+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

TEATRE

Espert, Mouawad i Gas, teatre en estat pur, a Castelló

El 22 d’octubre el Teatre Principal de la capital de la Plana acull la representació de l’obra ‘Incendis’, peça clau del teatra del segle XXI

 

Dama del teatre. Nuria Espert és una de les millors actrius de la història del teatre del nostre país -

Sara Llopis
15/10/2017

Va ser Konstantin Stanislavski, el cèlebre creador del mètode interpretatiu Stanislavski, qui va dir que un actor o actriu «mai ha de desesperar, ni oblidar aquest propòsit fonamental: estimar el seu art amb totes les seues forces i estimar-lo sense egoisme». El pedagog teatral i director d’escena d’origen rus tenia molt clar que en el món de la interpretació, els actors havien de treballar tota la seua vida, cultivant la seua ment, ampliant la seua personalitat, i tot això per desenvolupar el seu talent.

Núria Espert porta des de 1954 cultivant la seua ment i desenvolupant un talent que ningú dubta és innat en això de la interpretació. Amb tot just 19 anys ja va demostrar la seua energia i poder sobre l’escenari interpretant al Grec la Medea d’Eurípides, tota una declaració d’intencions; i en aquestes més de sis dècades no ha deixat de créixer i créixer fins a esdevenir una dona de teatre, en tota una icona.

Com diu Teresa Cendrós, va tenir bon ull Josep Maria de Sagarra quan, després d’escoltar-li recitar uns versos en una prova convocada al Romea a la qual es va presentar acompanyada de la seua mare, va exclamar: «Aquesta nena te a els collons d’un toro». L’implacable dramaturg desconeixia en aquell moment que la nena, de 13 anys en aquell temps, a més de ser valent i tenir fusta, hi havia mamat teatre des del mateix bressol. Filla d’una parella d’actors aficionats que es van fer nuvis darrere el teló d’un teatre de barri encara que van acabar separant-se, Núria Espert Romero va saber des de molt tendra edat, en part influïda per la seua mare, que el seu fort eren les taules. No s’equivocava, no.

La versió que va protagonitzar a principis de la dècada dels 70 de Yerma, el clàssic de García Lorca, va marcar, segons el cèlebre director Peter Brook, un abans i un després en el teatre europeu. Va ser a partir de llavors, diu Cendrós, «quan Espert aconseguiria la seua consagració definitiva com a actriu catapultant-la al reconeixement internacional». I afegeix: «el respecte pel seu ofici als escenaris i davant d’ells —com directora de escena— no ha parat de créixer». Tant és així que era inevitable que, tard o d’hora, li concedissin el premi Princesa d’Astúries de les Arts.

Entre la històrica Medea del Grec d’aquell any de 1954 i l’última peça en la qual participa i que aclapara, Incendis, el seu itinerari teatral és extraordinari. Espert ha representat desenes d’obres del quadre d’honor de la dramatúrgia mundial —Shakespeare, Calderón, Molière, Arthur Miller, Oscar Wilde, Brecht, O’Neil, Genet, Sartre, Lorca... — i també ha dirigit òpera —Puccini i Verdi són els seus favorits— en els més sacrosants coliseus lírics. Aquest poder hipnòtic que desprèn sobre les taules, aquesta bellesa felina i aquesta elegància, la seua mirada esquinçada i el seu magnetisme, la converteixen, als seus ja més de vuitanta anys, en un dels grans atractius d’aquesta temporada cultural de tardor a Castelló, com bé ens va comentar el delegat territorial de l’Institut Valencià de Cultura, Alfonso Ribes. Però això no és tot.

180 MINUTS DE QUALITAT

Ribes assegurava durant l’entrevista que vam mantenir amb ell la setmana passada que Incendis són «180 minuts de qualitat pura». Això és així perquè a la presència de Núria Espert cal destacar la d’actrius com Laia Marull o la direcció de tot un Mario Gas, un altre tità de l’escena teatral espanyola. Si, a més, resulta, que el text que representen és una de les obres clau del teatre del segle XXI, podem estar convençuts de la seua vàlua.

Incendis és, potser, de la tetralogia La sang de les promeses, l’obra de Wajdi Mouawad més tràgica. Nascut al Líban però canadenc d’adopció —allà va arribar el 1983 i allà va ser on es va formar teatralment—, Mouawad ens presenta la història d’una jove, gairebé una nena, que concep un fill fruit de l’amor, en una societat travessada per la guerra i l’odi. El nen li és arrabassat només néixer i Nawal, aquesta jove gairebé una nena, no desistirà fins trobar-lo, ja que ha fet la promesa d’estimar-lo sempre, «passi el que passi». És així com comença una recerca obstinada, un viatge al desconegut. I quan, després de molts anys, a la fi troba al seu fill, Nawal comprèn que l’amor i l’horror poden anar de la mà d’una manera terrible, terriblement humana. I la fogonada d’aquesta revelació la fa callar per sempre. Viurà en silenci els últims anys de la seua vida i només parlarà mitjançant el testament que deixa als seus fills bessons, Jeanne i Simon, als qui s’encarrega també una recerca: la del seu pare, que tots dos creien mort, i la d’un germà del qual existència ignoraven absolutament. Jeanne i Simon, igual que la seua mare, emprendran un viatge al desconegut, un viatge a través de l’espai i del temps (però també a l’interior de si mateixos), per acabar trobant-se a si mateixos.

UN VIATGE...

Tragèdia i revelació són termes complementaris. I el públic, tots nosaltres, a través de la lectura o de la representació d’aquesta peça, experimentem també un viatge cap a la lucidesa, cap a la comprensió que Incendis no parla d’una família determinada, sinó que ens ensenya a tots i de manera molt particular als que vivim la nostra tranquil·la, democràtica i plàcida vida en el reducte occidental preservat de les guerres, de la fam, de les migracions violentes, del confinament en camps de refugiats, dels genocidis... Nosaltres som Nawal, i Jeanne i Simon... i anem descobrint que no estem al marge de la suma monstruosa del dolor que esglaia al món. I ens callem com va callar Nawal.

Amb el silenci que succeeix a la tragèdia: un silenci que ressona en la consciència adormida dels homes, es presenta davant el públic castellonenc aquesta obra magistral que ja ha emocionat i commocionat públic i crítica en ciutats com Madrid i València. Poder gaudir a Castelló, al nostre Teatre Principal, aquesta obra és un luxe que hem de valorar, una experiència que no sempre es presenta i que cal aprofitar. Serà el dia 22 d’octubre, diumenge que ve, una cita que no ens podem perdre.