Per a què serveix una fira d’art contemporani? Aquests aparadors globals, perfectament organitzats per dur a terme aquest joc establert entre l’oferta i la demanda, suposen també un reclam per comprovar quines són les últimes tendències, quins artistes es cotitzen més o quins d’ells tenen un missatge veritablement interessant de compartir.

A les fires d’art contemporani hi ha molta comèdia. És un món poblat per algun que altre farsant, molt oportunista, i algun que altre amant veritable de l’art. Aquesta és la meua opinió, és clar, una opinió que s’ha forjat en els anys que he visitat cites com la Biennal de Venècia o ARCO.

Existeix en aquest món de l’art una aura de fantasia i fingiment al mateix temps, és un teatre que gaudeixen uns pocs, doncs aquells que exerceixen de promotors artístics ja s’encarreguen de consolidar aquesta diferència entre creadors-galeristes i la resta dels mortals. No és estrany, per tant, que se’ls hagi titllat d’elitistes en més d’una ocasió, fins al punt que una gran part de la societat arribi a menysprear l’art més actual, menyspreu que es produeix no per la seua qualitat, sinó per l’actitud pomposa i vanitosa d’aquesta esfera que mira de dalt a baixa la resta dels mortals. Hem de donar gràcies perquè la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló, MARTE, no sigui així. Gràcies!

Malgrat les meues crítiques sobre les seues «falses aparences», sí que he de reconèixer aquesta funció d’aparador que les grans cites firals de l’art compleixen. Estar present a ARCO, per exemple, no és intranscendent. Fins fa ben poc l’única representació castellonenca a la cita internacional madrilenya era la de Cànem, la històrica sala de Pilar Dolz i Rafael Menezo. Per causes que no vénen al cas, Cànem va deixar d’assistir i ARCO, tot i que des de la direcció que ara exerceix Carlos Urroz no ho cregui, es va quedar una mica òrfena. Però aquest és un altre cantar.

Encara que amb alguna representació esporàdica i individual —bé sigui d’algun artista o representant d’alguna editorial centrada en el món de l’art—, Castelló havia perdut la seua presència a ARCO, una presència que enguany recupera gràcies a l’aposta de la Diputació Provincial de Castelló de promocionar en un estand propi al Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés (MACVAC).

QUÈ EXHIBIRAN? // Les tres obres que viatjaran des del MACVAC a ARCO són obres que ha restaurat recentment el Servei de Restauració de la Diputació. Així mateix, tal com ens comenten des del centre museístic, han triat a artistes «que representin la internacionalitat dels fons del MACVAC, a més de ser tres obres de materials molt distints i que exemplifiquen la complexitat de la seua conservació». Aquestes obres són La Galleta (1970), d’Andrés Cillero, obra de pintura i escuma de poliuretà flexible sobre contraxapat; S / T (1975), d’Eva Lootz, buata, parafina i coure, díptic; i S / T (1984), de Bengt Karl Erik Lindström, acrílic sobre paper.

Tres obres amb un llenguatge distintiu. Tres exemples de la riquesa que alberga el MACVAC i que ara gaudiran a Madrid del 22 al 26 de febrer.