Sergio Alapont: «Fer música és una passió, encara que aquesta impliqui una recerca contínua de la perfecció»

En 2016 va ser reconegut com a Millor director d’orquestra a Itàlia per GBOPERA Awards, la qual cosa, no fa més que consolidar una carrera que molts de nosaltres ja suposava anava a ser reeixida per la passió que sent cap a la música, a la seua interpretació. Parlem amb ell entre viatge i viatge, i finalment vam aconseguir que reflexionés sobre les seues últimes actuacions al capdavant d’importants orquestres, així com la situació actual de la música clàssica a Castelló o la importància de l’educació musical, entre d’altres temes de gran interès que, esperem, els enriqueixi com a nosaltres. Sens dubte, Sergio Alapont és present i futur de la música i de Castelló.

—En la passada temporada (2017-18) has dirigit concerts a centres tan rellevants dins el panorama nacional i internacional com el Liceu de Barcelona, el Teatre Real de Madrid, Arena di Verona, i també al Palau de les Arts de València. Aquestes sales imposen respecte o combregues amb elles d’una manera que fan que donis el millor de tu mateix?

—Bé, realment han estat nous somnis convertits en realitat, de manera que, més enllà de la precisió que requereix treballar amb orquestres com la del Liceu, Teatro Real de Madrid o Arena di Verona, abans de res prefereixo gaudir aquest tipus de moments. Veure el Liceu des de la perspectiva del fossat de l’orquestra mentre saludes al públic amb el teatre totalment ple és una emoció incomparable.

—Aquesta temporada està sent molt intensa. Viatges a Mèxic, concerts a Itàlia, Israel, Estats Units... Què simbolitza o què suposa el viatge per a un músic avui en dia?

—Enriquiment cultural i personal. És un dels molts privilegis dels quals gaudim. És veritat que de vegades fer les maletes i pensar: «no tornes a casa en 70 dies (com em passa ara al setembre), visats, tres països diferents...», és dur. En realitat, és un factor que t’impedeix estar tot el temps que t’agradaria amb la teua família i amics, però ho assumeixes com a part d’aquest tipus de professió. Tinc molta sort que la meua dona pugui estar amb mi en la gran majoria dels llocs en els que dirigeixo, aprofitant tots els espais que li permet el calendari del seu treball al Teatre del Maggio Musicale Fiorentino, teatre en què ens vam conèixer la primera vegada que vaig anar a dirigir allà.

—A dia d’avui, pocs dubten a l’hora de definir-te com el director castellonenc més internacional. En certa manera, exerceixes d’ambaixador. En l’àmbit de la música clàssica, creus que Castelló està ben considerat?

—És clar. Espanya té importants teatres d’òpera reconeguts internacionalment, així com 29 orquestres professionals i una xarxa d’auditoris d’extraordinària bellesa i una molt bona acústica en la seua gran majoria. Castelló, sens dubte, no és una excepció, ja que ha creat un escenari visible a nivell internacional, principalment a través de l’activitat que es desenvolupa a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Igualment, sento una gran admiració per la figura de Francesc Tàrrega, ja que encara que la seua producció sigui gairebé totalment guitarrística, la seua música sona a tot el món.

—Any rere any vas madurant, consolidant-te en un món que, vist des de fora, sembla ferotge pel que fa a la rivalitat existent. Així mateix, en cada concert t’exposes a la crítica especialitzada i el públic (que és, en realitat, el més gran crític). Com ha millorat Sergio Alapont en els últims cinc anys?

—Com o el que he millorat, si és que ho he fet, es deuria només en haver continuat treballant amb la mateixa intensitat que ho he fet sempre, per tant a una major experiència vital. Al meu entendre, aconseguir el que considero seria l’ideal artístic d’aquesta disciplina, requereix una vida sencera. Fer música és una passió, encara que aquesta impliqui una recerca contínua de la perfecció. El que més estimo és el privilegi de fer música amb diferents orquestres cada any, diferents solistes, instrumentistes o cantants, així com estudiar en profunditat el vast repertori operístic com simfònic. Gaudeixo intentant ser bo en el que faig.

—Arribats a aquest punt, impossible no preguntar-te per les figures que t’han marcat més en la teua carrera. Qui són i què et van aportar perquè decidissis convertir-te en director d’orquestra i seguir millorant?

—La fantasia de Kleiber; el carisma de Bernstein; la serietat i el compromís amb l’art de la música de Solti; la passió per l’estudi i l’excelsa saviesa d’Abbado; l’exigència amb l’orquestra en cada assaig de Bychkov; la força i la passió de Pappano; el gust per aprofundir en el coneixement de la tradició interpretativa de Muti per poder trencar aquesta tradició amb propietat, seguint per tant el rigor de cada indicació a la partitura; la magnificència de Mehta o el domini exacerbat de la tècnica de Maazel.

—Crec que tens la suficient experiència per oferir algun consell als joves que volen dedicar-se a la música de manera professional. Què els diries?

—Aprendre a escoltar i valorar la nostra pròpia intuïció, i extreure sempre la part constructiva de qualsevol consell o punt de vista.

—Tens previst tornar a la província de Castelló en breu per dirigir algun concert?

—És possible, però sento no poder donar-te més informació de moment.

—No sé si és una constant en altres ciutats i centres, però a Castelló resulta molt difícil omplir la sala simfònica de l’Auditori quan es programa un concert de música clàssica. No sé si és un problema de difusió, cosa que dubto, o un problema de caràcter més aviat educatiu i social (és molt, però que molt, complicat veure gent jove assistint a un concert). Quina opinió tens sobre això?

—Sens dubte, al meu entendre és a causa del segon punt que esmentes. És veritablement decebedor que els plans educatius actuals segueixin sense incloure la matèria musical des de la infància a l’ensenyament públic. El dret a tenir contacte real amb un instrument musical a un nivell bàsic que permeti a qualsevol jove sentir les extraordinàries sensacions que proporciona produir un so, interpretar música en harmonia amb altres persones, cantar bona música polifònica en un cor des de nens... Una cosa que per exemple a Alemanya és fomentat i considerat una part bàsica de la formació dels nens, donant valor al treball en equip, la satisfacció d’apreciar el que es crea en conjunt amb altres companys. És una cosa que ells porten ensenyant-nos des de Haydn o Beethoven. En alemany en diuen «Zusammen Musizieren», una cosa així com el plaer de fer música junts. Un concepte que es pot aplicar a qualsevol altre aspecte de la cultura o de l’educació que sens dubte reverteix directament en la societat.

—Tot i que la resposta pugui ser òbvia, què significa per a tu la música? Què creus que pot aportar la música clàssica a la societat d’avui i del futur?

—Aprendre i cultivar el coneixement d’un llenguatge que ens permet valorar i apreciar l’enorme bellesa de la música. Potenciar el desenvolupament intel·lectual, així com l’esperit crític de cada persona. Enriquir la nostra maduresa emocional; o promoure i augmentar el gust de la societat per l’art i el coneixement de la història que ens ha fet el que som.

—A títol personal, quins reptes t’has marcat a curt-mig termini? Fins on vol arribar Sergio Alapont en la seua carrera com a director d’orquestra?

—El meu objectiu és seguir gaudint de tot el que he gaudit fins ara, seguir fent música amb bones orquestres i òpera en bons teatres. Tot això és ja un gran premi per a mi, una fita que mai havia imaginat.