Víctor Gomollón (Jekyll & Jill), a ell li va agradar i... Dóna vertigen sempre, perquè jo tinc ja 55 anys, però, d’altra banda, sabia que si aconseguia fer-ho bé, si el que jo volia fer ho feia com ho havia de fer, estava tranquil.

—En la novel·la, que cal llegir, hi ha dos trios de personatges. D’una banda, uns adolescents que estan immersos en aquest viatge iniciàtic cap a la maduresa. De l’altra, el que conformen Bowie, Iggy Pop i Coco.

— Aquesta simetria jo volia que estigués. Tres i tres. Dos homes i una dona en tots dos casos. Que només estiguessin ells. Això està premeditat, que no hi hagi ningú més. S’esmenta en la història a alguns personatges però actuen més com un simple atrezzo. Tots viuen aïllats, en una bombolla, en un entorn diguem estrany, diferent, però vivint en el seu món. Tot el que els envolta és com un decorat que els agrada, els produeix curiositat, els interessa. Tota l’estona són ells.