+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Sergi Cambrils: «Escriure va produir en mi un efecte terapèutic»

L’artista de Peníscola publica ‘Tropecientas trompas’, una selecció de relats de microficció, en Onada Edicions

 

Presentació. El llibre es va presentar al centre sociocultural de Peníscola. -

Eric Gras
10/06/2018

Hi ha persones que mai deixen de sorprendre. Sergi Cambrils seria una d’elles. Si el seu art absurd i festiu sempre ha donat mostres de la seua brillantor creativa, ara s’atreveix amb el món literari. El de Peníscola és una persona inquieta, no hi ha dubte. Tropecientas trompas és el seu primer llibre, una antologia de microrelats que publica el segell de Benicarló Onada Edicions.

—Sempre et va interessar l’escriptura?

—Per a res. Fa cinc anys que escric. De fet, encara recordo el primer dia que em vaig posar a escriure amb la intenció d’esgarrapar en alguna cosa profund. Estava molt atabalat, molt, i em va ajudar per estar unes hores centrat en quelcom productiu. De vegades, m’embardisso en bucles obsessius i tòxics que m’anul·len. La veritat és que va produir en mi un efecte terapèutic i em vaig sentir millor. Em va servir de bàlsam. Escrivint et fas companyia; és un estar amb tu mateix que no resulta tan molest com en altres ocasions. Des de llavors no he parat d’escriure i el meu compromís per explicar històries a través de l’escriptura ha estat i és semblant al de la pintura, la meua altra gran passió.

—Quan vas saber que era el moment de compartir aquests breus relats amb el món, de donar curs a la teua vessant literari?

—Quan l’exercici per explicar històries em divertia i escrivia amb força regularitat. Si et diverteixes és bon senyal.

La curiositat em va fer buscar sobre el gènere del microrelat, i el que vaig descobrir va ser grandiós. Em vaig il·lusionar com un nen i vaig descobrir una cosa que m’apassionava sense saber-ho. Em va agafar per sorpresa. Molta gent es jubila i no sap què fer amb el temps; mai s’han parat a pensar que els agrada de veritat, o no ho han descobert. Suposo que en el meu cas tot té a veure amb aquesta necessitat per crear. Sóc creatiu. El sentit d’estar en aquest món és una cosa semblant a abocar el nostre gotet d’essència a la immensitat del mar. Amb això hauria de valer-nos. Ara ho sé.

—Tot i que és complicat respondre... Et sents més còmode il·lustrant o escrivint?

—Ara mateix em ve més de gust escriure. De fet m’encanta compartir els meus relats. Sóc bastant metòdic i m’ho prenc com un exercici. Encara que de vegades m’obsessiono i... zasca! M’afecta de manera negativa. L’alegria em porta al moviment i aquest a tenir ganes de seguir aprenent. Aquest llibre és el meu primer acostament a la literatura a nivell editorial; em falta molt per assolir l’ofici d’escriptor i per aprendre. De fet, no em considero escriptor. La pintura segueix sent la meua gran nòvia, he estat força temps amb ella i s’ha creat un vincle fort. Gràcies a Déu no té gelosia que fantasiegi una mica amb aquesta nova pretendent que m’ha sortit: l’escriptura. Es porten bé; es complementen. Únicament he canviat les pinzellades per les paraules.

No és cap novetat si afirmo que les parelles poden cansar-se de la convivència diària amb la persona a la que estimen, doncs les seues petites idiosincràsies —com podríem anomenar-les—poden ser motiu suficient per a repudiar i agafar-se tírria. Ara mateix jo estic en un punt d'aquests amb la pintura; de desgast per les manies tontes, els sorollets molestos o els frecs irritants i sense sentit. Però serà passatger, sovint penso en les seues coses bones.

—En el teu particular univers creatiu, l’absurd o surrealisme juga un paper important. És per això que pregunto, què pot trobar-se el lector a Tropecientas trompas?

Tropecientas trompas és un llibre on es picoteja. És una panotxa que es desgrana amb facilitat en el marc de la ficció, on el lector pot degustar històries que parlen de la quotidianitat, del que és inversemblant, de la mort, de l’amor, de l’humor, de l’absurd... de qüestions que et fan parpellejar ràpid i et conviden a romandre una estona en silenci. Però compte, no és convenient llegir el llibre d’una tirada. Sacrilegiiiii! No ho facis!

—Llavors?

—Si un vol, pot saltar del primer relat al que està en la pàgina setanta-set, i no passa res. No hi ha problema. Mai es perd el fil. La panotxa agrupa les històries en capsuletes independents, i depèn d’on mosseguis comprovaràs que el grànul tanca un determinat gust o essència. És preferible que no s’exploten molts grans d’aquest blat de moro literari; moltes crispetes poden empatxar i fer que et portis les mans a l’estómac pel dolor. Així que és millor paladejar d’empassar, i que et quedis una mica amb gana cada vegada que vulguis clavar la dent. M’agrada pensar que el que es respira en acabar el llibre té a veure amb l’emocional i el fràgil.

—Com va sorgir la possibilitat de publicar aquests microrelats a Onada Edicions?

—En realitat, un dia que estava especialment content vaig decidir passar per l'editorial de la qual ja havia sentit parlar, i vaig deixar l'últim manuscrit en el qual havia agrupat una bona quantitat de relats. Les vegades que no estàs tan alegre et dius: «On vas, flipat?» Però aquell dia vaig pensar en positiu: «prova, home, el no ja el tens». Reconec que em va ajudar a decidir-me el fet de poder portar personalment el manuscrit.

Cada any tinc el costum d'elaborar un llibre digital on faig un recull de tot el treball escrit i l'imprimeixo en paper. M'agrada veure-m'ho tot ordenat i recopilat com una mena de diari d'històries, de reflexions, de breus assajos, etc. No sempre el que és breu és un microrelat, però bé això seria una altra història. La qüestió és que em van cridar als tres dies, i així va començar tot. En menys de cinc mesos llibre al cant. Més ràpid del que mai hagués imaginat. Estic molt content amb l'editorial i amb la seua professionalitat. Són gent molt propera que cuiden molt les seues publicacions i tots els detalls; per a ells això també és una passió. A més, estan a només 7 km del meu poble, què puc demanar més.

—Impossible no interrogar-te sobre quins autors han pogut marcar la teua manera d’escriure. O tot en tu sorgeix per generació espontània?

—Normalment sempre comencem la casa per la teulada. Primer llegia a companys en xarxes socials, també rondava blogs... Després em vaig comprar Manual de técnicas narrativas d’Enrique Páez, volia aprendre, i d’aquí vaig començar a llegir a escriptors contemporanis del gènere. Articuentos de Juan José Millás em va meravellar. Van seguir altres. Podria fer una llista, els enumero tal com em venen al cap: Sergi Pàmies, Etgar Keret, Quim Monzó, Roald Dahl, Bukowski, Mario Benedetti, Cortazar, Txèkhov, Carver, Julia Otxoa, Mrozek... i molts altres.

—Després de la publicació d’aquest llibre, podem entreveure una fecunda carrera literària? O ha estat més aviat una espècie de regal inesperat?

—La veritat és que m'encantaria recopilar volums, jeje. Com he dit abans em produeix un cert plaer veure ordenat el caos. Si no és a través d'una editorial, segurament, jo mateix m'imprimeixi una còpia en forma de llibre, amb anelles, com ho faig normalment quan finalitza l'any. M'encanta veure lloms de les meues coses escrites; gaudeixo fent una ullada a les meues llibretes de notes, plenes d'idees i gèrmens per iniciar històries. Penso que tot això serà una herència escrita perquè els meus cercles pròxims puguin interpretar els meus altres seus.

Ara de debò, no sé què passarà. La meua idea és divertir-me i seguir amb la microficció perquè em permet abordar molts temes, però m'agradaria provar a escriure relats més llargs, a veure què tal.
Ah, se m'oblidava; des de fa gairebé quatre anys mantinc actiu un bloc amb els meus relats: http://microsergirelatos.blogspot.com/

—Si haguessis de recomanar-li a un lector que llegeixi el teu llibre, què li diries?

—Sobretot li demanaria que no ho llegeixi com una novel·la a l'ús; full després de full i quantes més millor. Aquest llibre no és d'aquests. Aquest llibre ha de perllongar el màxim possible i és preferible que es consumeixi en petites dosis. Dos o tres i una pausa llarga. El moment per a fer-ho pot ser, per exemple, quan s'aixequi al matí, abans d'anar-se'n a la feina, assegut al tron del bany. Aquest és un dels llocs predilectes del bon lector de microrelats. També pot llegir-los a l'autobús, al tren o el metro dirigint-se al treball. És ideal per a trajectes curts. A l'estiu, pot portar-ho a la platja. Dos capsuletes i un bany. No tallen la digestió. L'assumpte és que jo no estaria més d'una hora llegint micros. Per això ja hi ha les novel·les. Aquest gènere és fantàstic per als que disposen de poc temps i volen acabar el que llegeixen, sense que quedi res al tinter. Solen ser històries molt curtes amb un gran pòsit. El lector ha de ser actiu i esforçar-se a atendre amb els cinc sentits al que es narra, permetent-li, si és el cas, que el relat perduri en el seu cap i es converteixi en una contusió, un cop de puny, una carícia, una imatge potent, un somriure cada vegada que ho recordi o que ho remogui per dins, que li cogui com una nafra o li faci replantejar la seua existència. Això seria el seu.

—No puc evitar preguntar-te, deixant de banda la notícia d’aquesta publicació, per la teua faceta artística. Estàs preparant alguna cosa nova?

—Ara mateix no faig res. Però vaig pintar, bé, vaig il·lustrar (millor dit) al seu dia, quan tenia més ganes, i he de dir que tinc la feina guardadeta al meu estudi per treure-la d’aquí a poc si tot va bé. En realitat és un altre projecte editorial. He il·lustrat un recull d’expressions populars. Jo mateix he buscat un bon grup d’elles que tinguin una relació coherent per ser interpretades literalment. Serà un àlbum il·lustrat que no només es llegirà, sinó que també haurà d’observar-se amb ulls de detectiu.