Pocs intèrprets poden presumir del fet de gaudir d’una estreta col·laboració i amistat amb directors de prestigi de Giovanni Antonini, Frans Brüggen, Sir John Eliot Gardiner, Philippe Herreweghe o Andris Nelson, per citar només alguns. Isabelle Faust sí està en possessió de fer gala d’aquesta condició o estatus, encara que no és aquest el seu estil.

El seu treball, les seues interpretacions sobre l’escenari i les seues investigacions parlen per si soles. Així, no resulta estrany comprovar que guanyés sent molt jove el Concurs Leopold Mozart i el Paganini, o que actuarà molt aviat amb algunes de les orquestres més importants de l’món com ara la Filharmònica de Berlín, la Simfònica de Boston o la Freiburger Barockorchester. La clau del seu èxit no és altre que la fascinació que proporciona als seus oients gràcies a les seues sòlides interpretacions.

La violinista alemanya aprofundeix en cada peça que toca tenint en compte el context històric musical, els instruments històricament apropiats i l’autenticitat d’acord amb un estat de coneixement contemporani, cosa que agrupacions com l’Akademie für Alte Musik Berlin —més coneguda com Akamus— han pogut comprovar en diferents ocasions, i un aspecte que el públic castellonenc coneixerà de primera mà el 3 de març si acudeix a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló.

Akamus s’ha establert com un dels pilars de l’escena cultural de Berlín, la qual cosa simbolitza que és un dels pilars de l’escena cultural europea actual. És per això que la seua «unió» amb Faust sembla un esdeveniment extraordinari que es veu enriquit encara més, si és possible, mitjançant el programa que interpretaran i que podríem resumir perfectament amb un cognom universal: Bach.

Així és, Johann Sebastian Bach serà el gran protagonista de l’actuació d’Akamus i Faust, si bé un dels fills del cèlebre compositor alemany, Carl Philipp Emanuel, també hi serà present. En concret, interpretaran el Concert (Doble Concert) en Re menor, BWV 1043 per a 2 violins, corda i baix continu, de J. S. Bach; la Simfonia en do major, Wg 182, núm. 3, de C. P. E. Bach; i el Concert en do menor, BWV 1060R per a oboè, violí, cordes i baix continu; Concert en sol menor, BWV 1056R per a violí sol, cordes i baix continu; el Trio Sonata en do major, BWV 529 per a dos violins i baix continu —originalment per a orgue i transcrit per Richard Gwilt— i finalment el Concert en re menor, BWV 1052R per a violí sol, cordes i baix continu, totes elles del patriarca dels Bach. Un concert que no mereix passar desapercebut, més bé tot el contrari.