A mitjans de 2014, gràcies a un encàrrec per part de l’arquitecte Miguel Arraiz i de l’artista faller David Moreno, membres del col·lectiu Pink Intruder, va sorgir el projecte de fer un documental que signa Andreu Signes —I'm Burning que ja ha aconseguit reconeixement importants com el primer premi del Montreal International Wreath Awards Film Festival, a més dels premis al millor documental al Festival de Cinema de Taurasi (on també va tenir el guardó al millor muntatge) i al Kolkata Shorts Film Festival, entre altres. Però, de què es tracta? I per què parlem d’ell?
El 24 de gener, el Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló projectarà aquest film en una jornada en la qual també es presentarà — si és que resulten necessàries més presentacions— el MIAU Fanzara, iniciativa de la qual hem parlat en aquestes pàgines en anteriors ocasions i que mai deixa de sorprendre’ns. D’Andreu Signes i el seu treball, però, no coneixem res, i creiem que és un bon moment per fer-ho. Per aquest motiu vam contactar directament amb ell i el vam entrevistar.
Al preguntar-li per l’origen del projecte, Signes ens va comentar que els ja esmentats Arraiz i Moreno, del col·lectiu Pink Intruders, van voler fer «un seguiment de la construcció de la controvertida falla experimental Ekklesia, que era un projecte solidari i col·laboratiu». Malauradament, explica el cineasta, «el 2015, per unes fortes condicions climatològiques la falla cau el mateix matí de la Cremà. A partir d’ací, el sentit del documental canvia per complet a causa d’aquest final, i és quan decideix aturar el rodatge fins propers projectes artístics dels creadors».
Què fer aleshores? Ens preguntem. «El gir arriba l’estiu del 2016, quan els dos artistes conceptualitzen una nova peça artística, anomenada Renaixement, fent referència al fet de renàixer de les cendres», comenta Signes, qui no dubta en definir el projecte com més ambiciós, tenint en compte que poc després, van decidir traslladar-lo al Burning Man, l’esdeveniment d’art efímer més important del món. «A partir d’aquest moment d’inflexió decideixo reprendre novament el documental. Evidentment, aquest agafa un altre rumb», assenyala l’autor d’aquest documental que va tindre que afrontar diversos reptes a l’hora de portar el treball a terme. Quins exactament? «Pel tipus de documental que faig, parteixo sense un guió previ i no interfereixo en els fets que ocorren. Les càmeres segueixen els personatges, aportant un tractament que fuig d’artificis i on són les accions dels protagonistes les que expliquen la història. I òbviament, això suposa un gran risc, mai saps el que pot passar», diu Signes.
TOT UN REPTE
«A més les condicions climatològiques del desert de Nevada, on se celebra el Burning Man, són extremes per les contínues tempestes de sorra i temperatures sota zero a la nit i d’uns 50 graus pel dia. Imagina’t la logística que suposa dur un equipament tècnic a 10.000 km de distància, amb un subministrament elèctric reduït i havent de netejar la càmera contínuament per la pols», continua explicant-nos el director, per sumar encara un repte més, potser el més important, com és el moment «quan et trobes davant de la pantalla de l’ordinador per començar a editar el documental. Una timeline en blanc i cinc terabytes de metratge. Ací comença la història que vull contar».
Diuen que I’m Burning És un artefacte narratiu? Una reflexió? Una idea suggerent? «La peculiaritat d’I’m burning és que no és un documental a l’ús. Contràriament al que molta gent pot pensar, no és el típic documental sobre falles», assegura Signes, i segueix dient: «El que m’interessava era mostrar el procés creatiu, el risc que hi ha darrere, el fracàs i la resiliència dels personatges. Vaig entendre que a més calia contar moltes més coses, en diferents capes narratives, l’essència del foc, el pas fugaç de la vida, les diferències i similituds entre el Burning Man i les Falles i la relació que s’estableix entre ambdues comunitats. I tot això com un joc amb l’espectador, anant i tornant cronològicament en el temps».
ÈXIT ESPERAT?
Després de la seua presentació oficial, el recorregut d’aquest documental està sent prou reeixit. S’ho esperava Signes? Ens respon que la seua intenció ha sigut sempre que tinguera un recorregut internacional. «Era una bona oportunitat poder mostrar fora el que fan els nostres creadors valencians, la història ho demanava. Però rebre premis al millor documental, si et sóc sincer, no m’ho esperava. Ha estat premiat a l’Índia, Canadà, Itàlia, Portugal, Indonèsia, Alemanya d’entre altres i evidentment n’estic molt content», afirma.
No podem deixar la nostra conversa sense voler saber-ne més del seu treball, d’ell mateix. Per aquest motiu li preguntem què és el que més l’interessa explicar amb els seus treballs? Què busca dir amb les imatges? «El que més m’agrada és filmar l’altra cara de les coses, aquella que en un principi no es veu si no t’atures pacient a observar-la. M’interessa endinsar-me en les històries humanes, en el que hi ha darrere, en l’instant, per mostrar-ho a l’espectador com si estiguera veient el mateix que jo veig. Buscar la cruesa i la bellesa incerta que té la vida», ens diu.
Acabem el nostre particular tête à tête parlant del món audiovisual a la Comunitat Valenciana, de viure en un món global i digital, de la necessitat d’explorar noves narratives, noves maneres d’interactuar amb el públic, creuar fronteres, obrir-nos al món. Signes es mostra convençut que tenim «un gran potencial creatiu i que s’han de projectar les nostres històries, la nostra identitat, fora del nostre espai comú». I té raó.
