Flavio Ferri-Benedetti: «Cap cantant líric viu de gravar discos»

—Primera pregunta, obligatòria. Com n’és important és per a la vida professional d’un intèrpret registrar projectes discogràfics?

—Cap cantant líric viu de gravar discos. Podries, tècnicament, si tinguessis un contracte fort amb segells com Decca o Deutsche Grammophone; però en realitat es viu dels concerts i les òperes. Fer una gira relativa al disc està reservat per a gent amb grans segells i grans patrocinadors. Avui dia un disc és sobretot una targeta de visita, més que res per intentar aconseguir concerts o papers, tasca àrdua en la jungla lírica. És com una declaració d’intencions: «Aquí estic». I després, doncs... sempre queda bonic per regalar. [rialles]

—Imagino la teua resposta, però, prefereixes l’actuació en directe o la sala / estudi de gravació? On et sents més còmode o on creus que el teu expressió vocal aconsegueix la seua màxima esplendor?

—No conec cap cantant a qui li agradi gravar. Gravar un disc fa mal, fa molt de mal. Estàs unes set hores al dia cantant, repetint, uns cinc dies seguits si tens sort. Acabes afònic, perquè l’instrument no està fet per a tals ritmes. A menys que tinguis un pressupost molt generós, graves en pocs dies, sense descansos, i et mors. Per si no ho sabíeu, gairebé sempre un disc t’ho produeixes tu i després el ofereixes a un segell, ja a punt per imprimir. Tornant a la teua pregunta: on es veu realment tot el moll de l’art és a l’escenari, no hi ha dubte. Davant de la gent. El disc és un puzle de mil preses, tallant i enganxant, com el cinema. Cantar en viu és com el teatre en viu: no hi ha trampa.

—Després de sorprendre’ns amb aquest excel·lent treball de «recuperació» d’obres cantades pel castrato Domenico Annibali, ara presentes un nou disc en què inclous algunes de les àries d’òpera de Geminiano Giacomelli. Quins motius et van induir a «enfrontar-te» a l’obra de Giacomelli?

—Annibali va ser totalment idea meua. Fer un recital d’àries i simfonies d’òperes de Giacomelli ha estat la feliç idea de Daniela Dolci. Em va preguntar si m’agradaria fer-ho i vaig dir per descomptat que sí. Més de la meitat de les àries és inèdita. Ens encanta recuperar música oblidada, tot i que hi ha alguna ària cèlebre en el disc (com les dues que va estrenar Farinelli en el seu dia, de les òperes Merope i Adriano in Siria). És música molt galant, molt al gust del teatre venecià. I a més Giacomelli va néixer molt a prop d’on jo vaig néixer, així que...

—Has esmentat a Daniela Dolci. Efectivament, en aquest treball discogràfic coincideixes de nou amb ella i Musica Fiorita. Què pots dir-nos d’aquesta fructífera relació?

—És el grup amb el qual he tingut una col·laboració més continuada. Daniela em va conèixer com a estudiant a Basilea i em va donar l’oportunitat de cantar en una obra escenificada d’Stradella en 2007. Vaig cantar amb ells sobretot a Suïssa i Àustria, tots aquests anys, i darrerament hem gravat diverses coses, com un Messies de Handel molt bonic. Fa poc hem gravat l’Oratori de Nadal de Bach. Amb això, són deu anys de col·laboració, així que li dono les gràcies a Daniela Dolci per haver confiat en mi des que era jovenet.

—El disc va ser gravat a l’agost de 2016, a Suïssa. Ha estat ardu el procés a l’hora de veure-ho publicat en un segell de qualitat i reconegut prestigi com Pan Classics?

—Els discos no surten gairebé mai només ser gravats. Ja de per si, el període de barreja és bastant llarg, i després cada disc té una història específica, segons si havia estat encarregat ja per un segell, o si en canvi has de buscar un segell que ho distribueixi. Per sort Musica Fiorita grava freqüentment per Pan Classics, i aquest disc estava ja previst, així que, almenys aquesta vegada, no m’he hagut de preocupar de res excepte de cantar i sobreviure la gravació. [rialles]

—Encara que la teua faceta interpretativa és de sobres coneguda, la teua tasca divulgativa i docent no es queda enrere. Són molts els alumnes que acudeixen a tu per perfeccionar el seu cant, no és així?

—És el que més em fa feliç, fer classe de cant. Són plaers diferents, però la docència és per a mi el més bonic. Em sento realment còmode i content ajudant els alumnes. Diuen que sóc molt detallista, que no deixo passar ni una, i que de vegades sóc una mica rondinaire... però també estic molt a sobre, per saber que segueixen el camí adequat. A més a més, aprenc tant d’ells! Imagina’t que tinc a alumnes venint a Castelló a posta des de Madrid, Albacete, Múrcia, València... A vegades vénen de França i Suïssa només per a una classe! Mamma mia.

—L’any passat vam tenir ocasió de veure’t en alguns escenaris de la província, cosa que suposa tot un luxe, tenint en compte la teua atapeïda agenda de concerts. Què cites rellevants pots destacar aquest 2018? En què sales podran delectar-se amb la teva veu?

—Gràcies! No és fàcil aconseguir concerts per la terreta. Cal ser un bon estrateg i tenir en compte canvis de política i de moda, i en això no sóc molt bo. Afegeix que no sóc bon negociant, i l’hem feta grossa. Fem el que podem. El més probable és que a partir de la primavera hi hagi algun concert per aquí, però poca cosa. Però en 2019 t’espero a Boston!

—Encara que sigui una cosa anecdòtica, vas aparèixer també a la revista ‘Talent’, un projecte de l’Ajuntament de Castelló en el qual es reconeixia a les figures més representatives de la societat i la cultura castellonenca. Què va suposar per a tu aquest «reconeixement»?

—Va ser tot un honor i una sorpresa que l’Ajuntament s’acordés d’aquest castellonenc tan estrany. Evidentment algú va dir «Escolta, i Flavio?». Però sí, la veritat és que m’he criat aquí i em fa moltíssima il·lusió. És curiós: amb una discografia de 13 discos distribuïts mundialment i després de cantar a Londres, Versalles, Berlín, Viena, Roma, Munic, Niça, Tòquio... algunes institucions de Castelló no saben qui ets. «Flavio qui?» [riu] Ai, el món cultural! Depèn una mica del sorollós que siguis i dels contactes que tinguis, i jo sóc mal polític. Però tampoc anem ara a fer un concurs de «a veure qui és el cantant més internacional de Castelló», no et sembla? Correm espessos vels...

—No voldria acabar sense que compartissis amb nosaltres algun desig per a aquest 2018.

—Salut. No desitjo res més. Sense salut es va acabar, per molt clixé que soni. I si ja pogués demanar alguna cosa més: força per aguantar i valor per no tenir por. Quantes proves posa la vida, eh? En fi ...