“Escriure és una teràpia enfront de la desolació”

--Assegures que sempre intentes submergir-te en els conflictes psicològics que ens envolten. Tenint en compte que aquest món és bastant incongruent, no ha de resultar gens fàcil. La teua moral acaba intacta quan acabes una novel·la com La mirada de Chapman

-Si un escriptor és honest i s’entrega al que escriu, en finalitzar el procés creatiu la moral ha de quedar ja no només intacta sinó reforçada. Escopir bilis a través de paraules enfilades amb les emocions, en el meu cas resulta tota una teràpia enfront de la desolació d’un treball com el meu en el qual les misèries humanes no coneixen de disfresses.

--Recuperes als personatges de Roberto Rial i Maria Médem, que ja van protagonitzar No nos dejan ser niños

-Un personatge que no evoluciona (capítol rere capítol) no és un bon personatge. Així que imagina’t el repte que suposa aquesta evolució en una segona entrega. És bonic veure l’afecte que tots dos personatges --tot i les seues imperfeccions, algunes inacceptables moralment parlant-- reben dels lectors. A mi personalment em sedueix bussejar en els conflictes quotidians que silenciem; situo sobre Maria i Roberto aquesta càmera que els despulla i els redueix al que tots som: persones de pas en aquest absurd tràfec.

--Resulta particularment interessant aquesta subtrama que protagonitza Médem, la batalla per la custòdia del seu fill. Encara que no li donem la importància que mereix, aquestes són les tragèdies quotidianes de les que sols parlar, no és així?

-Em fa por aquesta pregunta davant la possibilitat que sigui jo mateix el que cometi un “spoiler”. El drama d’una separació és que els menors implicats es converteixin en meres eines jurídiques que satisfacin les pretensions individuals dels seus progenitors. La majoria de les vegades capritxos individuals, egos insatisfets i algun que altre ànims de venjança. Quan això passa les solucions legals deixen molt a desitjar. Els anomenats convenis internacionals i la seua aplicació tenen molt de farsa i s’allunyen de les veritables emocions humanes.

--No tot en la novel·la negra són crims, assassinats. Hi ha una part fonamental en aquest gènere, si ho etiquetem així, com és la recerca de certa justícia moral. Sabem que a la vida real, o allò que creiem és la vida real, allò que és legal no precisament és ètic. Com afronta Pere Cervantes aquest fet, formant part dels dos mons (com a membre de la Policia Nacional i com a ciutadà de a peu)?

-El dia que no m’irriti una injustícia, o el que almenys jo crec que és una injustícia, demanaré una destinació policial en què no tingui contacte amb l’ésser humà. N’hi ha. Com a ciutadà de a peu vull ser optimista tot i la genètica espanyola, aquesta que ens porta a la corruptela, a votar a qui ens roben, a considerar la cultura de prescindible... Alguna cosa em diu que l’inconformisme de la societat comença a ser el motor de les noves generacions i això sempre és bo. Una societat estàtica està condemnada i jo veig molt moviment als nostres carrers.

--A La mirada de Chapman

-Em venia de gust radiografiar el que he conegut del sector aquests últims anys. Vaig tenir la sort de ser convidat el passat 2015 a molts dels principals esdeveniments de literatura negra d’aquest país. Així que he extret de la meua experiència directa i de la meua fantasia un món editorial que potser no és el real però encaixa bé en la història.

--Un altre gest de complicitat interessant és el de la fotografia de John Lennon poc abans de morir. Quina història s’amaga darrere d’ella?

-Sempre m’ha seduït la història individual que hi ha en una fotografia, inclosa la del fotògraf que la va prendre. I aquesta última instantània de John Lennon signant un exemplar del seu disc ‘Double Fantasy’ al qual va resultar ser --cinc hores després-- el seu assassí, Mark David Chapman, mereix tota una novel·la. Jo només li he dedicat una subtrama de la novel·la. Però et confesso que tinc devoció per ella.

--Sempre m’interessa el procés d’escriptura, és a dir, aquest treball d’artesà que porta a terme l’escriptor i que, de normal, es desconeix. Em refereixo a les hores dedicades, a la feina de documentació i/o investigació... Com treballa Pere Cervantes en les seves novel·les?

-Sóc un psicòpata de l’organització. M’explico, abans que et formis una idea errònia de mi. Em vaig formar fa anys com a guionista de cinema a Barcelona --2 anys-- i allà vaig aprendre a escriure partint d’una idea matriu, d’una sinopsi i d’escaletes de trames i subtrames, al marge de fitxes detallades de personatges, tractant a ells per igual, encara que sigui un personatge secundari o fins i tot d’escassa menció. Vaig utilitzant diferents colors per a cada trama i així visualitzo ràpid, fins i tot abans d’escriure el primer capítol, si alguna subtrama està prenent més rellevància del que caldria. No sóc dels que escriuen sense saber com acabarà la seua història. Això em provoca ansietat, vull ser el comandant de l’avió de la meua creativitat. En cas contrari em fa por volar.

--Solc preguntar sempre per les influències. Tots bevem d’altres fonts, ens inspirem en l’obra d’autors que ens van precedir. En aquest sentit, quins han estat i són els teus referents com a escriptor?

-Suposo que hi ha influències de les que un és conscient i d’altres que es queden amagades en el subconscient, i d’aquestes només els lectors et poden advertir. De les conscients et diré que Francisco González Ledesma és la meua referència. La precisió de la seua literatura i com et sacseja les emocions amb les seues històries, són el meu veritable sextant com a escriptor. Si algun dia escric una quarta part del bé que escrivia ell, llavors hauré assolit una fita personal. Les reflexions existencialistes de Milan Kundera també van calar en la meua joventut i les conservo en la meua maduresa.