Incertesa i preocupació. Això és el que vaig sentir en conèixer el cartell del Festival de Jazz Internacional de Peníscola en la seua catorzena edició, una edició que d’internacional té més aviat poc, cosa que no fa sinó augmentar alguna que una altra sospita sobre el seu estat actual, la seua supervivència.

Sense desmerèixer el cartell d’enguany, ja que tots i cadascun dels concerts estaran protagonitzats per músics d’una gran qualitat, molts dels amants del jazz de la província —entre els quals m’incloc— sentim una estranya sensació, que bé pogués estar fonamentada per una lleugera decepció o, com a molt, un sorprenent desengany. M’explico. Des dels seus inicis, el festival peniscolà va buscar amb especial afany sumar-se al selecte grup de cites jazzístiques que a Espanya tenen Sant Sebastià i Vitòria com als seus grans exponents. De fet, sense por d’equivocar-me, Peníscola va aconseguir situar-se en el top 5, alternant-se amb ciutats com Madrid i Barcelona. Per aquí han desfilat autèntiques llegendes, mites vivents d’aquest gènere musical que segueix captivant a generacions i generacions de somiadors empedreïts.

Potser el meu escepticisme amb la nova programació sigui fruit del desencant, o la utopia. Desencant per ser testimoni de que aquelles velles aspiracions per ser un certamen de gran rellevància s’hagin dissipat. Utopia en creure que aquesta cita podria equiparar-se sempre als majors esdeveniments musicals de l’any al nostre país. Hi ha qui diu que ens vam malacostumbrar, que una província com la de Castelló no s’hauria d’haver gastat els diners en atraure figures de fama mundial. Pel que sembla, hem de seguir pensant que som petits, o que no som dignes, qui sap —a València ho sabran, dic jo—.

Malgrat el meu discurs victimista, de la meua rebequeria, hi ha alguns aspectes remarcables aquest 2017, com apostar per la presència de músics «de casa», tot i que això ja passava gràcies al cicle complementari del festival, Jazz a la Serena, on hem pogut gaudir amb les actuacions de grups summament genuïns com el que encapçala Jesús Gallardo, Yei Yi & Co, que l’any passat van oferir un concert extraordinari, o altres noms com els de David Pastor, Chema Peñalver, Alexey León, Mateu Rived...

És precisament el cicle Jazz a la Serena el que copa més protagonisme ara, amb la presència de conjunts tan interessants com el que lidera el pianista vila-realenc Vicent Colonques. BRON, que així és com es fa dir el seu nou projecte en forma de trio, compta amb la bateria de Tico Porcar i el contrabaix de Matthew Baker, i actuaran aquest 20 de juliol a l'umbracle del Palau de Congressos de Peníscola —a la plaça de Santa Maria de Peníscola es podrà veure en directe a Boro García & Toni Belenguer o l’agrupació Semilla Negra—.

El festival compta ara únicament amb dos concerts dins del que podríem considerar el «cartell oficial», en lloc dels quatre habituals. Aquests dos recitals seran els que protagonitzin Ximo Tébar i Sedajazz Big Band, i els únics que es duguin a terme al Palau de Congressos —a 15 euros l’entrada—. Dos concerts que segur seran notables però...

Conscients que la situació econòmica no és la que tots desitjaríem, ens queda tot i així una sensació de buit, com si ens haguessin arrabassat el somriure, o la il·lusió que cada any despertava aquesta cita que, per trobar-li un altre però en la present edició, no compta amb cap figura femenina en el seu cartell, quan en altres ocasions hem gaudit, i de valent, amb les veus de Cassandra Wilson, Diana Krall, Madeleine Peyroux, Deborah Brown, René Marie o Cécile McLorin l’any passat, per citar algunes.