Guy Cassiers pertany al grup dels principals pioners de teatre europeus. El seu llenguatge teatral singular uneix la tecnologia visual amb la passió per la literatura, i en els últims anys s’ha concentrat en les relacions complexes entre l’art, la política i el poder.
L’interès creixent de Cassiers per la història política europea s’ha manifesta en projectes com Sang et roses. Le chant de Jeanne et Gilles («Sang i roses. El cant de Jeanne i Gilles»), que parla sobre el poder i les manipulacions de l’Església, i Coeur ténébreux («El cor de les tenebres», basat en la novel·la homònima de Joseph Conrad), que se situa en el passat colonial.
Considerat, com dèiem, un dels creadors teatrals més innovadors d’Europa, un dels seus últims reptes ha estat La néta del senyor Linh El propi Cassiers assegura que aquesta obra «és un projecte europeu», ja que, com destacàvem fa tan sols unes línies, «des de fa molt temps, Europa és un tema important en els meus espectacles» —a les ja citades Sang et roses. Le chant de Jeanne et Gilles i Coeur ténébreux hem d’afegir L’Homme sans qualités, Mefisto forever i Les Bienveillantes—, Totes elles prenen explícitament com a punt de partida moments de la història europea: el poder de l’Església en l’Edat mit-jana, el colonialisme, l’esclat d’Europa en 1914 i l’ascens del nazisme i la Xoà. Amb La néta del senyor Linh, explica, «abordo un tema tan actual com el dels refugiats, un dels grans reptes d’Europa en aquests moments».
Procés creatiu
Procés creatiu Deixant a un costat el contingut d’aquesta obra, si alguna cosa la caracteritza és el seu procés de creació, ja que és també un element d’aquesta dimensió europea que vol fer-nos veure el director belga. Es tracta, assegura ell mateix, «d’una nova forma de col·laboració internacional». En aquest sentit, recorda que «vam fer l’espectacle Rouge décanté en quatre idiomes diferents: neerlandès, francès, anglès i espanyol. L’actor Dirk Roofthooft es va aprendre el text en els idiomes dels països als quals anàvem de gira». En canvi, amb La néta del senyor Linh, assenyala, «fem un pas més enllà: no canviem només d’idioma, sinó també d’actor». Així, cada vegada que munta aquest espectacle, el fa amb un actor del país coproductor. «D’aquesta manera, l’actor, el seu idioma i la seua cultura exerceixen un impacte en el contingut. Cada actor està estretament vinculat a l’adaptació de la peça», explica.
És aquí on la figura de Lluís Homar cobra especial rellevància, perquè és ell, i no un altre, qui va acceptar el repte de Cassiers. Així, l’actor català, després de fer una cosa semblant en Terra Baixa, se situa tot sol sobre l’escenari per a interpretar tots els papers del muntatge (el narrador, el senyor Linh i el senyor Bark) i juga amb tots els recursos escènics que té al seu abast: acció dramàtica, paraules, imatges, música, so, projeccions... D’aquesta forma, porta a l’escenari una història sobre la solitud i l’anhel de comunicar-se amb els altres.
«No es pot interpretar aquesta obra sense fer un exercici de modèstia i generositat», assegura Homar, qui afegeix que «a vegades aquí ens mirem massa el melic. És bo mirar més enllà per a desenvolupar projectes tan estimulants com aquest», un projecte que ha entusiasmat allà on ha anat, que ha estimulat i ha sabut explicar una realitat cruel i complexa dels nostres temps, com és la situació que viuen milions de refugiats a tot el món. Tant per a Philippe Claudel com per a Guy Cassiers, era un tema a tractar i, en el cas d’aquest últim, fer-lo des de diferents punts de vista gràcies als diferents idiomes i intèrprets amb què s’ha pogut veure per Europa, observant amb interès la seua evolució, els seus límits i barreres, la seua riquesa i singularitat.
En cada muntatge, com diem, Cassiers es deixa influir per un altre idioma, un altre actor i, naturalment, un altre públic. Per tot això, caldrà veure quina és la reacció d’aquells que acudeixin al Teatre Principal de Castelló el pròxim 26 de gener, doncs segur que no sortiran indemnes de l’escenari de la plaça de la Pau.
