Víctor del Árbol: «Crec en la universalitat de la literatura»

—Per començar, voldria preguntar-te pels teus delictes i faltes. Què li costa més feina a Víctor del Árbol a l’hora d’exercir l’escriptura? I què manies o rituals portes a terme durant el procés?

—Les preguntes honestes mereixen respostes honestes, i potser aquesta sigui la part més difícil per a mi. Separar l’anecdòtic, el que exemplificarà la idea, i concentrar-me primer en el que de veritat demana de mi la història que he decidit explicar. Necessito tenir clar per què vull explicar això i amb un punt de vista concret; en el procés hi ha trencaments que poden ser durs de superar. Intento escapar de l’aridesa en el discurs i això em porta a vegades a caure en l’excés d’asserció. Pel que fa a les manies, poques: més aviat costums de les que no sóc presoner, excepte, potser, el sempitern vici del tabac. Normalment començo cada novel·la amb quadern i bolígraf nou, procuro no corregir molt abans de transcriure aquests quaderns a l’ordinador i mai ho faig abans de tenir una primera versió tancada.

—T’imposes límits quan idees una història? Realitzo aquesta pregunta perquè, en més d’una ocasió, l’emoció pot encegar-nos i impedir que aquesta història comenci a construir-se com un voldria, desviant-nos del veritable objectiu.

—Una estimada editora em va definir una vegada afectuosament com un escriptor «molt generós» amb les trames. Crec que en realitat volia advertir-me contra aquesta tendència meua de tirar de cada fil que surt de la trama principal. Tot m’atrau; en cada personatge, per secundari que sigui, percebo una història que val la pena ser explorada narrativament. Intento fer cas d’aquest comentari i cenyir-me a la idea principal encara que de vegades em permeto digressions, sempre que apuntalin el tema de la novel·la. L’inesperat forma part de la creació, aprofitar els matisos que van sorgint.

—Creus que la figura de l’escriptor és avui dia una figura obsoleta? M’explico. Avui dia, qualsevol es denomina a si mateix escriptor, artista, filòsof... I ja sabem que ajuntar lletres no és escriure. Existeix, o almenys això crec, un gran compromís i una gran responsabilitat en acceptar aquesta condició d’escriptor. No és així? Quina és la teua opinió?

—Samuel Beckett, l’autor de Tot esperant Godot, tenia una visió més aviat pessimista de la Humanitat; com gairebé tots els hegelians, pensava que la desigualtat i la injustícia mai podrien solucionar-se. No obstant això, ell seguia escrivint, com Camus, com Baroja, com Unamuno... Per què? Perquè l’escriptor, a través de la ficció no només denúncia o reflecteix una realitat, sinó que crea una consciència col·lectiva, posa en marxa l’acció a través de la paraula. Crec, com escrivia Goethe, en la universalitat de la literatura perquè crec en la universalitat de l’ésser humà; i en el paper dels escriptors per crear aquesta consciència de germanor és vital. Nosaltres no construïm una simple realitat desiderativa: els valors ètics que s’acaben imposant, la visió de la Història, les ideologies i el pensament, tot el que som s’assenta en el paper dels escriptors.

—Mal que et pesi, ets l’exemple perfecte d’un autor que s’ha fet a si mateix, que ha anat creixent en cada novel·la i que, en base a un gran esforç i sensibilitat, ha arribat a dalt de tot. ¿Tots els reconeixements rebuts en els darrers anys, pesen? Et preocupa decebre el lector o, pitjor encara, decebre’t com a autor per haver de complir sempre amb unes expectatives?

—Em preocupa no seguir creixent en el sentit que, a diferència de l’Economia en Occident que fa insostenible la fal·làcia del creixement constant (com diu el professor Enrique Lluch), l’escriptura és un camí d’ascens permanent. Ascens a la capacitat, en la reflexió i en l’aprenentatge. El que pesa és la inseguretat que ens acompanya cada vegada que ens enfrontem a l’humà. Em preocupa adotzenar-me, caure en el lloc comú i en l’auto-complaença. Per sort, el camí fa pujada i això em manté alerta.

—Existeix aquesta història que encara no has escrit però que et obsessioni?

—Sí, aquesta història que es va perfilant en el meu interior des de fa dècades, que sé que estic cridat a explicar però a la qual encara no tinc capacitat d’arribar. Serà la història dels meus pares, dels pares de tota una generació marcada per ferides sense tancar.

—Per desgràcia, vivim en un país d’etiquetes. Necessitem etiquetar-ho tot per saber de què parlem, la qual cosa és més perjudicial que una altra cosa. En el teu cas, se t’ha considerat, des que vas començar, un escriptor de novel·la negra o novel·la policíaca. Tot i això, crec que t’has pogut alliberar d’aquesta «marca» per convertir-te en un autor total. O m’equivoco?

—Si tornem a la pregunta que em feies una mica abans, hi ha alguna cosa ja dita. Crec que les categories ja no tenen gaire sentit si l’objectiu és l’ésser humà i la seua naturalesa. De la mateixa manera que no té gaire sentit parlar de novel·les benignes o malignes. Ens acostem a l’Home en la seua totalitat i per fer-ho no ens queda més remei (ni més riquesa) que la hibridació.

—Per a Víctor del Árbol ser escriptor és un sacrifici o un plaer? O una barreja de tots dos?

—Sempre un plaer. Em considero una persona privilegiada pel fet de viure del que m’apassiona. I en allò que em fa patir, que em desencanta o que em decep amb mi mateix o amb els altres també trobo una manera d’aprendre.

—A què li tens por? I com afrontes o afrontaries aquesta por? M’agradaria una resposta dDes de la teua posició d’autor i també de no autor.

—Por a equivocar-me en els judicis de valor, a incórrer en prejudicis tot i esforçar-me a fugir d’ells; por a convertir-me en un personatge amb una màscara que ja no pugui reconèixer. Escriure és important, però seguir vivint altres coses també ho és.

—Quin valor li dones a iniciatives com les xerrades que organitzen centres universitaris com el CEU? Creus que els joves estan interessats en la literatura?

—Com deia el professor del CEU Enrique Lluch, expert en economia i pobresa, aquests fòrums són espais per al pensament, el debat i la reflexió. Afrontar aquest tipus de temes de manera pluridisciplinar em sembla una iniciativa molt intel·ligent i enriquidora, no només per als assistents sinó per als propis ponents.

—Per acabar, no puc evitar preguntar-te per aquells llibres que et van marcar, aquelles obres o autors que et van convidar a submergir-se de ple en la lectura i, per tant, en l’escriptura.

—Germinal, d’Émile Zola em va obrir la consciència de pertànyer a una determinada classe i vaig comprendre que l’escriptura és una cosa poderosa, no per les seues idees, sinó per les emocions que sigui capaç de transmetre. Amb tot, li dec a Camus l’amor profund pel nostre ofici. I d’entre totes les seues obres, L’Estranger. Qui no s’ha sentit sol mirant el sol allà dalt, fonent-nos?