Rosario Raro: «Fa 20 anys que sé que escriuria esta història»

—Què té la realitat que tant t’atrau?

—Que sempre ens proporciona els millors arguments. Diuen que el millor escriptor és el temps, perquè té maneres de resoldre que ni als qui tenim molta imaginació se’ns ocorrerien.

—Quin camí et porta a voler narrar aquesta història?

—La història de Siboney viu amb mi des de fa uns 20 anys. Després de la meua novel·la Volver a Canfranc i de La huella de una carta estic convençuda que este és el meu moment. És una defensa de la llibertat, diu que ningú ens la pot concedir perquè ja és nostra, i és un reflex de la lluita entre els esclavistes i els abolicionistes. Vaig conéixer el que havia passat amb Dulce Sargal mitjançant una mena d’informe policial de 1875 que em va ensenyar un antiquari. Quan vaig llegir la seua última frase, en la qual explicava el que va passar, vaig sentir tal perplexitat que vaig saber que qualsevol dia escriuria aquesta història perquè els lectors experimentaren el mateix que jo.

—Aquesta és, en essència, una història d’amors i d’odis?

—Sí. És per damunt de tot la història de dos cunyats: Mauricio Sargal i Bartolomé Gormaz, un parentiu que no ha sigut massa tractat en la literatura. Narra les aventures, les peripècies de dues persones oposades pel seu caràcter i per les metes que persegueixen en les seues vides. I inevitablement, perquè m’agrada que les novel·les reflectisquen la vida, hi ha amor. Al llarg de la travessia d’ultramar, Mauricio coneix a Deva --així, sense cognom, perquè ella sap que si li’l diu, l’espantarà-- i sent per ella una atracció immanejable, en el sentit que és eixe tipus de passió que, per tal que siga possible, la resta de circumstàncies de la vida d’ambdós han de canviar.

—L’anterior novel·la ens trasllada a la inhumanitat de la indústria farmacèutica. En aquesta, tu mateixa escrius «Hi ha grans fortunes que tenen el seu origen en un crim. Altres, n’oculten centenars». Has passat d’escriure novel·les a denunciar realitats que tots hauríem de conéixer?

—Per a mi, que les meues novel·les tinguen eixe vessant social, de crit, és necessari. No es tracta de reflectit una llegenda negra o blanca, sinó de ficar el focus damunt dels temes el coneixement dels quals se’ns ha escamotejat. Hi ha massa interessos perquè no sapiguem determinades coses. En aquests moments, segons l’índex que publica cada any la Fundació Walf Free, hi ha al món més de 40 milions d’esclaus. Crec que davant realitats així no es pot mirar cap a altre costat.

—Qui són Bartolomé Gormaz i què té a veure amb Máximo Zafara, el marit de ‘La huella de una carta’ anterior?

—Segurament les seues prioritats. Bartolomé és negrer allí, al Carib, però filantrop, benefactor, un insigne ciutadà premiat pel rei Alfonso XII amb un títol nobiliari. Máximo tenia una confusió mental més pròpia d’examinar-se des d’una aproximació psicoanalítica. Ambdós no pensem més que en ells mateixos, en enriquir-se i, per damunt de tot, ascendir en l’escala social, en el cas del primer, de Bartolomé Gormaz, espentat per un tremend complex respecte del seu origen.

—Si les teues novel·les anteriors tenen una connexió indiscutible, són les seues protagonistes, dones fortes que lluiten per dirigir les seues vides i acabar amb les injustícies. Què trobarem d’això en ‘Desaparecida en Siboney’?

—Quan comença la novel·la, la protagonista femenina no està. El pes de la trama el porta el seu germà, Mauricio Sargal. Dulce és una dona amb un caràcter captivador, molt artista, a més, però quan son pare li diu que ha de casar-se amb Bartolomé Gormaz, sap que des d’eixe moment renuncia a qualsevol forma de felicitat present o futura, però és el segle XIX i una novel·la així no es pot llegir amb els ulls de 2019. Ella de cap manera podia contravenir la voluntat de son pare. Se sacrifica. El context sempre marca molt qui som o qui podem arribar a ser.

—D’Osca a Barcelona, per a acabar en Cuba. Com ha sigut eixe viatge per a tu?

—A més de desplaçar-nos espacialment, la literatura ens dóna la possibilitat de fer viatges en el temps: Canfranc en 1943 i 1944; Barcelona en 1962 i ara Santiago de Cuba en 1874 i 1875. Crec que per a escriure sobre un lloc és molt important conéixer-lo a fons, d’aquesta manera s’aconsegueix que les novel·les siguen tridimensionals, habitables, que el lector no senta que li conten una cosa succeïda llavors, sinó que se senta allí. Han sigut tres viatges literaris molt plaents, tanmateix m’ha passat amb els seus relats reals.

—Després de publicar la tercera novel·la amb la què possiblement és l’editorial més important del país, es pot dir que l’èxit s’ha consolidat? O cada llibre no deixa de ser un nou projecte amb tot el que això suposa?

—És cert que la meua editorial pertany al món de la comunicació més important de parla hispana, repetir suposa que l’anterior ha anat molt bé, però quan escric no pense en res més que en la història, en els seus personatges, les seues accions, en l’escenari, etc. Tota la resta ha de vindre després, no es pot anticipar.

—Els lectors que segueixen a un mateix autor solen buscar punts en comú entre les seues novel·les. Quins són els teus, des del teu punt de vista?

—En llegir les tres novel·les, a més de punts de connexió el que es troben són les meues obsessions. En el meu cas seria el tema social. Com deia abans, la necessitat de rescatar fets de la història que no són capítols tancats, sinó que les seues conseqüències arriben fins a l’actualitat. Crear un territori nou a mig camí entre la realitat i la ficció, i descobrir històries, ficar el focus en les zones fosques de l’esdevenir de la condició humana, com l’esclavitud en aquest cas concret.

—Pots deixar d’escriure en algun moment? O quan l’última novel·la està en les llibreries ja et ronden noves idees pel cap?

—Tinc diverses històries amb mi en diferents estats de gestació. Crec que escriure és una activitat continua i, per damunt de tot, mental. Estar davant del teclat, la llibreta, el suport que cadascú utilitze, és només transcriure. Necessite escriure per a explicar-me a mi mateixa, perquè tot cobre sentit, perquè les peces encaixen. No m’imagine sense escriure perquè és una cosa que he fet des de sempre. A més, per a mi és una de les meues principals fonts de felicitat.