Fa ja una dècada mostrava la meua incredulitat després de l’experiència de veure sobre l’escenari de l’Auditori i Palau de Congressos a Dianne Reeves. Aquest escepticisme va venir donat per la meua incapacitat a l’hora d’assimilar que una de les veus de jazz més emblemàtiques dels últims 30 anys actués a Castelló. No podia creure que tal cosa fos possible, la veritat. Però en la capital de la Plana i província sempre hi ha lloc per a la sorpresa, per a viure moments d’esplendor. El concert que va protagonitzar Reeves va ser un d’ells, sens dubte.
En el seu moment, ja vaig reconèixer que Reeves era «l’hereva real de la cançó jazzística». La seua veu, la seua presència, la seua aura, és la pròpia d’aquelles dives del jazz de l’època daurada. Em refereixo a les Billie Holiday, Sarah Vaughan o Ella Fitzgerald, per citar el que seria el trio de veus més rellevant de la història del jazz. Va ser Clark Terry, trompetista que potser va quedar relegat a un segon pla —però que va influenciar a músics com el mateix Miles Davis o el conegut productor i compositor Quincy Jones—, qui «va descobrir» el potencial de la cantant de Detroit. No va errar en la seua aposta, perquè avui dia poques intèrprets poden presumir d’haver guanyat fins a cinc premis Grammy, sent a més l’única que va obtenir tan preuat guardó en tres ocasions consecutives (anys 2001, 2002 i 2003).
Parlar de Dianne Reeves és fer-ho d’una de les màximes figures del jazz vocal contemporani. El seu poder sobre l’escenari, sumat a la seua dúctil veu, provoca un enamorament instantani. Reeves t’atrapa i sedueix des del primer minut. Així ho vaig poder comprovar en aquell concert en l’Auditori castellonenc l’any 2009 i espero tornar a experimentar tals sensacions en la pròxima edició del Festival Internacional de Jazz de Peníscola, el cartell del qual es va donar a conèixer aquesta mateixa setmana i que té a la cantant com a gran protagonista. No és per a menys.
16A EDICIÓ
La localitat costanera de Peníscola celebrarà aquest any la setzena edició d’un certamen que, vist i analitzat el llistat de noms que participarà, recupera a poc a poc el seu estatus dins del circuit nacional. No entraré ara a valorar les polítiques o la gestió d’aquesta cita que, em consta, ha sabut sortejar una conjuntura econòmica adversa, però sí que puc dir, en qualitat d’espectador i amant del jazz, que si bé fa uns anys el festival apareixia en les llistes de cites ineludibles en diferents mitjans de comunicació, en els últims dos o tres la seua presència va decréixer de forma notòria.
A través d’un gran esforç i, sobretot, confiança en què aquest festival ha de continuar sent necessari per al benestar cultural de la província, la presència de Dianne Reeves no fa sinó consolidar la idea que aquesta cita, que se celebrarà del 5 al 26 de juliol, torna a recuperar el seu esplendor. I és que al nom de la cantant nord-americana s’uneix també el d’un altre il·lustre, com és el gadità Chano Domínguez, probablement un dels grans renovadors del gènere a Espanya, sent artífex de la fusió entre el jazz i el flamenc. Aquests dos concerts, per si sols, ja són una autèntica meravella.
El Palau de Congressos de Peníscola albergarà les quatre actuacions previstes en la present edició, sent el bateria Jeff Jerolamon l’encarregat d’inaugurar el 5 de juliol la 16a edició amb el seu projecte Jeff Jerolamon Jazz Experience, al costat de Julio Fuster, Joan Vicens i Jesús Núñez. Des de 2014 aquesta formació interpreta clàssics i estàndars de jazz amb grans resultats. No cal oblidar que Jerolamon porta gairebé 40 anys en el «negoci», i que ha actuat o gravat amb músics tan emblemàtics com Junior Cook, Joe Henderson, Johnny Griffin, Lee Konitz, Lou Donaldson, George Cables o el mateix Tete Montoliu, entre molts altres; és a dir, gairebé res...
El dia 11, anotin la data ja en les seues respectives agendes, serà el dia en què la veu de Dianne Reeves enamori als presents. Després de deu anys d’espera, tornarem a delectar-nos amb el seu poder i majestuositat, el mateix que impregna cadascun dels seus treballs discogràfics. L’últim fins avui, Beautiful life (Concord), es va fer amb el Grammy, i personifica l’esperit de la seua extraordinària trajectòria, recorrent molts gèneres i col·laborant amb un impressionant llistat d’artistes —en aquest àlbum participen, entre altres, Gregory Porter, que actuarà enguany en el Festival de Jazz de València, i el pianista Robert Glasper—. El públic i la crítica adoren a Reeves, i no és per a menys.
Chano Domínguez no necessita moltes presentacions. El 19 de juliol oferirà un altre dels seus sorprenents projectes de fusió i ho farà al costat de l’Spanish Brass Band. Jazz-flamenc i música de cambra s’uneixen per a crear un espectacle únic que no ha deixat de sorprendre a propis i estranys amb el treball Puro de oliva. Art, virtuosisme, versatilitat i brillantor es despleguen en aquesta proposta que es va originar a Seattle, durant una trobada entre totes dues parts. Cal veure-ho en directe per a assaborir-ho.
Finalment, i no per això menys important, Pepe Rivero & María Berasarte, o María Berasarte & Pepe Rivero. Aquest duo protagonitzarà el concert de clausura amb Delirio, un encreuament de dos mons, dos continents musicals als quals els uneix la música clàssica, la seua passió pel jazz i l’arrelament per les seues arrels basques i espanyoles per part de María, i cubanes en el cas de Pepe. María a la veu i Pepe al piano interpretaran temes molt coneguts de Joan Manuel Serrat, Amália Rodrigues o Mikel Laboa, entre altres. A aquest projecte se li uneixen temes originals amb la finalitat de crear una única atmosfera musical. El Festival Internacional de Jazz de Peníscola torna a entusiarmar.
